AMB EL LLIRI A LA MÀ I CUBA AL COR

 

Des de fa un temps, bastant, parlar de política no em ve de gust. Tot és tan lamentable i tan poc glamurós que el que jo pugui dir aquí tindrà zero interès i zero gràcia. Però de tant en tant penso en uns temps, molt llunyans, és cert, en què em mirava la política d’una altra manera. Eren els temps en què veia al meu voltant a una sèrie de persones amb les que havia militat en la clandestinitat ocupar càrrecs públics, des de ministres fins a càrrecs municipals, alcaldes o diputats, que s’esforçaven a trobar la manera de servir a la ciutadania sense personalismes ni afany de notorietat. Eren els temps en què s’estava en política no “para forrarse”, com deia Zaplana, sinó per trobar solucions i fer avançar el país. Allò m’agradava i em pensava que duraria sempre. Em vaig creure la transició perquè vaig entendre que tots renunciàvem a alguna cosa per tal que la democràcia i la llibertat arribessin a tots els racons del país.

Amb la mateixa ingenuïtat em mirava altres fenòmens internacionals als quals concedia credibilitat perquè la intenció era bona, perquè havien fet molt per al país, perquè eren víctimes de l’imperialisme i se’ls podia perdonar moltes coses que feien malament. Em refereixo especialment a la Revolució cubana. Qui hagi estat “progre” als anys seixanta no pot deixar de sentir-se decebut per la manera com ha evolucionat aquest país. Però tot i així, en el fons del nostre cor, al menys del meu, ens dol enormement haver de reconèixer el desastre de la política cubana i la poca esperança que ens queda que la situació pugui millorar a curt termini. Ens resistim a qualificar-la de dictadura, però ho és.

Els polítics actuals, i que em perdonin els que es dediquen a aquesta activitat, es mouen més per interessos personals o de partit que pel bé del país que governen. Hi ha casos extrems, que per sort no són majoritaris, en què el narcisisme i la vanitat els ha dut a convertir-se en pallassos mundials, per la seva ignorància, per la seva mediocritat, pel seu populisme d’estar per casa i, desgraciadament, pel mal que han fet al país. En tenim exemples als Estats Units i al Brasil, però no són els únics. L’autoritarisme, basat en mentides i tergiversacions, ha estat la característica dels seus mandats fins que en el primer cas les noves eleccions el van defenestrar. Ja veurem què passarà al Brasil a les properes.

Casos no menys escandalosos són els de Nicaragua o Veneçuela, perquè amb l’excusa d’actuar en nom de les classes populars escanyen a tothom i porten el país a la ruïna. Per què, penso jo, si Cuba està en una situació semblant, se’m fa tan difícil posar-la al sac dels països on no es respecta la llibertat ni els drets humans i, per aquest motiu, condemnar-la? És per una idea romàntica de la Revolució cubana? És per la necessitat de creure que alguna revolució és possible? És difícil de dir, però seria immensament feliç si aquest moviment que està en marxa actualment al largo lagarto verde, encapçalat per Yúnior García, prosperés i fos capaç d’arrossegar les masses cap a l’exigència d’eleccions lliures i democràtiques. És a dir, cap a la caiguda del règim postcastrista i l’entrada en una etapa de reconstrucció democràtica del país. Aprofitant l’enorme potencial entusiasta d’una gent que malgrat els anys de privacions i períodes especials resisteixen amb energia davant de totes les dificultats.

Vaig tardar bastant a visitar Cuba, molt més enllà de l’època en què encara era un exemple de lluita antiimperialista. Acabava de produir-se el cas del nen Eliancito, l’havien recuperat i la tele n’anava plena. La seva mare l’havia tret clandestinament de l’illa i el seu pare el va fer tornar. Hi havia manifestacions per totes bandes per celebrar-ho. Era evident la manipulació política del cas i t’adonaves de la poca espontaneïtat de les opinions que es recollien als mitjans. Vam poder veure, però, una societat que malgrat les dificultats, encarava la vida amb alegria i optimisme. T’aturaven pel carrer per demanar-te ajuda (sabó, paper higiènic, roba interior femenina...) a canvi del seu somriure, de la seva oferta de guiar-te, de portar-te a llocs interessants... Vaig mantenir molts anys correspondència amb una noia de Trinidad i amb un noi de Morón, els vaig enviar roba, medicaments, material per muntar un saló de manicura, diners... La noia va passar per uns moments difícils quan van arrestar el seu pare per criticar el règim, però el “bon rotllo” de les seves cartes et deixava perplexa. Era impensable que jo els fes sermons sobre la democràcia, allò anava d’una altra cosa. L’alfabetització, la sanitat, la difusió de la cultura eren valors que no podies ignorar; no obstant això, no tenien ni per menjar, i per descomptat, cap dret de queixar-se.

Cuba té dues cares, i la que a mi m’ha seduït és la que Leonardo Padura mostra als seus llibres, especialment a la saga del detectiu Mario Conde. Em sedueix perquè malgrat descriure una societat corrupta, desenganyada i al límit del col·lapse,  és una societat que se’n surt i tira endavant amb una mena de fatalisme positiu, valgui la paradoxa, amb un rerefons humà, amistós, solidari, que t’acosta al poble cubà i te’l fa veure no com una víctima sinó com un heroi. El desencís dels personatges de Padura és notable, no se n’amaguen, però amb una ampolla de rom ho solucionen tot. Si el tema cubà us interessa, recomano especialment la pel·lícula de Laurent Cantet Regreso a Ítaca (2014), amb guió de Padura i del propi Cantet. Uns amics es troben al terrat d’un immoble de La Havana per celebrar el retorn de l’exili d’un d’ells. Converses sobre què esperaven a la seva joventut, què tenen a l’actualitat. Renuncies, decepcions, desencants, amors perduts...

