Passa al contingut principal

EL MEU AVATAR

 

No deixis que la realitat t’espatlli un bon reportatge...

 

A diferència de la setmana passada, aquesta setmana estic superdeprimida. Ja fa temps que em costa de trobar un tema per parlar, tant és així que quasi m’he plantejat tancar la barraca. Quan tinc un tema em sembla que ni té interès ni el sé tractar; a vegades em passa que estic ocupada amb altres coses i no tinc temps d’investigar o de pensar més a fons per no dir vaguetats o ximpleries. Així estem.

Aquesta setmana, però, anava molt ben encaminada, perquè havia trobat un tema a partir d’una notícia que em va deixar perplexa. Quan la vaig veure al telenotícies em vaig adonar del suc que li podia treure i ràpidament ho vaig gravar per tenir-la disponible a l’hora d’escriure. La notícia era de per sí impactant, però el que més em va sorprendre tenia a veure amb la fisiologia masculina, i com que no tinc cap home a mà per poder consultar-li-ho, vaig pensar que ho exposaria en aquestes pàgines i que els meus lectors homes m’aclarissin la qüestió. Aquesta qüestió és: es pot trempar estant en coma? Si la resposta és sí, la trempera és verdadera o és com la trempera matinera, és a dir, que no serveix per engendrar fills? Ja m’enteneu.

A hores d’ara tot el país en va ple, perquè la notícia ha resultat ser falsa. Resulta que segons el reportatge de TV3 del dimecres, 10 de novembre, un mariner gallec, de nom Manel Monteagudo, acabava de publicar un llibre titulat De mariner a poeta on explicava la seva experiència. Als 22 anys, el 1979, va sofrir una caiguda al vaixell on treballava, en aigües de l’Iran o per allà, i es va quedar en coma. No es va despertar fins 35 anys després, el 2014, i no es va reconèixer. S’havia fet vell, només recordava el moment de l’accident, no sabia que Espanya havia guanyat un Mundial, però va reconèixer la Conchi, la nòvia que l’havia cuidat tots aquells anys. Tot això no hauria tingut altre interès que l’interès científic: es pot estar en coma 35 anys i despertar-se. Però el que em va cridar l’atenció, a mi i com he pogut veure a molta gent més, va ser que havia tingut dues filles i que ja era avi. I aquí ve la meva pregunta sobre el funcionament dels genitals masculins quan el propietari de tals genitals es troba en estat de coma. Perquè ja sabem que una dona en estat de coma pot quedar embarassada, ens ho va explicar Almodóvar a Hable con ella, en un dels exercicis cinematogràfics més brillants de violació a la pantalla. Però que un home pugui fecundar en aquest estat, la veritat, necessito més informació.

Aquest petit detall donava per fer-hi molta broma, però la realitat em va aixafar un bon article. En primer lloc, el dia següent l’Empar Moliné ja es feia la mateixa pregunta, per tant, jo ja no seria original si el diumenge parlava del tema. En segon lloc, la mateixa TV3, esparverada, suposo, pels missatges d’incompetència que deuria rebre, es va prendre la molèstia de contrastar la notícia i va veure que era falsa. En tercer lloc, el rebombori causat tant per la mateixa notícia com pel fet de donar-la sense contrastar-la ha aixecat tanta polseguera que una servidora ja no té res a aportar en aquest assumpte. Alguns diaris, com  La Vanguardia, han retirat la notícia de la versió digital; d’altres, continuen donant-la com si fos certa. Mentrestant, el senyor Monteagudo ha declarat que no es ben bé així, que ell va estar poc temps en coma, però que tenia molts desmais i perdia la memòria. Això no li va impedir exercir com a semental, pel que es veu. Com que és un instint, no calia la memòria. Ara demana excuses, però potser el seu llibre ja s’ha venut o s’està venent a base de bé. Es veu que s’ha dedicat, a més de fer dues filles, a escriure poemes. Les filles les va fer abans; després, quan es va “despertar”, va escriure els poemes. Ja miraré si en trobo algun per Internet, per saber quin pa s’hi dona.

