ELS MOTORS DE RECERCA

 Tots els qui fem servir internet hem utilitzat en algun moment un motor de recerca. Qui diu en algun moment diu contínuament, sigui per feina o per lleure. Com es deia aquell actor que feia de dolent a tal pel·lícula? No ho sé, espera que ho busco. I obríem el mòbil, posàvem el nom de la pel·lícula al Google i apareixia el repartiment complet. N’hi havia d’altres de motors, però jo no soc experta i ho he necessitat poc per motius professionals, de manera que m’he quedat amb el Google com a motor principal. El Google t’enviava a fonts que tu podies triar o descartar, però la informació te l’havies de compondre tu, a partir de contrastar diverses fonts i treure’n conclusions. Però heus aquí que, des de fa un temps, això ja no funciona així i ara, preguntis el que preguntis, se’n va directe a la IA per contestar, t’agradi o no t’agradi.

Jo vaig començar a fer servir la IA (ChatGPT i Perplexity, bàsicament) quan es va posar a l’abast de tothom, per motius lúdics o de curiositat; mai per obtenir respostes científiques i encara menys, mèdiques. Tampoc professionals perquè ja no treballo. Però reconec que m’era utilíssima si volia resums de moments històrics (per entendre el context d’un llibre o d’una pel·lícula) i encara més per a xafarderies diverses absolutament frívoles i intranscendents. Després vaig saber la despesa energètica i d’aigua que exigia el funcionament dels centres de dades i em vaig escandalitzar. Vaig intentar reprimir al màxim l’ús de la IA i em vaig limitar al Google, però com ja he dit, això s’ha acabat i ara es Meta AI qui em respon. Sobre els perills de la IA desbocada i que pren decisions més enllà dels seus creadors ja en parlaré un altre dia. Ara el que m’interessa és confessar el meu estupor (i angoixa) davant aquesta despesa d’energia i al mateix temps confessar la meva incapacitat per reprimir-me. Us dono un exemple i espero que no es molesti ningú.

El dia 15 d’octubre a la nit rebo un missatge al mòbil que diu una cosa com ara “terremoto editorial: Isabel Allende gana el premio Planeta 2026 con la secuela de La casa de los espíritus”. I jo em pregunto per què és un terremoto. L’endemà ho començo a entendre. Aquest premi significa un canvi d’editorial. Allende li fa el salt a Plaza & Janés i se’n va a la competència. Plaza & Janés és del grup Random House, rival de Planeta. Immediatament em pregunto quina necessitat té Isabel Allende de guanyar el premi Planeta quan els seus llibres es venen com xurros. Quina necessitat té del milió d’euros del premi? I començo a muntar-me la meva pròpia explicació, que és la següent: Planeta va concedir el premi 2023 a Sonsoles Ónega i el 2025 a Juan del Val. Tots dos van tenir unes crítiques ferotges per la qualitat ínfima de la seva escriptura, però altres veus, que deien que si la gent ho llegeix és que té interès, es van sobreposar a les crítiques i al cap d’uns mesos ja no en parlava ningú, tot i que Juan del Val va sortir per tot arreu donant explicacions i reconeixent que al seu llibre hi havia alguna cagada respecte al marc on se situava l’argument (la feria de Sevilla i la indumentària de les dones). Les crítiques les va atribuir a l’enveja. 

La meva teoria, però, és que Planeta no va ser immune a les crítiques i que després de dues clatellades com aquelles va decidir actuar i li va proposar a Isabel Allende donar-li el premi si li presentava una novel·la d’interès i, com era previsible, de qualitat. A canvi, el milió d’euros i altres prebendes. Evidentment, no tinc cap prova de la meva teoria, només sospites, o sigui que espero que Planeta no em porti als tribunals. Però la meva curiositat era tal que no vaig poder resistir-me i li vaig preguntar al chatGPT què n’opinava. Aquí teniu la pregunta i la resposta.

Quant li ha pagat Planeta a Isabel Allende perquè es presenti al seu premi i abandoni Plaza & Janés?

La xifra oficial és d’un milió d’euros, que és la dotació del Premi Planeta 2026 que ha guanyat Isabel Allende amb la novel·la La hora antes del alba. Però aquesta quantitat podria no reflectir tot el que Planeta hauria pagat per aconseguir-ne el fitxatge editorial. 

Ara bé, segons una informació publicada per El País el 16 d’octubre, fonts del sector editorial que no pertanyen a cap dels dos grups editorials calculen que l’operació podria arribar als quatre milions d’euros. 