A l’interior de Cuba hi ha dissidents, amb motiu, no es pot negar. Però el perfil de la majoria que s’ha instal·lat a Miami i el suport que reben del govern dels  Estats Units m’allunyen de la solidaritat amb aquests dissidents. M’agradaria un canvi, però no amb aquests aliats. Per això m’interessa enormement l’actual oposició del moviment Archipiélago liderat per Yúnior García. I m’agrada la cançó que els aglutina i que, per cert, acaba de guanyar un premi als Grammy. És l’himne Patria y vida, ben allunyat del crit Patria o muerte, que ens emocionava a la nostra joventut però que ara el veiem totalment manipulador. La plataforma Archipiélago agrupa gent de la cultura i això, per a mi, ja és un motiu d’interès. La cultura és perillosa, això també ho hem vist a casa nostra. S’empresona o es processa la gent que expressa idees que no ens agraden. A Cuba es persegueixen i s’empresonen artistes de totes menes, es nega la llibertat de manifestar-se, però les informacions travessen fronteres i reben suport internacional. No crec, com pretenia Aznar, que des de la Unió Europea haguem d’aïllar el règim cubà, més aviat li hem de fer veure que replegar-se en ell mateix i estendre la repressió mai serà la solució. El seu president no té cap carisma, no l’avala la lluita de Fidel Castro contra la tirania de Batista, no té aliats o els té en situació precària i l’única política és la repressió, com fa qualsevol règim quan se sent acorralat. La pandèmia, ves per on, ha fet aflorar un malestar agreujat per la desaparició del turisme, la principal font d’ingressos, tant legals com submergits. Ara, el rap encapçala un moviment de protesta que pot tenir conseqüències imprevistes.

Mentrestant, a casa nostra, com que la situació ens ho permet, en lloc de protestar per la falta d’habitatges, per la precarietat de les pensions, per les condicions laborals, per la vergonya d’alguns òrgans judicials o per la manera com s’intenta conculcar determinades llibertats, ens entretenim a fer teatre amb la presentació de candidatures per a les properes eleccions generals o autonòmiques.

La funció teatral més exitosa la tenim a Madrid. Després del fracàs estrepitós de l’esquerra a les eleccions autonòmiques, amb la consegüent entronització de la reina del mambo Ayuso, ara hi ha moviments per trobar candidats per a les properes eleccions generals del 2023. El vodevil entre Génova i la Puerta del Sol m’és ben igual. Si guanya el PP, de la mà de Casado o de Díaz Ayuso, la complicitat amb Vox està assegurada. Per tant, seria bo que els partits d’esquerres, els que governen i els que estan al seu entorn (Más País), pensessin més en què necessita la ciutadania en lloc de pensar en qui és més guapo (en aquest cas, guapa), qui cau millor a la gent o qui domina el twitter o qualsevol xarxa millor que un altre.

No m’hauria entretingut a parlar d’això si no hagués vist un article d’Iván Redondo a La Vanguardia el passat 15 de novembre. El títol era: Yolanda Díaz puede ser presidenta. No entro a valorar els mèrits de la vicepresidenta, no és aquest el tema. El tema és que una persona com Iván Redondo, acabat de ser defenestrat (o dimitit per voluntat pròpia, no ho sabrem mai) de la Moncloa com a president del gabinet de Pedro Sánchez, entri a la palestra per decantar l’opinió cap a Yolanda Díaz.

Iván Redondo és l’altra cara de la moneda del que jo entenc com honestedat política. Tant li és assessorar el PP (Garcia Albiol, en una de les campanyes més brutes de les eleccions municipals a Badalona) com el PSOE i, pel que sembla, s’està postulant per assessorar Yolanda Díaz. Els personalismes s’estan apoderant de les properes campanyes , siguin municipals, autonòmiques o generals; estem veient molts egos i molt pocs programes, i menys encara, quan hi ha programes, sentit comú per veure que molts d’ells no són possibles.

Com enyoro els polítics que saben retirar-se quan el seu temps ha vençut, o quan han perdut unes eleccions! Com m’agradaria que deixessin de fer el pallasso alguns partits catalans que continuen defensant absurds que només porten a la paralització de la societat catalana i a la decadència. Com m’agradaria que la meva ciutat tingués un projecte municipal transversal amb el qual ens sentíssim identificats tots els que volem una Barcelona neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

La meva ingenuïtat no és tan profunda com per creure’m que això és possible. Però m’és igual, jo ho seguiré desitjant, seguiré esperant que un dia no massa llunyà el lliri que porto a la mà ja no em representi, i que la Cuba que porto al cor sigui realment la que jo he somiat.

Quan ja havia programat aquest post m'assabento de la mort d'Almudena Grandes. Ara no tinc temps de parlar-ne, però no vull deixar d'expressar el meu profund dolor per la mort d'una dona que admirava, com a escriptora i com a persona, pel seu talent i pel seu compromís amb els desvalguts, amb els silenciats, amb els petits herois de la vida quotidiana. I un lament profund per tot allò que no podrem llegir d'ara endavant. Quina injustícia morir tan jove! El meu condol a la seva família (que segur que no saben res de mi) i un record etern per a ella. Descansi en pau (si això és possible).