laplujanomespanta

  “A l’època d’abans de la Primera Guerra Mundial (...) radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó” .           Stefan Zweig , El món d’ahir . La Fundació La Caixa ha tingut l’encert d’organitzar una exposició al voltant de la República de Weimar justament quan tothom està fent paral·lelismes entre la situació política actual i la dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial. Aquell període caracteritzat per la voluntat de construir una societat basada en els ideals humanistes de democràcia, llibertat i igualtat va durar poc però va ser molt fructífer des del punt de vista cultural, i molt alliçonador des del punt de vista polític. La República de Weimar representa el trànsit del món d’ahir, amb les seves certeses i estabilitats, al món de les incerteses que desembocarà en el nazisme i l’Holocaust. Weimar, la ciutat de Goethe i Schiller, epicentre de la il·lustració alemanya, va ser on es va redactar la Constituc...

  Un dels temes més debatuts al programa de TV3 sobre l’eutanàsia, emès el 30 de març, va ser el de com calibrar el grau de dolor del sol·licitant i, especialment, el grau de patiment psicològic, per tal de poder emetre un veredicte: autorització o denegació. El patiment psicològic insuportable és una de les causes previstes per la Llei. Però com s’avalua aquest patiment? Quines eines tenim per mesurar-lo? Els metges que intervenien en el debat parlaven del coneixement necessari del pacient, ja que no és amb una analítica objectiva com es pot saber quin és aquest grau. Als que no formem part de cap tribunal mèdic això ens hauria de ser indiferent; no ens toca a nosaltres jutjar ni emetre veredictes. A mi tampoc. Però això no vol dir que no siguem sensibles al patiment dels altres, al patiment psicològic derivat d’unes circumstàncies adverses que poden ser recents o llunyanes, però que s’arrosseguen dia a dia. Això se’m va fer evident, per atzar, el dia que em va caure a les man...

  La mort per a mi no ha estat mai un tema tabú. És igual que sigui la meva com la dels altres, en puc parlar sense problemes. El que passa és que com que cada vegada la tinc més a prop (com tothom, per altra banda) es converteix en un tema de reflexió recurrent. El diumenge 30 de març TV3 va emetre un programa sobre l’eutanàsia per commemorar els quatre anys de l’aprovació de la llei que la regula. Constava d’un documental i d’un debat posterior entre professionals afectats pel tema: metges, juristes i la periodista que havia dirigit el documental. Allà podíem seguir el procés d’una dona afectada per ELA des d’uns set mesos abans de rebre l’eutanàsia fins al dia que li apliquen. Deixar-se filmar en plena decadència només per donar testimoni d’un patiment terrible de cara a defensar el seu dret a morir dignament és d’una generositat i d’un altruisme extraordinari. El seu cas, com el d’altres que surten al documental i que no van tenir tanta sort, són molt il·lustratius del procés...

  Fa unes setmanes vaig escriure sobre el cas Pélicot, que ja ha estat jutjat i les penes dictades, i no em pensava que tornaria a donar-se tan aviat un altre cas d’abús sexual a França tan esfereïdor com el de Dominique Pélicot. Es tracta del cirurgià pediàtric de Vannes,   Joël Le Scouarnec. El judici tot just acaba de començar. Se l’acusa d’haver violat 300 nenes i nens en l’exercici de la seva professió. És a dir, s’aprofitava de la seva condició de cirurgià per abusar d’ells, durant almenys 25 anys. Nens i nenes d’edats diverses, entre elles una nena de 6 anys filla d’uns veïns. També la seva neboda, filla de la germana. Pel que sembla, feia temps que es tenien indicis del seu comportament, però ningú no va fer el primer pas per denunciar-ho. Enmig d’una sessió del judici va confessar que havia violat la seva neta d’un any i mig. Els pares de la nena, que eren a la sala, van haver de ser atesos per un xoc   emocional. També se li van trobar documents que donaven test...

  Darrerament ens estan passant unes coses tan grotesques que cada una de nova que arriba ja no ens alarma, ens fa riure. I això és perillosíssim perquè igual que en el conte de Pere i el llop, el dia que arribi la de debò no li’n farem cas i prendrem mal. A veure, ja teniu el kit de supervivència que ha recomanat la UE? No el que ens podíem imaginar si l’haguéssim confeccionat nosaltres, no, el que ens proposen. Jo tinc un kit de dépannage (ho dic en francès perquè ja sabeu que soc completament afrancesada) que porto sempre a sobre per quan m’he de quedar a dormir fora de casa. Hi ha una aspirina per al mal de cap de la ressaca (el paracetamol no em fa res). Un diclofenaco, perquè fa temps, de tant en tant, tenia mal d’esquena, però com que ara ja no en tinc i no l’he reposat, deu estar més que caducat. També hi ha dues dormidinas, per si em toca compartir habitació amb algú que ronca, i un ibuprofèn, per si el trocànter es manifesta i em dona la llauna. Amb aquesta impedimenta...

  Ens trobem aquests dies commemorant el cinquè aniversari de la declaració de l’estat d’alarma   per la COVID i del posterior confinament. És temps suficient com per fer-ne una valoració, i hem pogut veure als diaris diferents opinions sobre si les coses es van fer bé o malament. Haig de reconèixer que en aquell moment, tenint en compte la meva nul·la formació sanitària, totes les mesures que es van prendre em semblava que s’havien d’acatar, m’agradessin o no, des de l’aïllament fins a l’ús de guants o mascaretes i tota mena de líquids desinfectants. Però avui aquí no pretenc fer una anàlisi dels errors o els encerts, sinó relacionar aquells fets amb uns altres de semblants, que s’havien produït a finals del segle passat i que me’ls ha fet presents una obra de teatre estrenada al Lliure: L’HERÈNCIA. Quins records tinc de la pandèmia? Sé que em va causar un xoc important haver-me de quedar a casa sola, sense veure els nets, les filles, els amics... Sense parlar amb ningú, pe...

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...