UN PAÍS PER DESCOBRIR

 

Alger la nuit

Ja vaig dir la setmana passada que Algèria és un país per descobrir. Tan a prop i tan desconegut! Com que no tenen la més mínima intenció de fomentar el turisme (tot i que tenen un ministeri amb aquest nom), no veiem enlloc anuncis que ens incitin a anar-hi. Tenen ressorts a la costa que acostumen a freqüentar turistes procedents del món àrab o turc, però d’europeus, ben pocs. Si hi aneu, no espereu trobar infraestructures com les d’altres països (Marroc, Tunísia) perquè no n’hi ha. Sí que hi ha hotels, de cadenes internacionals (Marriott, Accor, etc.) i d’empreses autòctones, tant a les ciutats mediterrànies com al desert. Per a la resta, et mous com si fossis un més del país: restaurants populars, cuina típica, ni vi ni cervesa pràcticament enlloc (una pena!!!) i una sensació que passen de tu completament. No vull dir que no t’atenguin bé, al contrari, simplement que allà el turista no és el rei del mambo. Tot i això, pel que ens va explicar el guia, que hi va sovint, els últims mesos ha crescut bastant la instal·lació de comerços de souvenirs a l’interior de la casba d’Alger. També hi ha algunes paradetes a l’entrada dels jaciments romans de Tipasa, però no a Djémila, que és un jaciment importantíssim a l’est d’Alger on no hi havia literalment ningú.

Djémila

No us faré un itinerari detallat de tot el que vam veure, només parlaré d’allò que més em va impressionar, o del que penso que val la pena recomanar si algú té la sort de poder-hi anar.

Un carrer del barri colonial

Comencem per la capital, Alger. Ja vaig mencionar la setmana passada la contradicció de sentiments entre el dret a la independència dels algerians i el dolor dels colons per haver d’abandonar una terra que estimaven. Alger, el 1830, només era la casba. Però no era només un barri, com ara, sinó tota la medina, amb el palau del Dey i la ciutadella. Era una ciutat portuària i comercial, que despatxava patents de cors, font principal de la seva riquesa. Tenia una població molt variada. A la part baixa hi havia també palaus d’altres dignataris. El juny de 1830 va ser atacada pels francesos i el 5 de juliol la ciutat va capitular. A partir d’aquell moment els francesos van començar una ocupació del territori desfermada i van començar a construir a imatge i semblança de les ciutats franceses, especialment seguint el model haussmannià que havien aplicat a París. De tal manera que passejar-se pels carrers de l’Alger colonial és com trobar-te al Boulevard des Capucines o, en el cas del carrer on es troba la Universitat, com si estiguessis al Quartier Latin. El contrast entre la casba i els barris colonials és un dels encants de la ciutat. Passejar-se per la casba, travessar-la de dalt a baix, no presenta cap dificultat. 

Museu Alí la Pointe

De fet, en l’itinerari que està “obert” als estrangers s’hi troba un punt molt interessant on, allà sí, coincideixen els pocs turistes que corren per la ciutat. Es tracta del museu Alí La Pointe, el líder de l’FLN que surt a la pel·lícula de Pontecorvo i que acaba mort per l’atac de l’exèrcit francès a l’habitatge on s’havia amagat. Aquest mateix habitatge, que surt a la pel·lícula, és on ara han aixecat un petit museu commemoratiu, amb fotografies, escrits i documents sobre l’organització del moviment així com homenatges i textos literaris per als màrtirs de la independència.

A la casba d'Alger

La casba d’Alger és immensa i els estrangers en visiten una part. Vas, sense notar-ho, acompanyat d’un “secreta” que vetlla tant perquè no et passi res com perquè no posis el nas allà on no toca. Dins la casba pots entrar a visitar una casa típica, pujar fins a la terrassa, veure com viuen, contemplar la vista sobre el port i sobre la badia i tenir la sensació que et mous com vols. No trobes ningú que demani caritat, ningú que et vulgui vendre un souvenir. Simplement tenen les seves paradetes i si t’hi vols acostar i comprar, fantàstic; si no, no passa res.

Pots visitar edificis importants i molt interessants, com el Mausoleu de Sidi Abderrahman o la mesquita Ketchaoua, que és d’estil otomà. Curiosament, el francesos la van convertir en Catedral Saint Charles, de culte cristià, i el 1970 va tornar al culte islàmic.

Passeig marítim

Quan surts de la casba per la part baixa arribes al port i et trobes amb un front marítim que, sense tenir-hi res a veure, recorda moltíssim els porxos d’en Xifré, de Barcelona, també a prop del port. La ciutat colonial s’estén durant quilòmetres i si tens uns mínims coneixements de la història de la ciutat, hi pots identificar el cafè Tantonville, que va servir de model a Maite Salord per al Gran Café de Paris de la seva novel·la El país de l’altra riba.