Com podeu veure, la realitat m’ha espatllat un bon reportatge, però per no defraudar els meus lectors, he corregut a buscar entre les darreres notícies i novetats alguna que valgués la pena, i a fe que l’he trobat. Haig de dir, per endavant, que no entenc res del que explicaré a continuació, però com que no soc l’única de parlar del que no conec, m’és ben igual.

Els meus amics més antics saben que em vaig resistir bastant a les noves tecnologies. No m’interessaven els telèfons mòbils, ni els MP3, ni les tablets, ni res d’això. Els ordinadors, sí, des del primer moment, però com a eina pràctica, per a la feina. Tant és així que una vegada em van regalar un MP3 i el vaig anar a canviar per una impressora. Però dit això, es va imposar la lògica dels temps i vaig decidir servir-me de totes les eines digitals que em poguessin facilitar la informació i la comunicació.

Doncs bé, ara m’interesso per la novetat que ha presentat Zuckerberg, sembla ser que per tapar els problemes de Facebook, anomenada Meta. Busco informació sobre el tema, i com més llegeixo menys hi entenc, però una cosa m’ha quedat clara: vull crear el meu avatar, entrar en la realitat virtual i començar a fer tot allò que com a Elisenda no faria mai. És possible? Es pot tenir un avatar psicològicament o moralment diferent de la teva personalitat real? Crec que per entrar en aquesta realitat hauré d’anar amb les ulleres tècniques (HoloLens) tot el dia, però si ara ja porto les de veure-m’hi, quina diferencia hi ha? No són tan elegants, això sí.

El director de La Vanguardia es plantejava si era el seu avatar o ell mateix qui escrivia aquell article. Sembla ser que ja fa anys es va donar una experiència d’una conferència a la plataforma Second Life, un míting electoral virtual de Gaspar Llamazares.  En aquell moment la velocitat de les comunicacions no era la que existeix en l’actualitat, amb la fibra i el 5G, però va tenir el seu ressò (Albert Cuesta, Ara, 13/11/2021). 15 anys més tard el creador de Facebook ens surt amb aquest Meta, un món virtual en el qual podrem intervenir amb els nostres avatars. El nom, procedent de metavers (de la novel·la de Neal Stephenson), ha estat adoptat, segons Albert Cuesta, per una part de la indústria tecnològica per referir-se a “una varietat d’entorns en els quals es participa o consumeix mitjançant alguna combinació de tecnologies de realitat ampliada, sigui virtual o mixta”. Aquest és el meu món: vinga a consumir! El que no em queda clar és si per pagar aquest consum es farà amb monedes virtuals (com al Monopoly) o amb monedes virtuals modernes, o sigui, bitcoins. Això ja és un altre tema, perquè crec que no pots tenir bitcoins si prèviament no has dipositat uns quants euros en algun lloc.

L’altra cosa que m’agradaria aclarir és si puc demanar-li a algú, per exemple a Michael Fassbender o a Timothée Chalamet, que creïn el seu avatar i el portin al mateix metavers, a la mateixa realitat virtual on hi hagi el meu, i així poder fer un duet (o un trio, si convé), d’allò més enrotllat. Si és possible seria fantàstic perquè les seves respectives mullers no s’haurien de preocupar, tot seria virtual.

Continuo llegint i informant-me i veig que probablement els primers que arribaran a aconseguir aquests metaversos seran els xinesos. Ja hi som! Una altre cop la Xina!. Això no m’agrada gens perquè seran els primers que hi trobaré, i a mi, que no soc racista, m’agraden més els que són com jo, tret d’algun cas aïllat. Ara, també he de reconèixer que encara falta i que potser quan això sigui possible jo ja no tindré ganes de gresca.

En fi, que ja veieu com la frustració causada pel senyor Monteagudo m’ha portat a parlar d’un món virtual al qual m’agradaria accedir a través del meu avatar. I ara us preguntareu: tan malament està l’Elisenda en aquest món que se’n vol anar a un altre?

Doncs no, estic perfectament, però com que estic rodejada de mons virtuals (vaig tenir un mal moment i vaig regalar una Nintendo Switch als meus nets!!!), de Tik-Tok, d’Instagram, i ara de Meta, si vull tenir tema de conversa m’he de posar al dia. I com que el futbol no m’agrada...

 

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...