Passa al contingut principal

EL MIRACLE DE LA PRIMAVERA

  

Al olmo viejo, hendido por el rayo

y en su mitad podrido,

con las lluvias de abril y el sol de mayo

algunas hojas verdes le han salido. 

Avui m’he llevat amb l’esperit poètic i he decidit donar un to en consonància al meu article setmanal. També pot ser que en lloc de poètic acabi sent patètic, però com que rima, una mica de poesia sí que hi haurà.

Tothom sap que hi ha dues habilitats que no tinc (entre d’altres que tampoc tinc) que són l’art de la cuina i la jardineria. Avui parlaré de la jardineria. I per començar em remuntaré tres anys enrere quan gràcies al confinament vaig passar moltes hores al balcó i vaig poder seguir l’evolució de les plantes que hi tinc exposades. Va coincidir que  va ser una primavera extraordinàriament lluminosa, amb bona temperatura, un gran sol i un silenci al carrer que valia tot l’or del món. Vaig poder seguir la floració de les amaril·lis, de les clívies i, molt especialment, de l’orquídia. Em preparava el vermut a la tauleta de fora contemplant unes plantes a qui mai havia fet massa cas, tot i estar satisfeta de tenir-les, però que m’alegraven la vista. Després va venir l’estiu, jo vaig passar molt temps a Menorca i quan vaig tornar, com cada any, allò no era precisament el jardí de l’ Edèn.

Des d’aquell any fins ara he hagut de llençar alguna planta morta, substituir-ne d’altres i fer-ne revifar algunes més. He tingut un èxit moderat, però n’hi ha una que no m’ha fallat mai, i avui li dedico aquest escrit. És una orquídia.

L’orquídia cymbidium és a casa des de fa més de quinze anys. Me la van regalar pel meu aniversari i des d’aleshores ha viscut moments de gran vitalitat i moments terribles. Quan van rehabilitar la façana principal vam haver d’entrar totes les plantes a dins de casa i l’orquídia es va passar mesos al costat d’una finestra intentant captar la llum i apartada dels radiadors per no sufocar-se. En acabar les obres havia perdut vitalitat i vaig llençar alguns dels bulbs més afectats i replantar en un test nou els que em van semblar aprofitables. La vaig tornar a treure al balcó esperant que florís amb la mateixa esponerositat (atenció, neologisme!) que en temps anteriors, però no va ser així. Ni una tija florida va treure, ni una! I vaig haver d’esperar a la primavera següent, i en va treure una. Quina decepció! Abans en treia tres o quatre com a mínim! Li vaig fer confiança i vaig esperar la primavera següent: dues tiges! Anàvem millorant.

No sé per què aquella planta es va convertir amb el temps amb el símbol de la renovació de la vida i tot i tenir altres plantes que florien jo només em fixava amb l’orquídia. I crec que el secret era ben clar: tot i que les flors no eren obertes del tot fins ben bé a l’abril, al gener ja li sortien les tiges que donarien lloc a les flors. Observava la planta per si donava senyals d’esgotament o si, al contrari, estava en marxa la floració. Només aquest petit plaer de constatar que la renovació de les flors estava a punt de produir-se era com una injecció de moral, com el comprovant que la vida continuava al meu balcó.

Aquest mes de desembre passat em vaig acostar al test amb la intenció de descobrir-hi les noves tiges. Va ser una decepció, no hi havia res. Després me’n vaig oblidar. Però el dia de Nadal a Barcelona feia tanta calor que era obligat obrir el balcó i mentre preparava la taula i el dinar vaig sortir a donar un cop d’ull a les plantes i vaig poder comprovar que l’orquídia no m’havia fet el salt. Li estaven sortint almenys quatre tiges que ja feien deu o dotze centímetres, escampades per tot el test i que en un parell de mesos mostraran els bordons i en tres o quatre, les flors. També vaig poder observar que un ciclamen que donava per mort no només ha rebrotat sinó que ja comença a mostrar uns bordonets minúsculs com per reclamar el seu dret a decorar la meva terrasseta.

Quan surto al balcó per observar si l’orquídia progressa, i veig que sí, experimento una sensació estranya, com una mena de confirmació de la vida, i total, només és una planta. Em resigno quan alguna de les altres dona senyals d’abatiment i l’he de substituir. Penso que és llei de vida, néixer i morir. Però l’orquídia és diferent, l’orquídia m’acompanya i tot i que no li parlo, ella sap que espero que floreixi, i no em decep. Per això he volgut començar el text amb uns versos de Machado, que va dedicar a un om que, tot i estar fet un desastre, va aconseguir fer brotar algunes fulles. Ell esperava també que, com el miracle de la primavera, un miracle li retornés la salut a la seva estimada Leonor. El poema, per a qui no se’n recordi, acaba de la següent manera:

Mi corazón espera

también, hacia la luz y hacia la vida,

otro milagro de la primavera.

Jo no espero miracles, només que la meva orquídia continuï florint cada primavera.

 

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...