laplujanomespanta

  Des del meu punt de vista tenim una gran sort de viure en un país on les estacions es manifesten amb les seves característiques, tot i que darrerament sembla que passem de l’estiu a l’hivern i de l’hivern a l’estiu saltant-nos les dues d’entremig. No sé si passa a totes les cultures del món, però a l’occidental, amb les seves variants, donem una gran importància als solsticis. Al voltant del solstici d’estiu tenim la festa de sant Joan, que se celebra no només a Catalunya i a d’altres indrets d’Espanya, sinó també a països nòrdics, com Suècia. L’estiu és època de plenitud, la natura dona els seus fruits, seguem el blat (i amb ell les males herbes), ens preparem per a gaudir de les vacances, del mar, del bon temps. Veiem com les vinyes s’omplen de raïm que collirem tot just acabar l’estació, i el convertirem en aquell vi o aquell cava que ens beurem per Nadal. En definitiva, encarem l’estiu amb bon humor. Però la Terra dona voltes i al cap de sis mesos ens trobem a l’altre extrem,...

Una de les coses més negatives amb què m’ha obsequiat la pandèmia és la impossibilitat de viatjar amb tranquil·litat. A part d’haver d’anul·lar el que ja tenia pagat per al 2020, m’he hagut de conformar amb anades i vingudes a Menorca i poca cosa més. Ja sé que això sona fatal, sembla una frivolitat, perquè els perjudicis de la pandèmia per a molta gent estan sent molt més greus i amb pitjors conseqüències. Però cadascú es queixa per les seves penes, i les meves van ser durant molt temps la impossibilitat de moure’m de Barcelona. Per això, quan ja semblava que ens podíem moure amb una certa seguretat se’m va acudir de fer un viatge a una ciutat que ja coneixia però que em venia de gust tornar a visitar. I així ho vaig fer. Aprofitant el pont vam decidir anar a Lió, tres amigues d’edats estupendes, o sigui, com la meva. Agafar un AVE, canviar de país, ensenyar el passi COVID tota l’estona, veure les normes que exigeixen a altres llocs, és a dir, conèixer altres maneres de funcionar era ...

  Abans de ser conscient que els Estats Units exportaven cultura però també alienació ja estava atrapada a les xarxes del seu cinema. Recordo les hores que vaig passar davant els “quadres” de Esctito sobre el viento , al cine Atlanta, quan encara no tenia edat per entrar-hi. O els westerns com Centauros del desierto , El último tren de Gun Hill , Los siete magníficos. O drames com Doce hombres sin piedad o Margarita Gautier . O comèdies com Siete novias para siete hermanos . Però la que més em va impactar i que abans dels 16 anys ja havia vist 10 vegades (literals) va ser West side story . Després va venir l’època de la presa de consciència política i els Estats Units es van convertir en l’enemic del poble número 1. Aquell país que havia salvat Europa del nazisme resulta que ho havia fet per interessos polítics i econòmics, no per amor a la causa de la democràcia. Més   tard va venir la guerra del Vietnam i aquí sí que ja no hi va haver dubtes: eren el diable en persona. ...

    Escric aquestes línies sota el xoc que m’ha provocat assabentar-me de la mort d’Almudena Grandes. No recordava que ella ja havia advertit que patia un càncer que li havien trobat en una revisió rutinària. Ha sigut més tard, quan navegant per les múltiples pàgines que han donat la notícia, he pogut recuperar l’article que ella va escriure a El País Semanal el 10 d’octubre de 2021, Tirar una valla . Informava els seus lectors i els demanava perdó per no haver-los comunicat abans el perquè de la seva absència a la Feria del Libro de Madrid, ella, que no hi faltava mai i s’enduia una colla de comentaris carinyosos i afalagadors dels seus admiradors. És la columna més difícil que escrivia, segons confessava, tot i que el pronòstic era favorable, al menys en el moment en què li van diagnosticar. Encara no han passat dos mesos i ja no hi és. A una edat en què ningú no hauria de morir, i menys persones que contribueixen amb la seva activitat professional a fer-te la vida més ...

