SOLSTICI D'HIVERN

 

Des del meu punt de vista tenim una gran sort de viure en un país on les estacions es manifesten amb les seves característiques, tot i que darrerament sembla que passem de l’estiu a l’hivern i de l’hivern a l’estiu saltant-nos les dues d’entremig. No sé si passa a totes les cultures del món, però a l’occidental, amb les seves variants, donem una gran importància als solsticis. Al voltant del solstici d’estiu tenim la festa de sant Joan, que se celebra no només a Catalunya i a d’altres indrets d’Espanya, sinó també a països nòrdics, com Suècia. L’estiu és època de plenitud, la natura dona els seus fruits, seguem el blat (i amb ell les males herbes), ens preparem per a gaudir de les vacances, del mar, del bon temps. Veiem com les vinyes s’omplen de raïm que collirem tot just acabar l’estació, i el convertirem en aquell vi o aquell cava que ens beurem per Nadal. En definitiva, encarem l’estiu amb bon humor.

Però la Terra dona voltes i al cap de sis mesos ens trobem a l’altre extrem, lluny del sol, lluny de l’escalfor, inclinats cap a l’ombra, lluny de la vida. D’alguna manera ens hem de protegir, ens hem de preparar per a l’estació més freda. La manera tradicional de preparar-se és encenent un bon foc, amb un bon tió que ens escalfi i ens convidi a reunir-nos a la vora de la llar, per explicar rondalles, per fer ganxet, per beure’s un conyac o simplement per xerrar. Relacionar el Nadal amb el tió, amb el foc, amb el fred, és una tradició pagana que vol allunyar-se de les connotacions religioses del cristianisme i que a casa meva fa més de 50 anys que la practiquem. Això no treu que hagi construït un pessebre al rebedor que fa caure de cul; que m’encanti sentir els meus nets cantant nadales, veure’ls canviant de lloc les figures, comprovant que hi hagi el caganer però que no cagui al mig del portal, i etc. Naturalment, la nit de Nadal és màgica, també a casa, i l’arbre, de cop i volta, deixa caure uns paquets molt ben embolicats que porten el nom dels nens i nenes que s’han reunit al seu voltant. Un arbre màgic, com màgic serà el tió que l’endemà, un cop rebudes les necessàries garrotades, començarà a cagar regals per als més petits.

Ja portem dos anys en què el solstici d’hivern no ens depara res de bo. Si l’any passat vam haver de renunciar a les trobades familiars, al menys ho vam fer convençuts que l’any següent ens podríem trobar sense problemes. Però això no ha estat així. Ens tornen a donar instruccions per a les reunions, per als aforaments, per als horaris. Estem vacunats tres vegades i no obstant això sento un risc al meu voltant com si estigués a punt de caure un meteorit. És cert que més de la meitat de la família, per la seva edat, només porta dues dosis, que els nens estan sent una via de contagi indiscutible, que les UCIs s’omplen i que els CAPs no donen l’abast. Diuen que la gent no fa les quarantenes adequadament, que hi ha fatiga pandèmica, que no es protegeixen en els llocs on hi ha molta afluència de gent, però el que és cert és que tot el món, o al menys tot Europa, està si fa o no fa. Els sectors afectats per les restriccions han posat el crit al cel, naturalment, però el ciutadà corrent ja ni critica el que fan els governants, no sé si perquè no en tenen ganes o perquè es passen pel folre les instruccions.

M’hauria agradat poder penjar un escrit el dia de sant Esteve que fos alegre i optimista, i m’està sortint un text amb to ploramiques. Fa un mes pensava que podria acabar l’any amb un actitud eufòrica, dient Que bé que aquest any tot és normal! Però no serà així. Si tot va bé, potser no hauré hagut de fer canvis en els meus plans, però només la sensació d’estar corrent un perill ja deixa un regust amarg en les trobades i les reunions. Aquest text sortirà el diumenge 26, però l’escric abans perquè, si tot va bé, repeteixo, se m’haurà girat una feinada impressionant i no tindré temps de pensar en escrits ni mandangues, esclavitzada  com estaré a la cuina amb l’escudella, la carn d’olla, el farcit i tot el que l’acompanya. Per als que penseu que soc un desastre cuinant us he de dir que el dinar de Nadal em surt de primera!

En fi, que aquest solstici d’hivern 2021 no és de cap manera un motiu d’alegria, més aviat de resignació. Ara bé, com que no m’agrada que quan llegiu el meu blog hagueu de treure els klínexs, acabaré amb un motiu de satisfacció proporcionat pel que ha passat a Xile aquest darrer diumenge. No només el pinochetisme ha estat vençut per un candidat d’esquerres, és que a més a més, el candidat vençut ha reconegut honestament la seva derrota, ha felicitat el vencedor, li ha desitjat el millor i s’ha retirat a meditar a casa seva sense insultar, sense qüestionar la transparència i legitimitat de les eleccions, sense enverinar l’atmosfera política com ens tenen acostumats a casa nostra tots els que perden les eleccions, especialment si són de dretes. No crec que José Antonio Kast es retiri de la política, té una bona pila de vots al darrere, però la seva actitud és per treure’s el barret, cosa per altra banda que no ens hauria de cridar l’atenció. Desitjo de tot cor que Gabriel Boric Font (ei! Segon cognom català!) tingui èxit en la seva nova carrera política, que sàpiga portar el país a l’elaboració d’una nova constitució que cicatritzi les ferides del pinochetisme. Ha arribat el moment en què es compleixin les últimes paraules de Salvador Allende l’11 de setembre de 1973: “Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor”.

XILE, gener 2005
Se siente, se siente, Allende está presente!