QUINA DIFERÈNCIA ENTRE GUANYAR UNA GUERRA O PERDRE-LA!

Una de les coses més negatives amb què m’ha obsequiat la pandèmia és la impossibilitat de viatjar amb tranquil·litat. A part d’haver d’anul·lar el que ja tenia pagat per al 2020, m’he hagut de conformar amb anades i vingudes a Menorca i poca cosa més. Ja sé que això sona fatal, sembla una frivolitat, perquè els perjudicis de la pandèmia per a molta gent estan sent molt més greus i amb pitjors conseqüències. Però cadascú es queixa per les seves penes, i les meves van ser durant molt temps la impossibilitat de moure’m de Barcelona. Per això, quan ja semblava que ens podíem moure amb una certa seguretat se’m va acudir de fer un viatge a una ciutat que ja coneixia però que em venia de gust tornar a visitar. I així ho vaig fer.

Aprofitant el pont vam decidir anar a Lió, tres amigues d’edats estupendes, o sigui, com la meva. Agafar un AVE, canviar de país, ensenyar el passi COVID tota l’estona, veure les normes que exigeixen a altres llocs, és a dir, conèixer altres maneres de funcionar era emocionant, com si no haguéssim sortit mai de casa. No tinc intenció d’oferir una guia de les excel·lències de la ciutat perquè tot es pot trobar al google, però sí de donar algun punt de vista sobre coses que em van cridar l’atenció.

El dia 8 de desembre Lió celebra la Fête des Lumières en record d’una acció espontània que els seus habitants van realitzar el 1852 il·luminant totes les finestres per celebrar la inauguració d’una estàtua de la Verge que s’havia hagut d’anul·lar per mal temps el dia 8 de setembre. És una història molt curiosa i molt emocionant. Des d’aquell dia, cada any, el 8 de desembre la ciutat s’il·lumina amb tota mena de llums i les finestres mostren les seves bombetes decoratives. Durant els dies que dura la festa (aquest any del 8 a l’11 de desembre) hi ha espectacles al centre, sobre tot a la presqu’ile, i la gent s’hi acosta des de tots els barris per participar en una gran gresca.

La primera cosa que crida l’atenció és que sortint del metro trobem un gran cercle tancat amb tanques metàl·liques i dues persones del servei d’ordre et revisen la bossa per evitar que portis coses perilloses. El consum de menjar i begudes està prohibit al carrer, només als bars i restaurants es pot menjar i beure, previ control del passi COVID; la mascareta és obligatòria i tota la zona central es converteix en zona només per a vianants. I la gent ho respecta.

Un cop a la Place des Terreaux, on té lloc l’espectacle de llum i color més important, la gent s’escampa per tot el terreny per contemplar les parets de l’Ajuntament i el Museu de Belles Arts sobre les quals es projecten les imatges. Un cop s’ha acabat, la megafonia insta la gent a sortir per una banda de la plaça mentre per l’altra entren els nous espectadors. Tothom en ordre, uns entrant, els altres sortint, i al cap d’uns 10 o 15 minuts, torna a començar l’espectacle. I així, en ordre, fins a les 11 o les 12 de la nit. Ni una ampolla, ni un paper, ni una llauna o bossa de patates per terra; tot net, tot tranquil.

Abans, però, d’assistir a aquesta mostra festiva tan civilitzada vam tenir ocasió de protagonitzar, a la nostra edat, una persecució de delinqüents (millor dit, “delinqüentes”) al metro de la ciutat. Resulta que pugem a l’estació Vieux Lyon, que ve a ser, des del punt de vista turístic, com la Plaça Catalunya. Suposo que les “delinqüentes” ens van clissar i van pensar: aquestes velles són presa fàcil, a por ellas! Jo vaig entrar per una porta i les altres dues amigues per una altra. A dintre, per tant, vam quedar una mica separades. Immediatament se m’acosten dues noietes i em fan una pregunta sobre una estació que no estava en la línia en què ens trobàvem. Mentre miro la informació que hi ha damunt la porta m’obren la bosseta que duia al davant (telèfon, alguna targeta, pocs diners, un mapa...) i m’hi foten la mà dintre. Però me’n vaig adonar i abans que poguessin treure res em vaig posar a cridar. Ho van negar tot, van dir que elles no havien fet res, però jo vinga a cridar dient-los lladres i altres coses agradables. Amb tant de soroll, una de les amigues se li acudeix mirar la seva bossa i s’adona que ja li havien fotut el bitlleter. Un altre parell de noies, no les mateixes. Aleshores es posa a cridar també i organitzem un bon cacau dins del metro, però ningú no s’immuta. Una d’aquestes noies, no sabem si espantada o per por que aviséssim els gendarmes, ens pregunta si el bitlleter era de tal color i que l’ha vist a les escales de l’estació on hem pujat. Arriba la parada següent i baixen les dues noies i nosaltres darrere d’elles corrent pels passadissos fins a l’altra andana per tornar a l’estació anterior. Agafem el metro, nosaltres continuem darrere d’elles gairebé agafant-les per la jaqueta, i quan baixem fan veure que ens porten al lloc on han vist el bitlleter. Una de nosaltres li diu que ja ho explicarà als gendarmes quan els avisem i, suposem que espantada, gira per una sortida de l’andana cap als passadissos i en menys de 30 segons torna amb el bitlleter a la mà. Comprovem que hi és tot, les targetes, els diners, el DNI, i les molt penques pretenen que ens creiem que el bitlleter ens estava esperant en aquell passadís on no hi havia absolutament res, ni escales, ni una paperera, res! Un cop recuperat el bitlleter vam donar l’aventura per acabada. Uf! Quin descans!

