L'OFICI MÉS VELL DEL MÓN

 

No hi ha com els partits d’esquerres per embolicar-se en propostes que tenen difícil solució, però que els donen pàtina de “sensibles als problemes dels més febles”. M’agradaria  que els partits de dretes també fossin sensibles a determinats problemes, evidentment, però com que jo no els voto, si no ho fan bé és el seu problema. A les properes eleccions els enviaran a casa. Esperar sensibilitat cap als problemes socials per part dels partits de dretes és com demanar peres a l’om. En canvi, em sap greu quan veig els partits d’esquerres presentar propostes que sembla que no s’hagin aturat a pensar-les.

La regulació de la prostitució n’és una. Jo en dic regulació, d’altres en diuen legalització i d’altres, prohibició o abolició. És un tema altament sensible perquè s’hi barregen molts aspectes: drets humans, drets laborals, llibertat sexual, higiene i salut, moralisme, caritat cristiana i un llarg etcètera.  És difícil pronunciar-se en un o altre sentit sense que immediatament et donin arguments per defensar el contrari. A mi mateixa, que no he de legislar, em posarien en un compromís si m’obliguessin a decantar-me per la legalització o la prohibició, perquè en el fons tota prohibició és un atemptat a la llibertat, i tota legalització és un atemptat a la dignitat de les prostitutes.

En diuen l’ofici més vell del món perquè ja apareixen prostitutes a les llegendes mitològiques i religioses. Això vol dir que sempre hi ha hagut entre els homes una part que no sabien satisfer les seves necessitats sexuals si no era pagant. No diu gaire a favor d’ells, però no estem aquí per jutjar-los. Cada persona té les seves circumstàncies i el que no pot ser un argument a favor de la prohibició és que anar de putes és sòrdid i trist.

Actualment la prostitució no consisteix només en dones que s’ofereixen a canvi de diners. També hi ha homes, nois i noies, fins i tot infants explotats per pederastes i pornògrafs i a vegades amb aquiescència de pares o tutors. El món de la prostitució és tan ampli i tan terrible que s’entenen totes les iniciatives per abolir-lo. El problema és que ni tenim els mitjans per fer-ho ni el dret de limitar les activitats sexuals de la població.

Hi ha països, com Suècia, que han prohibit la prostitució i han sancionat els clients però no les prostitutes. És una manera de no estigmatitzar encara més les treballadores del sexe enviant-les a la garjola i, en canvi, avergonyir els que ho practiquen. El resultat és que ha crescut als països del voltant. Però quin dret tenen els governants a intervenir en això? A mi em sembla discutible. Per altra banda, hi ha el tema de la subsistència de les prostitutes. Què fem? Els donem un subsidi perquè vagin tirant? Les posem de caixeres al súper, de netejadores a l’escala de casa, de dependentes al Corte Inglés? Ho volen, elles?

És difícil posar totes les persones, homes o dones, que es dediquen a la prostitució al mateix sac. N’hi ha un bon gruix, que són les primeres que s’haurien de protegir, que han arribat enganyades per màfies i que quan han estat aquí s’han trobat amb la dura realitat: no treballarien ni en fàbriques ni en llocs similars, treballarien en pisos amuntegades fent serveis sexuals, sí o sí. Sense passaport i sense diners. Lluitar contra aquestes màfies és una prioritat. I aquest tipus de prostitució, de tràfic de persones, s'ha d'abolir ja.

Hi ha un altre grup que es dedica a la prostitució de forma més “liberal”, passejant pels carrers, en bars, en prostíbuls, en llocs més o menys coneguts. Probablement no exerceixen “lliurement” la professió, perquè deuen tenir un proxeneta que les controla i les explota. No tinc coneixement de quin és el seu punt de vista, i m’agradaria saber-lo. De manera majoritària voldrien “redimir-se”, o sigui, trobar un altre ofici, o simplement voldrien continuar amb el seu però exercit de manera diguem-ne digna? És a dir, sense proxenetes, amb Seguretat Social (autònoms), pagant IRPF, Assistència Sanitària, drets laborals si treballen en una casa ad hoc, etc. I amb una certa seguretat personal quant a les exigències dels clients, que segur que té la seva importància.

Hi ha un tercer grup que és el de les prostitutes de luxe, les “escorts”, les acompanyants de senyors adinerats que participen en trobades de negocis, en festes, en activitats socials on tothom sap a què es dediquen però que tothom les “respecta”. Molt sovint són noies joves, boniques, educades i fan “quedar bé”. A vegades, universitàries. Ho fan per necessitat? Per gust? Per “perversió”? Per curiositat? És difícil de dir, suposo que n’hi deu haver de totes, i que en tot cas, un cop han començat, els deu ser difícil de renunciar-hi si en treuen uns bons dinerons.