Aquesta és, per tant, la situació:

• 1 milió d’euros: premi oficial anunciat.

• Fins a 4 milions d’euros: estimació extraoficial del valor total de l’operació, segons fonts del sector.

• Quantitat real pactada: no s’ha fet pública ni està confirmada.

La qüestió és que Planeta no només obté els drets de publicació de la nova novel·la, sinó que aconsegueix fitxar una autora que portava 44 anys publicant a Plaza & Janés, del grup Penguin Random House. La possibilitat que el contracte inclogui altres llibres o compromisos editorials és una de les incògnites de l’operació. 

Per tant, els quatre milions són una estimació periodística, no una xifra demostrada que Planeta hagi pagat a Isabel Allende per presentar-se al premi.

Si bé la resposta no diu que la invités a presentar-se al Planeta, és evident que no és una presentació innocent. Jo diria que està clar que és pactada. Ara bé, per què Isabel Allende té necessitat de fer aquest numeret? Ella ha declarat que no s’havia presentat mai a cap premi per por de no guanyar i quedar malament. Als 84 anys té necessitat d’alimentar el seu ego amb aquests milions d’euros i un premi que no dona prestigi?

Deixem aquí les meves suposicions i tornem al tema principal. Mentre m’entretenia gastant aigua i energia, piscines senceres i kilowatts a dojo per xafardejar sobre coses absolutament intranscendents, em trobo un article de l’Ara que porta per títol Els centres de dades d’IA deixen poblacions sense aigua (17/10). Els exemples són de Xile, Indonèsia, Mèxic i Estats Units. No m’estendré en els detalls perquè ja sé que no és cap novetat, només que quan en llegeixes els exemples concrets i les queixes de poblacions concretes, l’empatia amb els afectats i la preocupació per la sostenibilitat real del planeta augmenta de manera exponencial. A l’illa de Batam, per exemple, a Indonèsia, fa temps que de les aixetes no en raja aigua perquè tota se l’endú un macrocomplex de centres de dades. Aquest estiu, a Menorca, hem tingut restriccions d’aigua a tots els municipis i en alguns, com Es Mercadal, des de molt aviat. No podíem regar, no podíem netejar el cotxe, no es podien netejar els carrers i t’amenaçaven (amb raó) que si no disminuïa la despesa d’aigua es veurien obligats a rebaixar la pressió. L’aigua és un bé escàs, a Menorca com a molts altres llocs, i quan llegeixo informacions com les que venen d’aquests llocs o s’han instal·lat centres de dades sense tenir en compte la despesa energètica i d’aigua que implica, m’agafen tots els remordiments del món. Per què utilitzem la IA de manera tan frívola? Per buscar el millor itinerari per anar a un lloc, per saber qui va guanyar què, qui es va casar amb qui, quin temps feia no sé quan, tot perfectament prescindible. Però si volem prescindir-ne i deixar la IA per a allò que té realment importància, la qual cosa em sembla perfectament justificada, resulta que no podem perquè els motors de recerca convencionals (i lents, imperfectes, etc.) no ens deixen.

Fa un temps vaig llegir un article que plantejava el problema que té Espanya amb la creació de centres de dades. Si bé algunes autonomies plategen instal·lar-ne amb la idea d’ajudar a crear llocs de treball (entre altres coses), resulta que la infraestructura energètica, tal com es troba ara, està a anys llum del que es necessitaria si es posessin en marxa tots aquests complexos. Algú se’n recorda del 28 d’abril de 2025? Tots a les fosques durant hores perquè va petar la xarxa elèctrica. Podem assegurar que estem en condicions de subministrar energia i aigua suficient sense contribuir a disminuir el benestar dels ciutadans? Ho dubto. Sembla que s’està parlant d’una normativa que obligaria els centres de dades a ser autosuficients en energia i generar les seves pròpies necessitats a través de les renovables. M’agradarà veure quan governi VOX com ho posen en pràctica.

Ara, quan baixo a llençar la bossa groga al contenidor dels plàstics, la blava al dels papers, la marró al d’orgànic, etc., me’n recordo d’una anècdota que em van explicar de petita referida a Sant Agustí. Sembla ser que es va trobar un nen que estava intentant buidar el mar amb una galleda. Sant Agustí li va dir que allò era impossible i el nen li va dir que era tan impossible com entendre el misteri de la Santíssima Trinitat. Doncs això: el reciclatge és, per a la sostenibilitat del planeta, com intentar buidar el mar amb una galleda si tenim davant un monstre com la IA que té les mateixes incògnites que la Santíssima Trinitat.