Passa al contingut principal

NUBES DISPERSAS


Una pel·lícula de Mikio Naruse

Avui us vull recomanar una pel·lícula japonesa del 1967. La vaig veure fa uns anys en un curs de cinema de la Casa Elizalde i em va causar una gran impressió. Si us agrada el cinema japonès, ja sigui Kurosawa, Mizoguchi o Ozu, aquesta us agradarà. La podeu trobar gratuïtament a la plataforma Zoowoman.

Nubes dispersas és l’última pel·lícula del seu director i es pot considerar el seu testament cinematogràfic. Tot l’argument gira al voltant d’una dona que perd el marit atropellat accidentalment per un conductor, i la relació que s’estableix posteriorment entre tots dos. És una història d’amor impossible, que flueix “com un riu profund amb una superfície tranquil·la que dissimula un ràpid i turbulent corrent subterrani”, en paraules de Kurosawa, que va ser ajudant de direcció de Naruse en algunes ocasions.

El cinema de Naruse gira constantment al voltant de la dona, gairebé podríem considerar-lo un feminista avant la lettre pel que té de denúncia de la condició femenina en un país fortament patriarcal i conservador.

El seu estil és lent deliberadament, com perquè notem que el temps va passant subtilment per als protagonistes. Poques paraules i moltes mirades, que també van evolucionant al llarg de la pel·lícula. M’ha recordat una altra pel·lícula que no hi té res a veure, però on el joc de mirades entre els dos nois protagonistes , Quentin i Joseph, era determinant per comprendre la relació. Es tracta de Au revoir, les enfants, de Louis Malle. Mirades que s’intercanvien, mes eloqüents que les paraules, fins a tal punt que la mirada final de desesperació de Quentin envers Joseph es converteix en una delació involuntària.

Són recurrents en aquesta pel·lícula molts dels trets que conformen la societat japonesa: per una banda la rigidesa de les convencions socials que primen sobre els sentiments i creen barreres insalvables, la diferència de classes, la hipocresia, la mesquinesa dels que busquen aprofitar-se d’una desgràcia; però també, per altra banda, el sentit de l’honor i la consciència moral de les persones bones.

Amb el risc que algú ho pugui considerar un espòiler, adjunto el comentari que vaig fer quan la vaig veure per primera vegada. Només que us impressioni la meitat del que em va impressionar a mi hi haureu esmerçat  dues hores ben aprofitades (1h 47’).

Quina meravella de pel·lícula! Quina delícia de personatges! I amb quina delicadesa es tracten els sentiments dels dos protagonistes! Encara que des del primer moment, quan el conductor entra a la sala on es vetlla la persona que ell ha atropellat, ja es veu que hi acabarà havent una relació amb la vídua, la progressió que experimenta la narració està tan ben portada i els elements que fa que es vagin aproximant són tan subtils (una pluja, una malaltia sobtada, un passeig pel llac, una recollida d’herbes aromàtiques) que gairebé estem convençuts que acabaran junts. Però un detall de l’atzar –veure un accident de cotxe i un ferit en ambulància- engega a rodar tota l’aproximació que s’havia produït i torna a allunyar els dos personatges.
És interessant comparar els dos protagonistes amb la resta de gent que els envolta. Són dues ànimes pures i bones rodejades de mesquinesa. Però ells suporten amb resignació tots els contratemps: el trasllat a una ciutat de províncies, l’expulsió d’ella de la família del marit, la negació per part de l’Estat d’una pensió digna per a ella i per al fill que espera, l’avortament obligat, l’avarícia de la germana i el cunyat, la manca de dignitat de la germana de l’hotel, etc. Fins i tot, quan el traslladen a Lahore –un lloc repugnant amb malària i altres desgràcies- és capaç  de veure-hi un punt positiu si ella l‘hi acompanya.
També m’ha agradat molt el color, com difuminat, tènue, la roba que ella porta sempre de colors clars, inclòs el kimono que vesteix ella i les empleades de l’hotel. I la càmera quieta, com mostrant trossos de vida...
Una pel·lícula estupenda. Gràcies, Enric!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...