                                                       

Interior del Milkbar amb placa explicativa

A la plaça Abdelkader, dominada per una estàtua colossal de l’escriptor i filòsof algerià, hi trobem el Milkbar, una cafeteria bastant lletja però que va ser el primer lloc on els lluitadors per la independència van col·locar el seu primer artefacte explosiu. Ho podeu veure a la pel·lícula La batalla d’Alger.

Tota la part colonial està plena de llocs interessants, l’edifici de La Grande Poste, els jardins de l’Horloge Florale, el barri de Belcourt, que era on vivia Albert Camus, i el curiós Jardin d’essai, una mena de jardí d’aclimatació que els francesos van construir per portar-hi plantes exòtiques que s’hi adaptessin i després poguessin transportar al continent. En un racó d’aquest jardí van filmar la primera pel·lícula de Tarzan el 1932, fent servir un arbre ple de lianes que en realitat no servien perquè s’hi pengés ningú, ni els micos. Però l’arbre resulta molt “selvàtic”!

Arbre de Tarzan al Jardin d'essai

Hi ha moltes coses a visitar a Alger: el Palau del Rais, dit Bastió 23, a l’antiga muralla. La catedral de Notre-Dame d’Afrique, orientada de cara a Notre-Dame de la Garde, de Marsella, com perquè poguessin dialogar. El Palau del corsari Mustaphà Pashà, d’estil otomà; i per acabar, el Monument als Màrtirs i la Gran Mesquita. No cal dir que per entrar a la Mesquita (construïda el 2019 sota la presidència de Bouteflika, és la més gran del món i va costar deu mil milions de dòlars o euros, no em va quedar clar) les dones ens hem de tapar amb les túniques que t’obliguen a portar i el cap ben tapat també, amagant els cabells del tot. És humiliant, et sents absolutament discriminada perquè els homes van com els dona la gana, amb samarretes de màniga curta i, això sí, amb pantalons llargs.

Preparada per a l'oració

Després d’aquesta immersió a la ciutat d’Alger m’he posat a llegir Le premier homme, d’Albert Camus, que explica la seva vida en aquell país i he anat apreciant els detalls dels noms dels carrers, dels llocs que descriu o que anomena i m’ha agradat trobar-hi les referències que ara puc identificar.

Els vestigis de la colonització romana a Algèria són molt importants. Djémila, uns 300 quilòmetres a l’Est d’Alger, conserva l’estructura de la ciutat romana i recorda una mica Palmira, a Síria, tot i que no és tan espectacular. Es conserven mosaics d’un gran valor que es poden veure al museu i, sorprenentment, no hi ha ni una ànima! És patrimoni mundial de la UNESCO. Al jaciment s’hi poden veure vestigis de les cases, de les termes, dels temples, del fòrum, del mercat i de les vies principals, el  Cardus i  el Decumanus.

Estela dedicada a Albert Camus

A l’altra banda d’Alger, a uns 70km de la capital cap a l’oest, hi ha la ciutat de Tipasa. Una mica més enllà hi trobem Cherchell. Tant a l’una com a l’altra hi ha jaciments romans importants. Al museu de Cherchell hi ha una col·lecció de mosaics molt interessant. Al jaciment de Tipasa hi podem veure l’estela dedicada a Albert Camus amb una inscripció que diu “Aquí comprenc allò que anomenem la glòria: el dret d’estimar sense mesura”. Al seu llibre L’été hi ha una narració que es diu Retorn a Tipasa i que parla d’aquest lloc meravellós on ell havia passat molt bones estones.

Fort de l'Eau

No puc estalviar-me un paràgraf dedicat a la colònia que els menorquins, allà anomenats maonesos (Mahonnais), van fundar prop de la capital i que van batejar com a Fort de l’Eau (era la traducció del nom àrab). Ara es diu Bordj El Kiffan. A tots els que coneixeu bé Menorca us sonarà el nom perquè a Maó hi ha l’avinguda amb aquest nom que també serveix per al barri. Allà es van instal·lar els que fugien de la fam i la misèria causada per les noves lleis que perjudicaven Menorca amb el comerç del blat (feien d’intermediaris), pel progressiu empobriment de l’illa a partir del cessament de la dominació anglesa i per la dificultat de poder subsistir dignament. Entre 1830 i 1845 Menorca va perdre gairebé un 30% de la seva població. Unes 450 famílies menorquines es van establir en aquella zona, generalment dedicades a l’agricultura. Obtenien unes concessions que els permetien quedar-se amb una tercera part del rendiment. Una segona onada migratòria va tenir lloc després de la Guerra Civil. L’actual bulevard  Tarik Ibn Ziad  abans es deia Boulevard de Mahon. Va ser molt emocionant sentir el guia, que era menorquí i net de colon maonès, explicar la història de la seva família i la seva relació amb aquell tros de terra. Cal dir, però, que la fesomia de l’antiga colònia menorquina ha canviat completament. A penes queden cases colonials i la ciutat ara no té cap interès, més enllà de la platja i les vistes sobre la badia d’Alger. És bruta i deixada com la resta del país.

