LA MEVA ALMUDENA

  

Escric aquestes línies sota el xoc que m’ha provocat assabentar-me de la mort d’Almudena Grandes. No recordava que ella ja havia advertit que patia un càncer que li havien trobat en una revisió rutinària. Ha sigut més tard, quan navegant per les múltiples pàgines que han donat la notícia, he pogut recuperar l’article que ella va escriure a El País Semanal el 10 d’octubre de 2021, Tirar una valla. Informava els seus lectors i els demanava perdó per no haver-los comunicat abans el perquè de la seva absència a la Feria del Libro de Madrid, ella, que no hi faltava mai i s’enduia una colla de comentaris carinyosos i afalagadors dels seus admiradors. És la columna més difícil que escrivia, segons confessava, tot i que el pronòstic era favorable, al menys en el moment en què li van diagnosticar.

Encara no han passat dos mesos i ja no hi és. A una edat en què ningú no hauria de morir, i menys persones que contribueixen amb la seva activitat professional a fer-te la vida més suportable, a entendre el món d’una manera més solidària i també, per què no dir-ho, a evadir-te’n quan els teus propis problemes són massa difícils de suportar i busques evasió en la lectura, i et submergeixes en els problemes dels seus personatges, sempre tan ben dibuixats, tan ben triats, tan propers. En un programa de TV3 va declarar: "La memòria dels llibres que has llegit o les pel·lícules que has vist és tan o més important que les coses que t'han passat en temps real en calendaris i rellotges". Exactament.

Vaig tenir el meu primer contacte amb Almudena Grandes quan va guanyar el premi La sonrisa vertical amb Las edades de Lulú (1989). Jo havia llegit altres llibres de la col·lecció i m’havien agradat, de manera que em vaig llençar de ple a veure què li passava a la tal Lulú. Jo no em tenia per una persona  puritana, em movia en uns àmbits on tothom es considerava sexualment alliberat, però llegir la manera com Almudena Grandes parlava del sexe, com s’expressava amb total llibertat i sense escatimar detalls, em va deixar  bastant commocionada. Les altres obres de la mateixa col·lecció, al menys les que havia llegit jo, no tenien la càrrega eròtica de la Lulú, eren obres de saló, aptes per a molts paladars. La Lulú significava, per a mi,  una mica un abans i un després de la literatura eròtica. La veritat és que no és un gènere que m’interessi gaire, però aquella vegada va ser un bon xoc.

Vaig continuar amb altres novel·les. No les he llegit totes, potser sis o set, de les quals tres dels Episodios de una guerra interminable. Quan va anunciar el seu projecte em va semblar molt interessant; no només l’acostava a Galdós, també als meus admirats francesos Balzac i Zola, als que sempre vaig a parar quan es parla de descriure una societat a través de la seva literatura. Entremig va escriure altres coses perquè les circumstàncies la feien tocar de peus a terra i com a escriptora compromesa oferia la seva visió i la seva feina com aportació a la societat. Los besos en el pan (2015), en època de crisi, era el mirall de les angoixes de molts lectors.

De totes les que he llegit diria que la que més m’ha agradat ha sigut El corazón helado, tot i que he de reconèixer que el meu cap ja no reté totes les informacions que li poso. Voldria fullejar-lo per recordar-ne més detalls però em trobo que a la meva llibreria no hi és. Què deu haver passat? Me’n falten uns quants, i dedueixo que els he deixat a algú i no me’ls han tornat. Mala sort.

Admirava Almudena Grandes també per la seva actitud com a persona davant de fets polítics. Em va fer gràcia el comentari que va fer arran del referèndum que es va organitzar a Catalunya el 9 de novembre de 2014, un referèndum festiu sense cap mena de repercussió efectiva, però que resultava que el 9 de novembre és l’Almudena, el seu sant. I a ella li feia gràcia. També recordo una columna a El País en què es reivindicava seguidora de l’Atlético de Madrid i, és clar, als del barça ens cauen bé tots els que van contra el Madrid (encara que ens importi un rave el futbol).

M’he permès aquest parell de comentaris frívols per rebaixar la tensió, per trobar un mecanisme de defensa davant la tristesa per la pèrdua d’una persona admirada. Moren escriptors, artistes, compositors, cineastes, no ho podem evitar, i ens veiem privats de les seves obres, però molt sovint són gent que ja ha arribat a una edat en què ja ho han donat tot. Però Almudena Grandes tenia encara moltes coses per dir, i és aquesta sensació de buidor, de saber que ja no podrem gaudir de la seva literatura el que et deixa en estat d’abatiment total. Diuen que té una novel·la a punt, una distòpia inspirada per l’admiració que sentia per Margaret Atwood. L’haurem de llegir, ni que sigui com a homenatge pòstum a la seva persona. El que segur que faré serà llegir-ne alguna de les que no conec, o rellegir-ne alguna de les que més m’han agradat... Ja no la trobarem tampoc per Sant Jordi, una dels autors que més vendes aconseguia.

Diumenge passat vaig posar una petita noteta al peu de l’últim escrit, perquè la notícia em va agafar al moment de penjar-lo. No volia deixar passar ni un moment sense expressar la meva consternació. Ara escric això, que deixo preparat per publicar diumenge 5 de desembre, mentre seré per aquests mons en ple gaudi del pont de la Constitució. No sé si quan ho pengi s’haurà fet el funeral, no sé si serà públic o privat. En tot cas, aquí deixo constància del meu sentiment de respecte i admiració cap a una persona que no hauria d’haver vist la seva vida truncada en plena maduresa creativa.