laplujanomespanta

  Foto procedent de l'ara.cat (14/2/2023) Per més esforços que faci per millorar el meu talent literari està ben clar que el Premi Nobel no me’l donaran l’any que ve. Reconec les meves limitacions, i avui és un dia que em pesen especialment. M’agradaria tenir la capacitat d’expressar en paraules tots els pensaments tristíssims que em venen al cap contemplant una fotografia d’un diari sobre el terratrèmol de Turquia i Síria. La fotografia, que us mostro en una mida considerable perquè us entri dins l’ànima i us colpeixi igual que m’ha fet a mi, ja havia aparegut al telenotícies del dia abans, amb una explicació esfereïdora sobre aquella família, ara definitivament arruïnada. Si les desgràcies naturals ja són per elles mateixes un mal terrible, quan se sap que algunes es podrien haver evitat (a Turquia, per exemple, construint els edificis tal com havien promès en lloc de tal com es van fer) o que l’ajuda hi podria haver arribat molt abans (a Síria van deixar abandonats territoris ...

    Avui corro el risc de resultar políticament incorrecta o simplement incorrecta. Espero que no m’ho tingueu en compte perquè no sempre em ve de gust tenir una actitud positiva o optimista, i haureu de convenir que motius per tenir confiança en el futur de la humanitat n’hi ha més aviat pocs.   No us espanteu, no penso fer anàlisi política de res. En primer lloc, perquè no soc politòloga i em falten moltíssims elements per poder donar una opinió assenyada; i en segon lloc, perquè del que va avui això és d’una sensació personal, d’un sentiment lleig que m’avergonyeix perquè no voldria tenir-lo. Però no el puc evitar. Fa dies em vaig sorprendre a mi mateixa desitjant que pengessin un criminal a l’Iran quan tota la vida he estat contra la pena de mort. Com era possible, em vaig dir, que dins la foscor d’un cine fos capaç de pensar dins meu: si us plau, que el pengin! És cert que era una pel·lícula, però basada en fets reals, que parlava de personatges reals. Puc argume...

  Manllevo un altre cop el títol a algú, en aquest cas a Enric Juliana, que en el seu llibre explicava el debat existent al penal de Burgos, allà pel 1962, entre els membres del comitè de presos del Partit Comunista d’Espanya, sobre si calia dirigir accions de protesta o formar-se intel·lectualment per ser més eficients. Jo porto el títol, només el títol, a l’actualitat, i el completo amb la frase aquí hem vingut a aprendre . On situo l’ aquí del títol? No a la presó, evidentment, sinó a l’escola, a l’institut, a la universitat... Què vol dir que hem vingut a aprendre? Es pot aprendre sense estudiar? Són activitats antagòniques o forçosament complementàries? Què entenem per estudi? Vaig decidir parlar sobre aquest tema quan vaig anar a la presentació que els meus nets de tretze anys van fer a l’Institut Angeleta Ferrer sobre la investigació que havien dut a terme durant el primer trimestre. Aquest institut té una metodologia completament oposada a la que jo vaig rebre, però t...

  A mesura que ens acostem cap a la destrucció del món als humans se’ns acudeixen idees més estrambòtiques. Jo ja entenc que ens produeixi una certa angoixa l’horror del buit que hi ha a l’altra banda de la nostra existència. Fins i tot entenc l’horror del buit en aquesta banda de l’existència. Estem a punt de complir tres anys des que ens van confinar i durant aquest temps hem tingut ocasió de pensar i reflexionar sobre la condició humana. No sembla, però, que el resultat hagi estat gaire exitós, perquè alguns dels conflictes, des dels que s’han produït entre els humans (com la guerra d’Ukraïna) fins als que s’estan produint entre els humans i la natura, no sembla que estiguin en vies de solucionar-se. Quan naixem ja sabem com hem d’acabar, de manera que no ens emportem cap sorpresa quan algun ésser estimat es mor. Si es tracta d’una persona més gran que nosaltres, els pares, els avis, els oncles... diem que és llei de vida. Si és la nostra parella la que se’n va abans que nosal...

