Quan als anys seixanta els grisos entraven a la Universitat corríem amunt i avall per no rebre. Els que tenien el campus a la Diagonal sovint havien d’escapar-se dels cavalls i dels policies que repartien llenya des d’unes alçades superiors i havien de vigilar per no caure sota les potes d’aquelles bèsties. Una mica més tard, les circumstàncies em van portar a París a la primavera del 68 i vaig poder veure de prop les mobilitzacions dels estudiants i la resposta de la policia, els temuts CRS. A París, una mica més enragés que a Barcelona, arrencaven llambordes ( sous les pavés c’est la plage !) i aixecaven barricades amb els cotxes i altres objectes que es trobessin al carrer. Durant un mes ben llarg que va arribar fins al juny. Estomacades i gasos lacrimògens a dojo. A darrere d’aquests mobilitzacions, com també a les de Barcelona i de la resta de les universitats espanyoles, hi havia unes reivindicacions que en el nostre cas anaven sobre la llibertat d’expressió i de reunió, i...