Estic segura que tots i cada un de nosaltres tenim una idea del que és “moralment acceptable” i del que no ho és. A mi particularment la prostitució em sembla una activitat deplorable, però em resisteixo a jutjar-la amb criteris moralistes. Segurament em deixo portar per una frase de l’Evangeli: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Tenim dret a jutjar les prostitutes? I als clients? Aquesta frase atribuïda a Jesucrist per evitar la lapidació de Maria Magdalena dona un dimensió humana a la prostituta, lluny de la dimensió diabòlica que segles més tard l’Església catòlica els va atribuir.

La literatura i el cinema, que no hem de confondre amb la realitat però que són un mirall de la realitat, ens ha obsequiat al llarg dels segles (el cinema, al llarg dels anys) amb models de prostitutes de tot tipus. M’he entretingut a buscar en els meus records totes les novel·les, contes o pel·lícules que tenien com a protagonistes dones de “vida alegre” i n’he trobat  un munt. Això vol dir que la prostitució és tan viva i està tan arrelada que difícilment la podrem esborrar d’un cop de ploma. Us en dono uns quants exemples.

Les prostitutes devotes – Un dels aspectes que ha agradat a escriptors i cineastes és el de mostrar la part “devota” d’unes dones que en la seva vida quotidiana no són precisament exemples de moralitat. A La maison Tellier Guy de Maupasant ens narra l’assistència de tot el planter de noies d’una maison close a la Primera Comunió de la filla d’una pupil·la. Les noies senten una emoció enorme, agenollades a l’església a la que s’han desplaçat com si assistissin a la coronació del Papa. Després se’n tornen al seu ofici com si res.

També Cabiria, a la pel·lícula de Fellini Les nits de Cabiria, una prostituta ingènua que busca la redempció, demana fervorosament a la Verge que la tregui d’aquell ofici. No cal dir que no ho aconsegueix.

Les prostitutes redimides- Són aquelles que han caigut al pou per un mal pas, que la vida les hi ha arrossegat però que en un moment donat l’amor les redimirà. El cas més emblemàtic és el de Marguerite Gautier, La Dama de les camèlies. Com tothom ja sap, no li va servir de res perquè va haver de renunciar al seu estimat Armand i després va morir tuberculosa.

Les prostitutes professionals- Són les que podem anomenar de “vida alegre”, sense entrar en la tragèdia de la seva condició. Només mostren la part superficial, no es plantegen canviar de vida, només fer bé la seva feina. Pantaleón y las visitadoras, Irma la dulce... També la Nana de Zola, només que l’autor li ha donat una dimensió dramàtica en enllaçar la seva vida amb la de la resta dels Rougon-Macquart, una saga familiar marcada per l’alcoholisme i la genètica, al mateix temps que per les condicions socials.

Les prostitutes perverses- Dues de les més famoses, Lulú (Wedekind) i Lola-Lola (la de  El Àngel azul), arrosseguen els seus clients fins a un abisme de degradació, posant de manifest les febleses dels homes, amb una certa innocència o absència de mala voluntat. Ho porta la relació, elles no hi poden fer més.

Les prostitutes de luxe- Sense cap mena de consideració moral, les veiem acompanyant senyors en bona posició social a qui agrada lluir noies de bona planta, que posen de relleu els valors d’ells. El cas més conegut en el cine és el de Pretty woman, una comèdia simpàtica en què el ric s’enamora de la prostituta i la redimeix. Tot plegat, molt poc realista, però molt romàntic.

Podríem trobar moltes altres maneres de classificar-les, però tampoc pretenc ser exhaustiva. Casos aïllats com Belle de jour, Samaritan girl, Anna Christie ens donarien altres tants models. I també el cas curiós que vaig tractar fa un any de la periodista que va treballar dos anys en un bordell de Berlín per saber com era la prostitució des de dins. Si en voleu saber més, aneu a l’article La Maison, una francesa als bordells de Berlín (6 de juny 2020).

Tornant a l’inici de la meva reflexió, abandono les visions romàntiques de la qüestió i recupero la idea de la regulació. Ho comparo amb els toros, sense voler ofendre ningú. Quan es van prohibir a Catalunya, amb un rerefons polític antiespanyol més que notable, em va semblar un disbarat; i no perquè jo estigui a favor d’una festa salvatge i sanguinària, sinó perquè hi ha coses que m’agradaria més que s’extingissin pel seu propi pes i no per una prohibició. Pensar que els consumidors de prostitució, siguin homes o dones, trobaran algun dia un equilibri emocional que els durà a rebutjar aquesta pràctica és tan il·lús com pensar que desapareixeran els alcohòlics, els drogoaddictes, o la gent que té costums poc saludables. Ho hem de prohibir tot? És evident que no, això opino jo, i per damunt de tot hi ha la llibertat de la prostituta, dona o home, de fer amb el seu cos el que li vingui de gust.

Dit això, posaré una espelmeta a algun sant per tal que il·lumini els polítics que han de legislar sobre la prostitució i trobin la manera de fer una llei que protegeixi realment les dones que s’hi vulguin dedicar. I per extensió, a la resta de treballadors del sexe, siguin del gènere que siguin.