   Al olmo viejo, hendido por el rayo y en su mitad podrido, con las lluvias de abril y el sol de mayo algunas hojas verdes le han salido.   Avui m’he llevat amb l’esperit poètic i he decidit donar un to en consonància al meu article setmanal. També pot ser que en lloc de poètic acabi sent patètic, però com que rima, una mica de poesia sí que hi haurà. Tothom sap que hi ha dues habilitats que no tinc (entre d’altres que tampoc tinc) que són l’art de la cuina i la jardineria. Avui parlaré de la jardineria. I per començar em remuntaré tres anys enrere quan gràcies al confinament vaig passar moltes hores al balcó i vaig poder seguir l’evolució de les plantes que hi tinc exposades. Va coincidir que   va ser una primavera extraordinàriament lluminosa, amb bona temperatura, un gran sol i un silenci al carrer que valia tot l’or del món. Vaig poder seguir la floració de les amaril·lis, de les clívies i, molt especialment, de l’orquídia. Em preparava el vermut a la ...

  Finalment, després de tants dies de festes nadalenques he tingut un moment per asseure’m a pensar i fer balanç d’aquest any que hem deixat enrere. I la veritat, estic bastant satisfet. Fins i tot diria que el resultat ha superat àmpliament les expectatives. Si he de dir la veritat, he tingut poca feina. Soc bastant hàbil entrant en interiors mentals sense que se n’adonin; fa anys, per no dir segles, que ho practico. Entro per la porta del darrere, sigil·losament, i de mica en mica vaig ocupant tot l’espai. No em veuen, soc invisible, però em senten, em noten i s’animen, els dono força. Quan estic segur que tot l’espai em pertany, els poso a prova. Davant d’una petita provocació, d’un gest sospitós de la presa, d’una paraula mal interpretada, els faig saltar. No m’agrada anar a totes a la primera, prefereixo escalfar l’ambient fins al cop final. Haig de reconèixer, però, que quan la presa s’escapa i abandona l’espai comú, em sento una mica fracassat, però res no m’impedeix seguir-...

  CATARINA E A BELEZA DE MATAR FASCISTAS Com tothom ja sap, soc una apassionada del cine i de la literatura, però tinc prou senderi per distingir la ficció de la realitat, i quan vaig a veure un espectacle, sigui cine, teatre o òpera, o quan llegeixo un llibre, per més emocionant que sigui no oblido qui soc ni què és el que estic veient. Sembla, però, que no tothom és igual, i de vegades hi ha gent que s’ha submergit en un espectacle com si estiguessin en una situació real. El Teatre Lliure va presentar fa uns dies la producció del Teatro Nacional D. Maria II, de Portugal,   Catarina e a beleza de matar fascistas , creada i dirigida per Tiago Rodrigues, actual director del Festival d’Avinyó. L’havien anunciat la temporada anterior i es va haver de suspendre per la pandèmia. Aquesta vegada sí que es va poder representar i l’escàndol que es va muntar al teatre va ser com no n’he vist mai cap altre. He de reconèixer que no em vaig informar abans sobre el muntatge. Sabia de qu...

  Li manllevo el títol a Isabel Coixet perquè penso que s’adapta perfectament a allò sobre el que vull reflexionar. Les paraules tenen vida pròpia? Secreta o pública, les paraules tenen la vida que nosaltres els donem, i molt sovint no coincideix la que els dona una persona que parla amb la que els dona la persona que escolta. Ja no parlem de l’evolució semàntica, que és un terreny per als sociolingüistes, però sí de les diferents percepcions que pot tenir la gent sobre un mateix terme. No sé quants anys deu fer   (vint? trenta?) que va aparèixer el concepte de llenguatge políticament correcte que pretenia desterrar alguns termes i expressions del llenguatge habitual que poguessin ferir la sensibilitat de determinats col·lectius (negres, homosexuals, dones, discapacitats, etc...) i que en un principi a tothom li va semblar bé. Portar al límit el llenguatge políticament correcte ha creat absurds com el que destacava La Vanguardia el passat 13 de desembre: a un pastisser del V...