UNA FUNCIÓ INSÒLITA: CATARINA e a beleza...

 

CATARINA E A BELEZA DE MATAR FASCISTAS

Com tothom ja sap, soc una apassionada del cine i de la literatura, però tinc prou senderi per distingir la ficció de la realitat, i quan vaig a veure un espectacle, sigui cine, teatre o òpera, o quan llegeixo un llibre, per més emocionant que sigui no oblido qui soc ni què és el que estic veient. Sembla, però, que no tothom és igual, i de vegades hi ha gent que s’ha submergit en un espectacle com si estiguessin en una situació real.

El Teatre Lliure va presentar fa uns dies la producció del Teatro Nacional D. Maria II, de Portugal,  Catarina e a beleza de matar fascistas, creada i dirigida per Tiago Rodrigues, actual director del Festival d’Avinyó. L’havien anunciat la temporada anterior i es va haver de suspendre per la pandèmia. Aquesta vegada sí que es va poder representar i l’escàndol que es va muntar al teatre va ser com no n’he vist mai cap altre.

He de reconèixer que no em vaig informar abans sobre el muntatge. Sabia de què anava, el debat sobre la diferència entre venjança i justícia i el dret a emprar la violència contra els violents. Altres autors havien plantejat aquest dilema sobre un escenari (Camus, Giraudoux i potser alguns de més actuals), però en termes més generals. Catarina s’emmarca en un lloc i un temps determinat: Portugal, 2028.

Per tal d’entendre l’escàndol descomunal que es va desencadenar el dimecres 21 de desembre explicaré breument l’argument. Una família de camperols, en què tots es diuen Catarina, homes i dones, fa 73 anys que mata un feixista cada any, com a venjança per l’assassinat, el 1954, a mans d’un tinent de la Guardia Nacional Republicana, de Catarina Eufèmia (personatge real), una segadora de l’Alentejo que reclamava el mateix salari que els homes per a les dones. Els membres de la família es van succeint al llarg dels anys en l’ofici de botxins de feixistes, fins que li toca el torn a la Catarina del títol, la més jove. Quan arriba el moment de matar el feixista que han segrestat (un jutge), Catarina té dubtes i no dispara. Comença aleshores un debat sobre la justícia i la venjança, sobre la necessitat de venjar totes les dones que durant tots aquells anys han mort en mans d’assassins feixistes, a la qual cosa la noia respon que haver matat tots aquells feixistes no ha impedit que les dones continuessin patint. Durant dues hores els personatges debaten, no sense algun toc d’humor, fins que al final moren tots i només queda viu l’ostatge feixista. En aquell moment l’actor que el representa, que no havia obert la boca en tota l’estona, agafa la paraula i comença un míting adreçant-se a tot el pati de butaques. El contingut del míting, que dura gairebé mitja hora i que comença pausadament reclamant llibertat (al més pur estil Isabel Díaz Ayuso) i que va pujant de to a mesura que avança, és d’una gravetat extraordinària. Van desfilant tots els arguments que estem sentint a Europa darrerament contra les minories, contra les dones, contra els migrants, en nom de la superioritat d’un poble que lluita per la llibertat i per un Ordre Nou. El personatge representa un diputat d’un partit d’extrema dreta que acaba de guanyar les eleccions a Portugal i proposa, gràcies a la majoria absoluta que ha aconseguit, derogar la Constitució i canviar-la per una altra.

El discurs posa la pell de gallina perquè conté tots els arguments que proposen els partits d’extrema dreta presentats amb un gran convenciment i sense els exabruptes i les expressions barroeres a què ens tenen acostumats els de Vox. Està elaborat a partir de fragments de discursos reals. És un discurs excel·lent al més pur estil mussolinià, adaptat a les circumstàncies actuals. Però és el discurs d’un personatge de ficció, és una metàfora de la realitat, però no és la realitat, aquell senyor que cridava aquells disbarats no se’ls creia, ni tampoc la Companyia! Ens estava posant davant dels nassos una realitat perillosíssima que tenim cada cop més a prop.

Doncs bé, a una part del públic allò li va semblar intolerable. Van començar els xiulets, primer suaus, després més forts. He de dir que si jo sabés xiular fluixet, també ho hauria fet en senyal de suport a l’espectacle, com per felicitar el creador del text i dir-li: sí enyor, així acabarem si no ens armem amb arguments contra el feixisme. Però la gent es va anar encenent, cridant i picant de peus, i si no fos perquè hi havia rètols subtitulats no hauríem pogut seguir el text. L’actor, impertèrrit, anava fent el seu míting cada vegada més exaltat, però ell com si sentís ploure. Molta gent del públic, sobretot gent jove, es va aixecar i va marxar. Realment es creien que allò anava de debò? No entenien què representava aquell atac a la democràcia? Els crits i els cops de peu eren cada vegada més forts; davant, darrere i al meu costat es va aixecar gent per marxar. Alguns, però, van tornar a entrar, potser advertits pel personal de sala, que els deia que es calmessin. Al cap de molta estona (jo estava perplexa, no m’ho podia creure) el míting va arribar al final i la gent que no havia marxat (la majoria) va arrencar a aplaudir fervorosament, es va posar dreta i va fer sortir els actors a saludar un munt de vegades. Va ser un èxit aclaparador, un espectacle excel·lent i una provocació en tota regla.

Quan sortíem li vaig preguntar a una noia de la sala si allò era normal i em va dir que sí, que aquell dia havia estat suau (era l’estrena a Barcelona i úniques dues representacions a Espanya), que en altres llocs havien agredit els actors, i que darrere les cortines hi havia personal de seguretat per si algú es passava de la ratlla. Una senyora del meu costat, d’una edat semblant a la meva, va dir: si arribo a portar tomàtecs els hi tiro!

Quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser submergir-me dins del google i buscar informació sobre l’espectacle. I efectivament, allà on va crea polèmica. Fins i tot a Itàlia es va demanar la seva suspensió. En alguns teatres el públic es va posar a cantar el Bella Ciao o el Grândola, vila morena. No ha deixat mai ningú indiferent. A mi em va cridar l’atenció el fet que centrin tant el discurs en Portugal, perquè no era conscient que sentissin tan a prop el perill del feixisme com el sentim nosaltres o com el senten a Itàlia o als països europeus on l’extrema dreta ja és als parlaments o als governs. A Portugal fa poc que l’extrema dreta ha entrat també al parlament, i no poden oblidar els anys del salazarisme, contra el qual van lluitar  fent de Catarina Eufèmia un símbol contra l’opressió.

Un espectacle reeixit que recomano moltíssim si alguna vegada teniu ocasió de veure’l en algun lloc del món on es representi. No sé si el Teatre Lliure té l’espectacle enregistrat i el pot oferir a través de la web, com va fer la temporada passada amb alguns espectacles. És qüestió d’informar-se. Si fos així, no us el perdeu.