QUÈ ESTÀ PASSANT ALS ESTATS UNITS?

 

Abans de ser conscient que els Estats Units exportaven cultura però també alienació ja estava atrapada a les xarxes del seu cinema. Recordo les hores que vaig passar davant els “quadres” de Esctito sobre el viento, al cine Atlanta, quan encara no tenia edat per entrar-hi. O els westerns com Centauros del desierto, El último tren de Gun Hill, Los siete magníficos. O drames com Doce hombres sin piedad o Margarita Gautier. O comèdies com Siete novias para siete hermanos. Però la que més em va impactar i que abans dels 16 anys ja havia vist 10 vegades (literals) va ser West side story.

Després va venir l’època de la presa de consciència política i els Estats Units es van convertir en l’enemic del poble número 1. Aquell país que havia salvat Europa del nazisme resulta que ho havia fet per interessos polítics i econòmics, no per amor a la causa de la democràcia. Més  tard va venir la guerra del Vietnam i aquí sí que ja no hi va haver dubtes: eren el diable en persona.

Durant el temps en què es militava contra l’imperialisme ianqui jo no vaig deixar mai d’anar al cinema i de veure totes les pel·lícules americanes que podia, buscant la qualitat, naturalment, però sense fer cap objecció al fet de la seva procedència. Fins i tot vaig fer servir Queimada en més d’una ocasió per a cinefòrums de barri, per conscienciar les masses sobre les maldats de l’imperialisme. La pel·li tenia molt èxit i el Marlon Brando estava fantàstic.

Han passat molts anys. L’american way of life que exportaven algunes de les produccions americanes pel qual sospiràvem els europeus va anar deixant lloc a altres visions més crítiques de la societat d’aquell país, moltes de les quals en relació al fracàs de la intervenció americana al Vietnam (Apocalypse now, Taxi driver, El cazador). De mica en mica el cinema anava reflectint posicions enfrontades a la ideologia dominant i el paper dels Estats Units com a salvadors de les pàtries alienes ja no era acceptat. No obstant això, pensar que el cinema podia fer canviar la visió que els americans tenien del seu país és una mica ingenu. Al costat de les pel·lícules més crítiques que ens arribaven a Europa n’hi havia centenars de complaents amb el sistema que perpetuaven la idea que els Estats Units és el millor país del món, al qual el món ha d’estar agraït pels sacrificis que han fet.

De mica en mica, però, l’esclat de les noves tecnologies, que allà ja fa temps que va tenir lloc, l’aparició de la televisió per cable, les plataformes i totes les eines de difusió de la informació han fet canviar la visió que els americans tenen del seu propi país. Quan les cadenes de televisió generals eren les úniques que existien, tothom veia el mateix. Podies apreciar-ne més una que una altra, segons la teva ideologia, però difícilment es programaven pel·lícules compromeses que posessin en entredit el welfare americà. La televisió per cable, privada, podia explorar diferents camins i oferir un tipus de producte més agosarat no sotmès a la censura de les grans cadenes. No era el que trobaves en encendre el televisor, t’hi havies de subscriure, pagar, mirar, i si t’agradava, continuar-hi subscrit. El sexe, la violència, la crítica política no hi estaven vetats i la imatge del país va començar a canviar davant dels ulls d’alguns teleespectadors. Amb el boom de les plataformes i amb la gran quantitat de sèries que circulen els Estats Units estan ben retratats. Ja no poden dir que no sabien que hi havia corrupció al governs de tal o qual estat, que hi havia abús de menors encobert per la jerarquia eclesiàstica, que la violència injustificada és una activitat quotidiana, que els negres són considerats ciutadans de segona, i així fins a l’infinit.

És veritat que amb l’extensió de les xarxes d’informació i comunicació ha nascut també el fenomen de les fake news, de les falsedats convertides en veritats a còpia de repetir-les i que Trump potser no hauria guanyat les eleccions si no fos per la força de les xarxes i de les mentides. Són els danys col·laterals inherents a molts avenços tecnològics quan aquesta tecnologia s’utilitza de manera perversa.

Ara, pel que he pogut saber, s’està donant un fenomen curiós als Estats Units que tot just apunta i que encara no se’n poden determinar ni les causes ni les conseqüències. Es tracta de La Gran Dimissió. “La pandèmia i l’empoderament dels treballadors alteren la realitat laboral als Estats Units amb renúncies i dimissions sense precedents”, segons un titular de l’Ara. Des del mes de setembre l’allau de dimissions és espectacular, fins a quatre milions de persones al mes que diuen prou i deixen el seu lloc de treball. En aquest moment hi ha 10,4 milions de llocs de treball disponibles, i no són per escombrar els carrers o recollir cotó. Segons Anna Pacheco (El País, 20/11), hi ha 80.000 llocs de treball disponibles per a camioners que no volen ocupar els llocs que ocupaven abans de la pandèmia, amb greus conseqüències sobre la distribució de productes de tota mena. (Recordeu la pel·lícula Convoy, de Sam Peckinpah, protagonitzada per uns camioners que duien els millors i més lluents vehicles de transport que puguem imaginar, orgullosos com si portessin cadillacs!) Les causes d’aquest abandonament no estan clares, però es parla d’una “epifania pandèmica” que ha posat sobre la taula la fatiga i la insatisfacció (Anthony Klotz, Universitat de Texas).

El més curiós d’aquest fenomen, i el més sorprenent, és que sembla que aquests treballadors dimitits no s’estan comportant com en una mena de vaga convocada per un sindicat, sinó que estan fent un pols individual a les empreses en què tenen totes les de guanyar. Segons l’article de l’Ara, la síndrome de burnout, que no és una novetat i que nosaltres coneixem bé, no suposa un final sinó l’inici d’un possible canvi de paradigma. Encara resultarà que la gran dimissió es convertirà en l’eina més efectiva per aconseguir que els treballadors vagin tenint accés a millors condicions de treball, sense passar per cap de les estratègies que la lluita obrera havia utilitzat fins ara. Grans empreses, com Amazon, ofereixen en els seus anuncis de llocs de treball salaris competitius i assegurances mèdiques completes. Ja sabem que als Estats Units qui no té una assegurança mèdica no és ningú.

La tornada a la normalitat després de la pandèmia en lloc d’afavorir una represa dels llocs de treball està suposant un abandonament de tots aquells que comportaven una explotació salarial o per les condicions, i està augmentant el nombre de treballadors que donen més importància a la salut, mental i física, que a la capacitat de seguir consumint a un preu inacceptable. Si això continuarà o es frenarà fa de mal dir. A casa nostra, al menys pel que sé de Catalunya, no és poca la gent que s’ha plantejat abandonar la ciutat, reduir les hores laborals, canviar de feina o de manera de treballar, i dedicar més temps a la família o a un mateix. Quan parlàvem, al començament del confinament, que aquesta pandèmia ens canviaria per a bé (cosa bastant il·lusa, però bé, ho dèiem), no crec que penséssim en aquest fenomen nord-americà. No pensàvem en el ja n’hi ha prou, sinó en la solidaritat, el sacrifici per al bé comú i no sé quantes coses més molt guais, i al final ha resultat que en realitat ja no podem més i ens busquem les sortides individuals que més ens convenen. Potser, però, la suma d’individualitats acabarà convertint-se en un fenomen col·lectiu tan devastador que farà canviar les condicions laborals de molts treballadors nord-americans i per extensió de molts altres llocs, Europa inclosa. Finalment, potser els Estats Units, a més d’exportar cultura, ideologia i alienació, també exportaran una nova manera d’entendre la vida. Tant de bo!