LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES

 

Li manllevo el títol a Isabel Coixet perquè penso que s’adapta perfectament a allò sobre el que vull reflexionar. Les paraules tenen vida pròpia? Secreta o pública, les paraules tenen la vida que nosaltres els donem, i molt sovint no coincideix la que els dona una persona que parla amb la que els dona la persona que escolta. Ja no parlem de l’evolució semàntica, que és un terreny per als sociolingüistes, però sí de les diferents percepcions que pot tenir la gent sobre un mateix terme.

No sé quants anys deu fer  (vint? trenta?) que va aparèixer el concepte de llenguatge políticament correcte que pretenia desterrar alguns termes i expressions del llenguatge habitual que poguessin ferir la sensibilitat de determinats col·lectius (negres, homosexuals, dones, discapacitats, etc...) i que en un principi a tothom li va semblar bé. Portar al límit el llenguatge políticament correcte ha creat absurds com el que destacava La Vanguardia el passat 13 de desembre: a un pastisser del Vallès, guardonat amb el títol de creador del millor xuixo del món, li va arribar una multa  de 7500€ de la Inspecció de Treball de Catalunya perquè a la seva botiga de Parets havia distribuït uns cartells discriminatoris: demanava un mestre pastisser i una dependenta. Això és discriminatori perquè utilitza un llenguatge sexista. El pastisser anunciava que presentaria un recurs i espero que el guanyi.

Un altre exemple ridícul que espero que no prosperi: volen canviar el nom de “verola del mico” perquè atempta contra la dignitat d’aquest animal  i l’estigmatitza.

Aquests exemples són suficients per carregar-se el llenguatge políticament correcte? Per descomptat que no. Però per la gent com jo, que tenim una certa edat i que hem fet servir tota la vida expressions com treballar com un negre, enredar com un xino, no estar per mariconades i d’altres de semblants, l’esforç que hem de fer perquè no se’ns n’escapin algunes és notable. Ens hi hem d’anar acostumant de mica en mica i procurarem fer-ho el millor possible. Però això només és el pròleg del que avui vull comentar. Abans d’entrar en matèria posaré dos exemples trets de la meva experiència directa.

1)      Mes d’agost a Menorca. És diumenge, dia que es Diari obsequia el seus lectors amb el Pronto.  Mentre me l’estava mirant, en presència de la meva neta de 12 anys, veig una foto d’una jove de la reialesa europea més aviat refeta. Vaig fer un comentari sobre el seu excés de pes ni groller ni ofensiu, només dient que potser haurien de vigilar la seva alimentació. Salta la mare de la neta: aquest comentari està completament fora de lloc! No cal dir que em vaig quedar bastant desconcertada.

2)      En una altra ocasió, també en presència d’algun net preadolescent, vaig fer el comentari que si no sé quina cosa no em sortia com jo volia, em tiraria pel balcó. És una expressió que faig servir sovint, naturalment en broma, però que després del comentari que em va fer la mateixa mare de la neta o net (no frivolitzis amb el suïcidi!) em va tornar a deixar desconcertada.

Expressions que fins aquell moment no m’havien semblat problemàtiques eren susceptibles de ser interpretades i processades de tal manera que podien arribar a causar perjudicis importants a persones d’emocions fràgils. Haig de dir que si ara en parlo és perquè les recriminacions em van causar un impacte important, i pel que he vist després, no estaven exemptes de raó.

Per què ho dic? Doncs perquè tot i que ja fa mesos que se’n parla, darrerament s’han publicat estudis sobre la salut mental de joves i adolescents i el resultat és dramàtic. Des de la pandèmia ençà, és a dir, aviat farà tres anys, les depressions, els intents de suïcidi, les autolesions i els trastorns de la conducta alimentària s’han disparat de manera alarmant. Fa uns anys, tampoc no tants, la paraula suïcidi era tabú. Quan al metro de Barcelona senties pels altaveus que el servei s’havia aturat per una incidència ja sabies que volia dir que algú s’havia tirat a la via. I no m’ho invento, m’ho va dir un alt càrrec directiu de Transports de Barcelona. Però no se’n parlava mai; si se’n coneixia algun cas, s’amagava, era com un fet vergonyós, deien que per no fer un “efecte contagi”. Però el cert era que no per això la gent deixava de suïcidar-se, i a les escoles i instituts mai a la vida, que jo sàpiga, s’havia parlat de prevenció ni de mètodes per detectar possibles candidats. Després es va veure que no pel fet de no parlar-ne el problema deixava d’existir, i que era millor formar els professionals que estaven en contacte amb joves i adolescents sobre la manera de detectar problemes de salut mental i arribar a temps d’ajudar-los.