  Des de fa un temps, bastant, parlar de política no em ve de gust. Tot és tan lamentable i tan poc glamurós que el que jo pugui dir aquí tindrà zero interès i zero gràcia. Però de tant en tant penso en uns temps, molt llunyans, és cert, en què em mirava la política d’una altra manera. Eren els temps en què veia al meu voltant a una sèrie de persones amb les que havia militat en la clandestinitat ocupar càrrecs públics, des de ministres fins a càrrecs municipals, alcaldes o diputats, que s’esforçaven a trobar la manera de servir a la ciutadania sense personalismes ni afany de notorietat. Eren els temps en què s’estava en política no “ para forrarse ”, com deia Zaplana, sinó per trobar solucions i fer avançar el país. Allò m’agradava i em pensava que duraria sempre. Em vaig creure la transició perquè vaig entendre que tots renunciàvem a alguna cosa per tal que la democràcia i la llibertat arribessin a tots els racons del país. Amb la mateixa ingenuïtat em mirava altres fenòmens in...

  No hi ha com els partits d’esquerres per embolicar-se en propostes que tenen difícil solució, però que els donen pàtina de “sensibles als problemes dels més febles”. M’agradaria   que els partits de dretes també fossin sensibles a determinats problemes, evidentment, però com que jo no els voto, si no ho fan bé és el seu problema. A les properes eleccions els enviaran a casa. Esperar sensibilitat cap als problemes socials per part dels partits de dretes és com demanar peres a l’om. En canvi, em sap greu quan veig els partits d’esquerres presentar propostes que sembla que no s’hagin aturat a pensar-les. La regulació de la prostitució n’és una. Jo en dic regulació, d’altres en diuen legalització i d’altres, prohibició o abolició. És un tema altament sensible perquè s’hi barregen molts aspectes: drets humans, drets laborals, llibertat sexual, higiene i salut, moralisme, caritat cristiana i un llarg etcètera.   És difícil pronunciar-se en un o altre sentit sense que imme...

  No deixis que la realitat t’espatlli un bon reportatge...   A diferència de la setmana passada, aquesta setmana estic superdeprimida. Ja fa temps que em costa de trobar un tema per parlar, tant és així que quasi m’he plantejat tancar la barraca. Quan tinc un tema em sembla que ni té interès ni el sé tractar; a vegades em passa que estic ocupada amb altres coses i no tinc temps d’investigar o de pensar més a fons per no dir vaguetats o ximpleries. Així estem. Aquesta setmana, però, anava molt ben encaminada, perquè havia trobat un tema a partir d’una notícia que em va deixar perplexa. Quan la vaig veure al telenotícies em vaig adonar del suc que li podia treure i ràpidament ho vaig gravar per tenir-la disponible a l’hora d’escriure. La notícia era de per sí impactant, però el que més em va sorprendre tenia a veure amb la fisiologia masculina, i com que no tinc cap home a mà per poder consultar-li-ho, vaig pensar que ho exposaria en aquestes pàgines i que els meus lector...

  Quan les meves filles eren petites els deia que les havia tingut perquè el que realment m’interessava era tenir nets. Era una broma, naturalment, però així com una no en va fer ni cas, l’altra s’ho va prendre al peu de la lletra, i no li va fer gaire gràcia. El més curiós és que jo no tenia un concepte gaire positiu de la relació avis-nets i no sé per què feia aquella broma, en realitat bastant absurda. Els meus avis masculins van morir abans que jo tingués dos anys i no els recordo. L’àvia materna vivia en una altra casa, la freqüentava poc, la recordo com una senyora vestida de negre que parlava poc i que em va regalar la medalla de la Primera Comunió. Va morir abans de veure com l’estrenava. Amb l’altra àvia, en canvi, hi vaig conviure fins que vaig marxar de casa. Era una bona persona amb una vida duríssima per haver perdut el marit, una filla embarassada i una neta. Quasi res. Tot i així, feia el que podia. Portava ella la casa perquè la meva mare treballava tot el dia. En...