AL-GÉ-RIE FRANÇAISE, AL-GÉ-RIE FRANÇAISE!!!

 

Quan fa molts anys sentia aquests crits en boca de manifestants francesos, en reportatges o documentals a la tele o al cine, em semblava que tots els que els proferien eren francesos de dretes, o d’extrema dreta, imperialistes, feixistes i altres istes pejoratius. Amb el temps vaig anar moderant les meves opinions i comprenent els diferents matisos que hi havia entre els que volien mantenir Algèria com a part indiscutible de França. No tots tenien la mateixa actitud colonitzadora. Recordo una pel·lícula en què la guerra d’Algèria era un tema col·lateral però que causava un dolor indescriptible als joves a qui afectava. Es tracta de Les roseaux sauvages (André Téchiné, 1994). Els protagonistes són joves estudiants d’últim any de secundària en una ciutat petita de la regió d’Occitània. Un d’ells és un pied-noir, un noi que ha abandonat Algèria amb la seva família, empès pel perill que corren els colons. És hostil a la independència i viu el retorn com un trauma insuperable. Un altre li demana a la representant del Partit Comunista a la localitat que intercedeixi per tal que el seu germà no sigui mobilitzat i enviat a la guerra. Ella li diu que no hi pot fer res. Una altra, la filla de la representant local del PC, es debat entre la lleialtat a França i el deure de defensar l’emancipació dels pobles del món. No cal dir que el germà és mobilitzat i mort a Algèria.

Uns anys després em vaig interessar per la literatura de Yasmina Khadra, pseudònim d’un militar de l’exèrcit algerià que va tenir un paper important durant la guerra civil. Escriu novel·les de trama policíaca tremendament arrelades a la realitat política no només d’Algèria, també d’Afganistan o de Palestina. El 2008, en un altre registre, va publicar Ce que le jour doit à la nuit, una novel·la ambientada a l’Algèria colonial, entre 1936 i 1962, en la qual podem veure dues comunitats que estimen el mateix país. Una en sortirà vencedora i guanyarà la independència; l’altra, vençuda, haurà de retornar a la metròpoli. Les amistats que s’havien creat des de petits quedaran desfetes per sempre.

No podia haver triat un millor moment, enmig de la crisi de Ceuta, per visitar un país que desconeixia però que sempre m’havia semblat fascinant. Vist des de la perspectiva d’algú que no ha colonitzat mai ni n’ha tingut cap intenció, abandonar una colònia als seus pobladors primitius sembla que hagi de ser una cosa fàcil. Si el Marroc vol ocupar Ceuta i Melilla, que s’ho confitin. A mi què? Però les coses no són tan senzilles. Me n’he adonat després d’aquest viatge que acabo de fer durant el qual no només he pogut veure llocs interessants, paisatges meravellosos, barreges culturals, sinó també entendre el dolor de qui va haver d’abandonar una terra que creia seva per sempre.

El viatge estava organitzat per la Societat Geogràfica de Catalunya i no era per res un viatge turístic convencional. Tampoc Algèria no és un país turístic convencional. De fet, no hi ha turisme ni infraestructures ad hoc com les que veiem al Marroc o a Tunísia. Portàvem de guia un jove professor de la Universitat de les Illes Balears, menorquí, net de maonès-algerià dels que van emigrar de l’illa per la pobresa extrema i van haver de tornar-hi amb la cua entre cames quan es va declarar la independència. Val la pena llegir la novel·la de Maite Salord El país de l’altra riba perquè explica molt bé tot el procés de la revolució i la decisió de la major part de colons, d’origen francès o altres (menorquins, alacantins...) d’abandonar Algèria després de la independència, el 1962. Si no ho feien, eren perseguits per l’FLN; si marxaven, eren amenaçats o assassinats per l’OAS. Quan arribaven a la metròpoli eren rebuts com a traïdors.

Si ens ho mirem des de l’altre costat, el del dret a l’autodeterminació dels pobles i la voluntat de desfer-se del jou francès, és evident que no hi ha altre remei que aplaudir l’aixecament del poble algerià contra la dominació francesa. Tothom coneix la pel·lícula de Gillo Pontecorvo La batalla d’Alger, realitzada el 1964, poc després d’aconseguir la independència. Allà veiem els primers moviments organitzatius dels insurrectes, els primers atemptats terroristes indiscriminats, en llocs públics i molt concorreguts, així com la repressió francesa  i l’actuació de l’OAS, terrorisme adreçat tant als algerians com als francesos que mantenien postures ambigües sobre la independència.

FORT DE L'EAU

Algèria va ser ocupada per França el 1830 i va reclutar colons de diverses illes mediterrànies perquè al començament els francesos no ho veien gaire clar. Entre ells, 450 famílies menorquines que demanen d’establir-se a Fort de l’Eau, uns aiguamolls recuperats per a l’agricultura a pocs quilòmetres a l’est d’Alger. Però França, que considerava Algèria com a territori propi, no concedia el mateix estatus a tots els habitants. El colons tenien dret de ciutadania. Els algerians eren tractats com el bestiar. Relegats cap al sud, sense cap possibilitat de prosperar, van ser reclutats com a soldats a la primera i a la segona guerra mundial. Però així com els familiars dels francesos que havien mort o sofert ferides eren compensats amb indemnitzacions, els algerians, no. El nord d’Algèria va ser ocupat pels nazis i va ser bombardejat pels aliats, causant un  nombre important de morts a Orà, el 1943. El 8 de maig de 1945 s’acaba la guerra i en la celebració de l’armistici els algerians demanen compensacions per la seva contribució a la victòria. El 13 de maig, a Sétif, prop de Constantine, té lloc una gran manifestació que és reprimida brutalment per l’exèrcit francès. Es considera que és la guspira que va encendre definitivament el moviment per la independència.

