EL MIRACLE DE LA PRIMAVERA

  

Al olmo viejo, hendido por el rayo

y en su mitad podrido,

con las lluvias de abril y el sol de mayo

algunas hojas verdes le han salido. 

Avui m’he llevat amb l’esperit poètic i he decidit donar un to en consonància al meu article setmanal. També pot ser que en lloc de poètic acabi sent patètic, però com que rima, una mica de poesia sí que hi haurà.

Tothom sap que hi ha dues habilitats que no tinc (entre d’altres que tampoc tinc) que són l’art de la cuina i la jardineria. Avui parlaré de la jardineria. I per començar em remuntaré tres anys enrere quan gràcies al confinament vaig passar moltes hores al balcó i vaig poder seguir l’evolució de les plantes que hi tinc exposades. Va coincidir que  va ser una primavera extraordinàriament lluminosa, amb bona temperatura, un gran sol i un silenci al carrer que valia tot l’or del món. Vaig poder seguir la floració de les amaril·lis, de les clívies i, molt especialment, de l’orquídia. Em preparava el vermut a la tauleta de fora contemplant unes plantes a qui mai havia fet massa cas, tot i estar satisfeta de tenir-les, però que m’alegraven la vista. Després va venir l’estiu, jo vaig passar molt temps a Menorca i quan vaig tornar, com cada any, allò no era precisament el jardí de l’ Edèn.

Des d’aquell any fins ara he hagut de llençar alguna planta morta, substituir-ne d’altres i fer-ne revifar algunes més. He tingut un èxit moderat, però n’hi ha una que no m’ha fallat mai, i avui li dedico aquest escrit. És una orquídia.

L’orquídia cymbidium és a casa des de fa més de quinze anys. Me la van regalar pel meu aniversari i des d’aleshores ha viscut moments de gran vitalitat i moments terribles. Quan van rehabilitar la façana principal vam haver d’entrar totes les plantes a dins de casa i l’orquídia es va passar mesos al costat d’una finestra intentant captar la llum i apartada dels radiadors per no sufocar-se. En acabar les obres havia perdut vitalitat i vaig llençar alguns dels bulbs més afectats i replantar en un test nou els que em van semblar aprofitables. La vaig tornar a treure al balcó esperant que florís amb la mateixa esponerositat (atenció, neologisme!) que en temps anteriors, però no va ser així. Ni una tija florida va treure, ni una! I vaig haver d’esperar a la primavera següent, i en va treure una. Quina decepció! Abans en treia tres o quatre com a mínim! Li vaig fer confiança i vaig esperar la primavera següent: dues tiges! Anàvem millorant.

No sé per què aquella planta es va convertir amb el temps amb el símbol de la renovació de la vida i tot i tenir altres plantes que florien jo només em fixava amb l’orquídia. I crec que el secret era ben clar: tot i que les flors no eren obertes del tot fins ben bé a l’abril, al gener ja li sortien les tiges que donarien lloc a les flors. Observava la planta per si donava senyals d’esgotament o si, al contrari, estava en marxa la floració. Només aquest petit plaer de constatar que la renovació de les flors estava a punt de produir-se era com una injecció de moral, com el comprovant que la vida continuava al meu balcó.

Aquest mes de desembre passat em vaig acostar al test amb la intenció de descobrir-hi les noves tiges. Va ser una decepció, no hi havia res. Després me’n vaig oblidar. Però el dia de Nadal a Barcelona feia tanta calor que era obligat obrir el balcó i mentre preparava la taula i el dinar vaig sortir a donar un cop d’ull a les plantes i vaig poder comprovar que l’orquídia no m’havia fet el salt. Li estaven sortint almenys quatre tiges que ja feien deu o dotze centímetres, escampades per tot el test i que en un parell de mesos mostraran els bordons i en tres o quatre, les flors. També vaig poder observar que un ciclamen que donava per mort no només ha rebrotat sinó que ja comença a mostrar uns bordonets minúsculs com per reclamar el seu dret a decorar la meva terrasseta.

Quan surto al balcó per observar si l’orquídia progressa, i veig que sí, experimento una sensació estranya, com una mena de confirmació de la vida, i total, només és una planta. Em resigno quan alguna de les altres dona senyals d’abatiment i l’he de substituir. Penso que és llei de vida, néixer i morir. Però l’orquídia és diferent, l’orquídia m’acompanya i tot i que no li parlo, ella sap que espero que floreixi, i no em decep. Per això he volgut començar el text amb uns versos de Machado, que va dedicar a un om que, tot i estar fet un desastre, va aconseguir fer brotar algunes fulles. Ell esperava també que, com el miracle de la primavera, un miracle li retornés la salut a la seva estimada Leonor. El poema, per a qui no se’n recordi, acaba de la següent manera:

Mi corazón espera

también, hacia la luz y hacia la vida,

otro milagro de la primavera.

Jo no espero miracles, només que la meva orquídia continuï florint cada primavera.