Deixem per a l’últim dia la visita al Centre d’Histoire de la Résistance et de la Déportation.  Ubicat a l’antiga École de Santé Militaire, que els nazis van ocupar entre 1943 i 1944 per instal·lar-hi la Gestapo, il·lustra la història de Lió com a punt neuràlgic de la resistència a traves de documents visuals i sonors. Es poden veure fragments del judici a Klaus Barbie, anomenat el carnisser de Lió, especialment els testimonis víctimes de tortures que van servir per a condemnar-lo, el 1987!!! Al llarg de les sales que anem visitant ens anem assabentant del paper de la ciutat i dels seus habitants durant l’ocupació nazi, dels que se la van jugar en actes de la resistència, sabotatges, atacs a instal·lacions, ajuda als fugitius, etc. D’especial interès és la història de Jean Moulin i el seu paper en la unificació política i d’acció, sota les ordres del general De Gaulle,  dels diferents corrents de la resistència que hi havia el 1942. Jean Moulin va ser torturat, no va donar ni una sola informació, i va morir en el tren camí d’Alemanya on era traslladat pels nazis per internar-lo en un camp de concentració.

Els documents que podem veure en aquest centre són esfereïdors, i tot i que nosaltres no vam viure ni la Guerra Mundial ni la Guerra d’Espanya, ens sentim tot el que veiem com aspectes de la nostra pròpia història. Però hi ha una gran diferència. Molts dels panells explicatius, sobre tot els que expliquen cronològicament els anys de l’ocupació, acaben amb una data:   3 de setembre de 1944, Lió és alliberat.

El 25 d’agost del mateix any París havia estat alliberat, i el 3 de setembre arriba la llibertat a Lió. Les imatges, fotografies o pel·lícules, són eloqüents: la gent s’abraça, salta d’alegria, recorre els carrers amb banderes i mocadors, amb cançons, amb esperança. Pocs dies després el general De Gaulle visita la ciutat i es rebut amb tots els honors. Jo no he estat mai gaulista, però haig de reconèixer que el vídeo de la seva arribada a Lió em va emocionar. En aquell mateix moment vaig recordar el 25 d’agost del 1964. París celebrava el 20è aniversari de l’alliberament, i jo hi era, amb els meus 17 anys i la meva ànsia de llibertat i democràcia que al meu país m’estava vetada. Recordo perfectament les celebracions pel carrer i l’enveja de tenir un país democràtic.

Veient el vídeo de De Gaulle a Lió també se’m va despertar una altra sensació, la constatació que la democràcia francesa és molt més sòlida que la nostra, que no és el mateix guanyar una guerra que perdre-la, encara que quaranta anys després de perdre-la aconsegueixis capgirar la situació i entrar en un període democràtic. Ja no és només els qüestionament de si la transició va ser una enganyifa o un pas necessari, és que els hereus dels que van guanyar la guerra no han desaparegut i estan fent tots els esforços per tornar a una situació d’enfrontament on tot s’hi val, utilitzant arguments d’una baixesa moral inacceptable i tornant a remenar el tema de la llengua amb les mentides i tergiversacions més grans que ens puguem imaginar.

Des del final de la segona guerra mundial fins ara França ha viscut etapes duríssimes, com la guerra d’Indoxina o la guerra d’Algèria; ha tingut governs de dretes i d’esquerres, ha vist com algun dels seus presidents era imputat per corrupció, s’han defenestrat polítics pels seus errors en la vida privada, i també s’han vist coses en senti contrari. Però els valors republicans han prevalgut i formen part dels valors d’una gran majoria de francesos. Ja sé que cada vegada agafa més força la política populista nacionalista i que hi ha un risc a les properes eleccions presidencials de trobar-nos amb una sorpresa. Però per més núvols grisos que amenacin la política francesa, res no és comparable al que hem d’aguantar de la boca dels nostres polítics d’extrema dreta, entre els quals incloc els que es creuen de centre però que no ho són, i ja m’enteneu.

Resumint: cada vegada que vaig a França torno dient allò que dèiem durant el franquisme: Tant de bo el timbaler del Bruc s’hagués fotut els palillos al cul, hauríem estat francesos i hauríem tingut democràcia des de molt abans!