El diumenge 11 de desembre el diari Ara publicava un dossier sobre l’anorèxia. Anorèxia, la gran oblidada de la sanitat pública. Hi havia informació sobre casos greus, majoritàriament de noies (90%), llocs on podien acudir per ser atesos, el dèficit de places hospitalàries públiques, el preu de les privades i el que ara m’interessa, els consells als pares. N’hi havia vuit, el segon era: Vigilar les paraules. Cal vigilar de què es parla constantment a casa i amb quin llenguatge; evitar els comentaris sobre l’aspecte físic. Diu el text: “Sovint són comentaris aparentment inofensius o en teoria fets amb bona fe. Per tant, és important vigilar les paraules”.

El dilluns següent hi havia dos testimonis de dues noies que havien estat ingressades. Quan la periodista li pregunta a una d’elles De què no pots parlar? Contesta: No puc tenir cap conversa relacionada amb el menjar. No puc saber què menjaré per dinar o per sopar. No em pots parlar de pes ni de talles. No em pots dir que aquests pantalons em queden bé. En resum, no em pots fer cap comentari relacionat amb la imatge, el cos o el menjar.

És evident que es tracta d’un cas extrem d’una noia que ja ha caigut en el trastorn, però quan llegeixes les explicacions que donen els experts et parlen de la influència de les xarxes, de Tik Tok, d’Instagram... I naturalment dels comentaris com els que fem els que no hem pensat que això podria ser el germen d’un principi d’insatisfacció amb el propi cos que podria acabar en un trastorn més seriós.

Què hem de fer, doncs, amb les paraules? Sento que he de reprimir-me i que no puc deixar anar cap comentari al voltant de l’aspecte físic de cap adolescent. Potser no és gaire greu, perquè tampoc en veig cada dia d’adolescents, però penso en com ens agradava a nosaltres que ens diguessin que estàvem guapes, que ens estava bé un vestit o un pentinat, o que ens xiulessin pel carrer sempre i quan no anés acompanyat de comentaris grollers.

He parlat sobretot de les paraules relacionades amb l’aspecte físic perquè ho mencionava el dossier de l’Ara, però jo m’he estat reprimint moltes altres paraules parlant amb els meus nets, fins i tot amb el de cinc anys. Li pregunto si li agrada alguna nena de la classe, i després penso que li hauria d’haver preguntat: t’agrada alguna nena o algun nen de la classe? Als grans també els ho voldria preguntar, però ja no m’atreveixo. Vaig a buscar a la petita a la guarderia i em diu la mestra: avui els infants han estat molt bé. I jo penso, els infants? Em sona a llenguatge del segle XIX, però esclar, és inclusiu.  Sento que ens estem imposant una autocensura de la qual no sé establir els límits. No qüestiono en absolut les indicacions que donen els psicòlegs als pares de joves amb anorèxia, ells saben què cal fer; jo, no. Però tot i acceptant-ho, em costa molt encaixar en aquest esquema.

Tampoc no qüestiono la necessitat de moderar el llenguatge que fins ara utilitzàvem, sobretot si està en joc la dignitat de determinats col·lectius, però reconec que em sento desorientada i insegura. Què dec haver dit perquè em recriminin les meves paraules? O potser no me les recriminen, però se senten incòmodes o molestos. S’ha parlat molt de l’augment dels suïcidis entre els adolescents, però estic segura que en tenen molta més responsabilitat les paraules que no es diuen que les que es diuen. Aquelles que voldrien sentir i que ningú els les diu, ni pares, ni amics, ni companys, ni educadors, i no per mala fe o despreocupació, sinó perquè no han detectat la fragilitat d’aquell adolescent que tenen al costat. Si quan llegiu això encara és a la cartellera la pel·lícula Close del belga Lukas Dhont (2022), no dubteu a veure-la. Retrata amb una gran sensibilitat la fragilitat dels sentiments dels adolescents i el que a mi em va agradar especialment és que no situa l’acció en un ambient de bons i dolents, sinó en un entorn no especialment hostil, fins i tot afectuós, que no impedeix que la tragèdia acabi produint-se.

Per acabar, dono gràcies que tinc una edat en què ja no m’escau sortir a lligar, perquè hi ha un aspecte de la comunicació, del llenguatge no verbal, que també està absolutament qüestionat per la teoria del consentiment o del només sí és sí. On són els gestos, les mirades, les insinuacions, les eines de seducció que utilitzàvem a la nostra joventut? No perquè un noi t’intenti fer un petó t’has de sentir agredida, dic jo! La veritat és que em pregunto com ho deuen fer ara per començar una relació sentimental, si els nois han de fer una instància i esperar resposta, o amb el silenci administratiu n’hi ha prou! En fi, bromes a part, crec que estem vivint una època molt complicada i que per res del mon voldria tornar a ser adolescent!

CLOSE, de Lukas Dhont, 2022