Tot aquest preàmbul per dir que malgrat defensar fins al final el dret a la independència d’Algèria, no podem dir que tot és blanc o negre. Que el dolor dels colons que van haver d’abandonar el país, sense haver tingut cap actitud violenta o esclavitzadora envers els autòctons, és un dolor comprensible. No tots eren explotadors, simplement havien anat allà a guanyar-se la vida. Per descomptat, ocupant un país que no era seu.

És molt interessant aturar-se a escoltar la veu d’Albert Camus. Ningú més honest ni més antifeixista que ell i, no obstant això, estava per mantenir Algèria francesa, donant carta de ciutadania a tots els habitants i construint un país on les dues comunitats tinguessin el seu lloc. Camus era pied-noir, descendent d’àvia menorquina, i estimava profundament la seva terra. Però els seus valors eren humanistes i d’esquerres, i això li causava un terrible dolor. Rebutjava la violència de tots dos bàndols i es va comprometre especialment reclamant que no s’ataqués la població civil. No ho va aconseguir (l’OAS el va amenaçar de mort) i va decidir mantenir-se en silenci. La seva opció de mantenir una Algèria francesa, on molts dels colons eren treballadors humils, va topar amb la visió de Jean-Paul Sartre, que no veia malament la influència soviètica sobre el país. Camus defensava que la població àrab i berber tingués els mateixos drets i deures que la població francesa.

Estela dedicada a Albert Camus, a Tipasa

Quan va rebre el premi Nobel el 1957, en plena lluita independentista, va ser increpat a Estocolm per un jove algerià que li va retreure la seva postura. La frase amb què li va contestar es va fer famosa: “En aquests moments s’estan llançant bombes als tramvies d’Alger. La meva mare pot anar en un d’aquests tramvies. Si això és la justícia, prefereixo la meva mare a la justícia”. Aquesta postura humanista li va portar les crítiques tant de la dreta colonialista com de l’esquerra radical. Un dilema que encara avui remou consciències.

En aquest viatge vam tenir la sort de comptar amb un guia extraordinari, que fa anys que coneix el país i que ha organitzat infinitat de viatges a Algèria, molts d’ells per a grups exclusivament de menorquins. El seu lligam emocional amb el país és molt fort. El seu avi guardava la clau de la casa de Fort de l’Eau que van haver d’abandonar, i molts anys després ell hi va tornar amb la clau i va parlar amb la família que l’ocupa ara. Es van fer amics, es van emocionar. Quan ens ho explicava nosaltres també ens vam emocionar.

Quan he començat a escriure aquest article, després de tres mesos de no penjar res al blog, em pensava que la introducció m’ocuparia quatre ratlles i podria explicar més coses del viatge. Però m’ha sortit molt llarg i em queda el millor per dir. Continuaré la setmana que ve. Estic segura que quan ho hagi explicat tot fareu cua per apuntar-vos a viatjar-hi. Ah! Que sapigueu que no hi podreu anar pel vostre compte. Un dels inconvenients que té el país és que com que no té el menor interès per promocionar el turisme, donar facilitats als estrangers que hi arriben no entra dintre dels seus càlculs. Els controls per entrar-hi són exhaustius, però per moure’t, també. Policia a tot arreu, ningú et molesta pel carrer, no et roben, no t’ataquen, però compte! Hi ha coses que no pots fer. Crec que és herència del tarannà soviètic del qual van aprendre la manera de tenir la població controlada. Sorprèn, però, que tot i ser un país de població musulmana en un 99%, l’estat no és confessional. La pressió social sobre les dones perquè portin el nicab és forta, però qui no el vol dur, no el du. Al costat de dones tapades completament veus noies amb samarreta de tirants i el cap destapat.

Suposo que tothom recorda quan després d’una victòria imminent del FIS (islamistes radicals) en unes eleccions legislatives el 1992 l’exèrcit va donar un cop d’estat, va destituir Chadli Bendjedid i va prendre el poder. El partit islamista va ser il·legalitzat i els seus membres empresonats. Va ser el detonant d’una revolta que va derivar en guerra civil. Va durar deu anys. N’hi diuen la Dècada negra i va causar entre 1000.000 i 2000.000 morts.

TIPASA

Actualment hi ha una sensació de normalitat. Hi ha pluralitat de partits, però a les eleccions només vota al voltant del 30%, i tots al mateix partit, l’FLN. Dels nois que portàvem com a guies locals no n’hi havia cap que votés, ni les seves famílies tampoc. Homes i dones tenen accés a la Universitat, que és gratuïta, com tot l’ensenyament. Però quan surten no tenen feina i es veuen abocats a fer qualsevol cosa. Per això alguns intenten arribar a Europa sigui com sigui. Tipasa, una ciutat amb vestigis romans de gran interès, és un dels lloc d’on surten les pasteres cap a Balears. Entre 3000€ i 10000€ per viatge, segons els cavalls que tingui l’embarcació. Amb una Phantom, que triga una hora i mitja a arribar a Formentera, són 10000€. D’on treuen els diners els joves fugitius? De la prostitució masculina i del tràfic de drogues.

Per avui, està bé així. Espero haver despertat el vostre interès. La setmana que ve continuarà...