El Gran Erg

Finalment arriba el que va ser el plat fort del viatge: endinsar-se en el desert i perdre la vista en el mar immens de dunes. La zona al voltant de Timimoun està composta per poblacions berbers, per poblats abandonats, per oasis, per extensions de terres rocoses i per extensions de sorra. Tot plegat conformen un habitat completament diferent del del nord del país. Em sap greu estendre’m tant, però no puc deixar d’explicar algunes característiques de la gent d’aquella zona. Per exemple, la manera com gestionen l’aigua, un bé difícil d’aconseguir, perquè allà no hi plou. Sí que tenen aqüífers subterranis, que utilitzen tant per beure com per regar. Aquests aqüífers formen una xarxa extensíssima que controlen des de la superfície mitjançant uns pous que els permeten baixar a l’aqüífer i controlar que no s’embussi, que no es contamini i que funciona amb fluïdesa. 

Foggara

Aquest sistema s’anomena foggara i el vam poder veure al poblat dit Ighzer. Mitjançant un sistema de canalitzacions externes es distribueix l’aigua segons les necessitats de cada casa, en funció dels habitants i de l’extensió dels cultius. Alguns dels poblats de la zona, antics ksours, estan mig abandonats. La població s’ha traslladat a cases de nova construcció, igualment d’argila vermella o el que sigui, però amb electricitat i internet. I aprofito aquest moment per dir que totes aquelles antenes parabòliques que fa anys vèiem als balcons de les cases a països nord-africans han estat substituïdes per una altra mena d’aparells: els d’aire condicionat. Totes les façanes, a ciutat com al camp, llueixen els seus aparells sense cap pudor, lletjos com són, desfigurant qualsevol intent de mantenir una estètica pròpia de la cultura autòctona. Una veritable aberració. Però és clar, amb aquesta calor!

Rosa del desert

Als voltants de Timimoun hi ha deserts rocosos, on pots gratar una mica i aconseguir petites mostres de roses del desert, alguns amb formacions imponents de roques erosionades, vermelles, que amb la posta de sol encara són més espectaculars. Però la reina del desert és l’Erg, la gran extensió de dunes en la qual et perdries caminant fins a l’infinit, pujant i baixant per l’arena immaculada si no fos... que quan arribes a la part alta de la duna, allà on la sorra s’ha dipositat més recentment i, per tant, és menys compacta, t’hi enfonses com si estiguessis en un pastís de nata. Per arribar a dalt l’esforç és sobrehumà, però la bellesa del paisatge val tots els esforços. 

Preparant el te

Després, el te que ens van preparar els guies dels 4x4 ens va acabar de familiaritzar amb la vida berber. Ells van aprofitar per resar les seves oracions. Nosaltres vam estar en silenci una bona estona, cadascú amb les seves cabòries.

L'oració del capvespre

No m’estenc més, això ha sortit llarguíssim. Afegiré alguna altra foto al final, que no cansa i dona informació sobre la bellesa del país. Sí que vull insistir en una cosa que em sembla molt significativa i que té relació amb la geopolítica: Algèria es vol mantenir neutral, independent, al marge dels blocs. En l’únic conflicte que es mulla és en la defensa dels refugiats sahrauís que manté a Tinduff; pel que fa a la resta, opina però no actua (ni finança). Però aquesta actitud no és només política, també és social i econòmica. No és per casualitat que no promociona el turisme, el considera el nou colonialisme i, d’això, ja en van tenir prou. No volen estar sotmesos a les pressions estrangeres que desfiguren les identitats de pobles i ciutats, com està passant a Europa i al món en general. Al mateix temps, les inversions estrangeres no poden superar el 49% del capital invertit, de manera que s’asseguren el control de l’economia. Afegint que disposen de grans jaciments de petroli i gas natural, la seva independència està assegurada. Això és compatible amb la democràcia? Segons com t’ho miris, més val estabilitat (que no prosperitat) que llibertat. El país ofereix un aspecte “normal”; caldria preguntar als joves sense futur, tot i tenir, alguns, estudis universitaris, per què s’entesten en emigrar. Com deia aquell personatge al final de Con faldes y a lo loco, Ningú no és perfecte!

  

Mesquita Abdelkader, Constantine

La Gran Mesquita d'Alger

Constantine

Mausoleu númida de Mauretània

Mosaic al Museu de Cherchell

Una de les últimes cases colonials a Fort de l'Eau

Mercat de Timimoun

Caps rodons, petroglif portat del Tassili N'Ajjer al Museu d'arts islàmiques d'Alger. Entre 10000 i 5000 a.C. Van fer pensar a alguns antropòlegs que es tractava d'extraterrestres. Spielberg es va inspirar en aquestes formes per crear el personatge d'ET.