Ja em perdonareu els que no freqüenteu l’illa de
Menorca perquè no podreu apreciar al 100% aquest fantàstic article de final de
temporada, ja que el títol, probablement, no us dirà res. Però per a la resta,
acostumats com estem a gaudir de la secció més entranyable d’Es Diari, titulada
precisament Sorprende y no Sorprende,
el format us serà familiar, tot i que les meves no-sorpreses potser seran una
mica més llargues que les del Diari de Menorca (i potser menys poca-soltes).
Avui tanco la temporada i espero que al setembre em vinguin ganes de continuar. Segur que temes per parlar n’hi haurà, només faltarà que a mi em vingui de gust comentar-los. Avui, però, porto un sac de temes que sorprenden y no sorprenden. De manera que... som-hi
SORPRENDE Y NO SORPRENDE
—QUE
la psicoanàlisi (de la qual soc fan absoluta perquè serveix per explicar-ho tot
sense que es pugui demostrar res) hagi passat a formar part de la defensa de
Jonathan Andic amb l’argument que les seves paraules, recollides en un whatsapp
adreçat al seu pare, quan parlava de matar-lo les deia en sentit psicoanalític.
Ell va dir una cosa així: “no m’estranya
que et pensessis que et podria matar”, però l’advocat, que és molt culte i
ha llegit Freud, té claríssim que això de matar el pare és una metàfora
psicoanalítica, res a veure amb tirar-lo daltabaix del barranc. La terapeuta de
la família, que no està col·legiada en cap país, ha estat cridada a declarar davant del jutge, sospitosa
de manipulació, però com que no està col·legiada no es pot emparar en el secret
professional. A més, pot ser acusada d’intrusisme pel Col·legi de Psicòlegs o
de Psiquiatres. El marro no pot ser més gran. El cas Andic és molt delicat
perquè de la mateixa manera que les proves sembla que són tan clares que se
l’hauria de condemnar, també es pot considerar que no són concloents, que només
són indicis, i que per tant, in dubio pro
reo. Tan bèstia és condemnar-lo si és innocent com deixar-lo lliure si és
culpable. No voldria ser a la pell de cap membre del jurat.
—QUE
un ex President del govern anomenat M. Rajoy s’hagi convertit en el
comentarista més sagaç del Mundial de futbol. Dels seus articles a El Debate he
pogut gaudir de les següents afirmacions (reproduïdes a l’Ara): “Al futbol, el que de
veritat importa és ficar més gols que el rival. Si no ho fas, perds. Espanya va
ser incapaç de fer un gol, tampoc en va rebre cap i, per això, el resultat va
ser 0-0”. Vista aquesta lucidesa i finor en els comentaris he demanat si em
volen contractar a mi perquè sense necessitat d’haver-me d’empassar els partits
crec que també ho podria fer. Si no millor, almenys igual de malament. En fi,
sembla que la gent ja no compra El Jueves;
compra El Debate perquè fa riure
igual i és més barat.
—QUE
les marisqueries madrilenyes tornin a ser protagonistes de la política
espanyola. Ara resulta que fins i tot Zapatero les freqüentava perquè en les
converses enregistrades que han sortit a la llum (quina mena de país és el
nostre on les proves judicials surten als programes de televisió?) es parla
d’unes quantes, de la seva ubicació i de la seva qualitat. Ja vaig comentar una
vegada que aquí només en tenim una, que hi van tots els horteres que venen a
Barcelona, però on no consta que s’hi conspiri ni s’hi corrompi ningú. Hauré de
fer-me convidar a Madrid a una d’aquestes famoses que surten a les converses
per poder parlar amb coneixement de causa.
—QUE
finalment s’hagi fet justícia amb Ahmed Tommouhi, després de tenir-lo quinze
anys a la presó per una violació que no havia comès i al qual, fins i tot
després que la Justícia reconegués l’error, se li negava qualsevol
indemnització. El Tribunal Suprem ha esmenat la sentència de l’Audiència
Nacional (olé el seu prestigi) i ordena indemnitzar-lo amb 2,5 milions d’euros.
Uns milions que no serveixen per recuperar la vida passada a la presó, ni
l’estigma d’haver estat acusat de violació, però almenys se li reconeix la
innocència de manera pública. Tant de bo la vida li sigui lleu a partir d’ara.
Al seu company Abderrazak Mounib, també condemnat i també innocent, ja no l’han
d’indemnitzar perquè va morir a la presó. Espero que els jutges que els van
condemnar, si encara són vius, en prenguin bona nota.
