laplujanomespanta

  Tots els qui fem servir internet hem utilitzat en algun moment un motor de recerca. Qui diu en algun moment diu contínuament, sigui per feina o per lleure. Com es deia aquell actor que feia de dolent a tal pel·lícula? No ho sé, espera que ho busco. I obríem el mòbil, posàvem el nom de la pel·lícula al Google i apareixia el repartiment complet. N’hi havia d’altres de motors, però jo no soc experta i ho he necessitat poc per motius professionals, de manera que m’he quedat amb el Google com a motor principal. El Google t’enviava a fonts que tu podies triar o descartar, però la informació te l’havies de compondre tu, a partir de contrastar diverses fonts i treure’n conclusions. Però heus aquí que, des de fa un temps, això ja no funciona així i ara, preguntis el que preguntis, se’n va directe a la IA per contestar, t’agradi o no t’agradi. Jo vaig començar a fer servir la IA (ChatGPT i Perplexity, bàsicament) quan es va posar a l’abast de tothom, per motius lúdics o de curiositat; mai ...

  Quan era petita teníem una assignatura al batxillerat que dins del concepte religió incloïa la Història Sagrada, és a dir, una mena d’adaptació de la Bíblia a l’edat dels alumnes i al punt de vista del catolicisme del moment. Una de les primeres històries, que ja apuntava maneres de com era el tarannà del Déu Creador, era la de Caín i Abel. Dos germans nascuts ja fora del Paradís i per tant amb la màcula del pecat original, els sacrificis dels quals, però, sense que ens diguessin per què, eren ben vistos per Déu si els oferia Abel i mal vistos si els oferia Caín. Cansat de tanta injustícia, Caín es va carregar el seu germà i aquí comença el concepte de bé i mal. En altres cultures diferents de la judeo-cristiana l’origen del mal deu estar en una altra banda, però a mi el que m’interessa és reflexionar sobre el paper que aquesta llegenda bíblica va tenir en la nostra educació moral i en com, acompanyada dels consegüents sermons sobre el pecat i les amenaces si no et comportaves...

  Alger la nuit Ja vaig dir la setmana passada que Algèria és un país per descobrir. Tan a prop i tan desconegut! Com que no tenen la més mínima intenció de fomentar el turisme (tot i que tenen un ministeri amb aquest nom), no veiem enlloc anuncis que ens incitin a anar-hi. Tenen ressorts a la costa que acostumen a freqüentar turistes procedents del món àrab o turc, però d’europeus, ben pocs. Si hi aneu, no espereu trobar infraestructures com les d’altres països (Marroc, Tunísia) perquè no n’hi ha. Sí que hi ha hotels, de cadenes internacionals (Marriott, Accor, etc.) i d’empreses autòctones, tant a les ciutats mediterrànies com al desert. Per a la resta, et mous com si fossis un més del país: restaurants populars, cuina típica, ni vi ni cervesa pràcticament enlloc (una pena!!!) i una sensació que passen de tu completament. No vull dir que no t’atenguin bé, al contrari, simplement que allà el turista no és el rei del mambo. Tot i això, pel que ens va explicar el guia, que hi va sov...

  Quan fa molts anys sentia aquests crits en boca de manifestants francesos, en reportatges o documentals a la tele o al cine, em semblava que tots els que els proferien eren francesos de dretes, o d’extrema dreta, imperialistes, feixistes i altres istes pejoratius. Amb el temps vaig anar moderant les meves opinions i comprenent els diferents matisos que hi havia entre els que volien mantenir Algèria com a part indiscutible de França. No tots tenien la mateixa actitud colonitzadora. Recordo una pel·lícula en què la guerra d’Algèria era un tema col·lateral però que causava un dolor indescriptible als joves a qui afectava. Es tracta de Les roseaux sauvages (André Téchiné, 1994). Els protagonistes són joves estudiants d’últim any de secundària en una ciutat petita de la regió d’Occitània. Un d’ells és un pied-noir , un noi que ha abandonat Algèria amb la seva família, empès pel perill que corren els colons. És hostil a la independència i viu el retorn com un trauma insuperable. Un a...

  Ja em perdonareu els que no freqüenteu l’illa de Menorca perquè no podreu apreciar al 100% aquest fantàstic article de final de temporada, ja que el títol, probablement, no us dirà res. Però per a la resta, acostumats com estem a gaudir de la secció més entranyable d’Es Diari, titulada precisament Sorprende y no Sorprende , el format us serà familiar, tot i que les meves no-sorpreses potser seran una mica més llargues que les del Diari de Menorca (i potser menys poca-soltes). Avui tanco la temporada i espero que al setembre em vinguin ganes de continuar. Segur que temes per parlar n’hi haurà, només faltarà que a mi em vingui de gust comentar-los. Avui, però, porto un sac de temes que sorprenden y no sorprenden . De manera que... som-hi SORPRENDE Y NO SORPRENDE             —QUE la psicoanàlisi (de la qual soc fan absoluta perquè serveix per explicar-ho tot sense que es pugui demostrar res) hagi passat a formar part de la d...