—QUE
s’hagi posat de moda entre científics i intel·lectuals de prestigi, dels que
apareixen a les pàgines especialitzades dels diaris, així com entre gent més
desconeguda, elevar les mascotes a la categoria humana. Amb pocs dies de
diferència a “La Contra” de La Vanguardia
es publiquen dues entrevistes; dimarts, 16 de juny, a la psicòloga Leanne ten
Brinke, que es defineix de la següent manera: Vaig néixer al Canadà. Casada. Tinc dos Golden retrievers: Fisher i
Archie. Divendres, 19 de juny, al catedràtic de Teoria de la Literatura i
Literatura comparada Jesús G. Maestro. Es defineix així: Tinc 58 anys. Vaig néixer a Gijón i visc a Vigo. Estic casat des de fa
trenta anys. No tinc fills ni gossos. Jo els preguntaria: tens un pal de
fregar, una cadira amb rodetes, una kèntia, un armari amb mirall... Ja sé que
les mascotes no són objectes i que cal tractar-les amb el respecte i la
dignitat que es mereixen els éssers vius, però d’aquí a equiparar-los amb els
fills em sembla que hi va un bon tros. En una entrevista a Lorena Iglesias, creadora de la sèrie Millennial Mal, diu: "Jo tinc una gata a la qual parlo com si fos un nadó. (...) Suposo que té a veure amb el fet de no tenir un nadó. (...) A mi la meva mascota em va ensenyar a ser més tendra." Aquests exemples no són els únics
que he anat veient des de fa temps, però com que han aparegut tan seguits m’ha
semblat que són il·lustratius d’una tendència que considero preocupant. I per
acabar de reblar el clau, quan em disposava a fer una mica de neteja de las
fotos que tinc al Google, m’apareix al telèfon la classificació següent: "àlbums", "documents", "llocs"... i “persones i animals de companyia” amb les fotos
de dos nets, una filla i jo mateixa. Em pregunto si som persones o animals de
companyia perquè animals pròpiament dits al telèfon no n’hi tinc. Potser haurem
d’anar pensant a fer un lloc per a les mascotes a la taula de Nadal. Cap a quin
món anem?
—QUE
celebrar els vint anys de la reforma de l’Estatut que va impulsar Pasqual
Maragall em causi un desassossec terrible. Recordo com si fos ara el míting on
Zapatero va prometre allò de “defenderé
el estatuto que salga del Parlament de Catalunya” i bla, bla, bla... Però
no són les paraules que Zapatero no va complir (perquè era impossible) sinó el
que jo li vaig comentar al Marçal si no aquell dia, una mica més endavant, quan
es debatia a Les Corts. Prefereixo tenir
menys autonomia i que aquesta reforma no foti enlaire el govern socialista i
tornem als governs de dretes. Literal. No em podia pensar que el Tribunal
Constitucional el retallaria i que s’armaria el daltabaix que va donar lloc al
Procés. Ara estem en una situació d’alt risc i torno a pensar que una part de
la desafecció cap al PSOE en molts territoris espanyols és deguda a la Llei
d’Amnistia. Crec, però, que tenen l’enemic a dintre, perquè a l’hora de
negociar el finançament autonòmic els propis representants del PSOE s’hi
oposen. Tot val contra Catalunya. També és veritat que amb tots els casos que
li han anat sortint de corrupció, els reals i els inventats, tenen el vent tan
en contra que mai no podran redreçar la nau. Almenys en vida meva. Tant de bo
m’equivoqui.
—QUE
Barcelona s’hagi convertit en escenari de guions cinematogràfics “basats en
fets reals” o, més ben dit, escenari de fets reals basats en guions que hem
vist a les sèries i al cine. Quants morts a trets portem en els últims mesos?
Les víctimes sembla que són membres de màfies centreeuropees que es disputen el
mercat de distribució de la marihuana. No és ni heroïna ni cocaïna ni altres substàncies
equivalents, és la marihuana. El consum està tan estès que pel que es veu és un
negoci de primera. A sobre, socialment es percep com una substància gairebé
innòcua. Qui no s’ha fumat un porro? Però les màfies que hi trafiquen no estan
per brocs i no pensen deixar-se trepitjar el terreny. L’últim cas, fa pocs dies,
a menys de 100 metres de casa. A la cantonada de La Granada amb Balmes, just
davant de la comissaria on et fas el DNI i el passaport, un xaval amb bermudes
i un casc de bici a la mà, a cara descoberta, va disparar un tret al cap, per
l’esquena, a un senyor que passava per allà. El lloc és a prop del Consolat de
Montenegro i de seguida van dir que devia ser un ajustament de comptes. El més
curiós és que l’homicida se’n va anar tranquil·lament per Julián Romea, va
travessar la Travessera de Gràcia i va arribar a la parada de l’autobús de
Gal·la Placídia, allà on acostumo a agafar jo els busos. Sota el seient hi va
deixar els casc de ciclista i la pistola, i se’n va anar. Encara no l’han trobat.
La víctima era un serbi buscat en
diferents països i que utilitzava un grapat de noms falsos. Vaig sentir la
Núria Parlón, Consellera d’Interior, a la ràdio i va reconèixer estar molt
preocupada per la quantitat de màfies que actuen a Catalunya perquè sembla que
l’hagin triada com a residència habitual. Estem apanyats! Ara que Barcelona ha
tornat a sortir al mapa amb la magnífica cerimònia del 10 de juny a la Sagrada
Família, que tothom al món es pregunta com podem fer-ho tan bé, us recomano un
pel·lícula que trobareu a Movistar i que va de mafiosos (o d’assassins per
encàrrec) refugiats en una meravellosa ciutat belga. Es diu Escondidos en Brujas (Martin McDonagh, 2008)
amb Colin Farrell i Brendan Gleeson. Tots dos estan fantàstics i la ciutat de
Bruges com a teló de fons, amb la seva bellesa, podria ser una inspiració per a
una pel·lícula sobre les màfies centreeuropees ambientada en els edificis barcelonins
de Gaudí. Una bonica manera de commemorar el centenari de la seva mort.
—QUE les amigues de Virtèlia, les Riques i Famoses que
ja coneixeu, hagin anat complint vuitanta anys com aquell qui res, que ho
haguem pogut anar celebrant tots aquests mesos amb salut i alegria i que ja
estiguem pensant en com ho farem les dues que encara quedem per a l’any que ve.
Som un exemple de “chicas de oro” imbatible, i m’atreviria a assegurar que els nostres fills i filles
estan encantats de tenir unes mares tan dinàmiques i eixerides.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari