UN ALTRE COP ELS ABUSOS

 

Fa unes setmanes vaig escriure sobre el cas Pélicot, que ja ha estat jutjat i les penes dictades, i no em pensava que tornaria a donar-se tan aviat un altre cas d’abús sexual a França tan esfereïdor com el de Dominique Pélicot. Es tracta del cirurgià pediàtric de Vannes,  Joël Le Scouarnec. El judici tot just acaba de començar. Se l’acusa d’haver violat 300 nenes i nens en l’exercici de la seva professió. És a dir, s’aprofitava de la seva condició de cirurgià per abusar d’ells, durant almenys 25 anys. Nens i nenes d’edats diverses, entre elles una nena de 6 anys filla d’uns veïns. També la seva neboda, filla de la germana. Pel que sembla, feia temps que es tenien indicis del seu comportament, però ningú no va fer el primer pas per denunciar-ho. Enmig d’una sessió del judici va confessar que havia violat la seva neta d’un any i mig. Els pares de la nena, que eren a la sala, van haver de ser atesos per un xoc  emocional. També se li van trobar documents que donaven testimoni de la seva zoofília.

Tot i que no és el mateix tipus d’abús que el de Dominique Pélicot, sí que hi ha alguns punts en comú. El silenci de l’entorn, la complicitat dels que n’estaven al corrent, el desvergonyiment d’alguns testimonis, la implicació de víctimes dins l’àmbit familiar i la submissió química, amb anestèsia o amb somnífers. I també un cert penediment, davant la impossibilitat de negar els fets. Si el penediment és sincer o de cara a la galeria no tinc elements per jutjar-ho. La dona de Le Scouarnec ha declarat no estar-ne al corrent, contradient el testimoni de la cunyada que assegura que feia temps que la dona sabia que el seu marit era un pedòfil. Però el pitjor no és la mentida, sinó que veient-se acorralada va deixar anar que hi ha criatures a qui això ja els agrada. Que els hi va la marxa, vaja! No és pot ser més repugnant.

No sé com s’acabarà aquest cas ni quan. No el segueixo, només n’he tingut coneixement pels diaris i la tele de manera superficial. Potser els francesos, un cop recuperats del xoc del cas Pélicot, seran capaços de seguir-ho amb el mateix interès. Jo ja no en vull saber res més. Si avui ho trec a relluir és per relacionar-ho amb un llibre que he llegit fa poc i que l’he trobat molt interessant. Es diu Triste tigre (en francès) i té traducció al català i al castellà, a Anagrama. L’autora es diu Neige Sinno.

La informació que en tenia era que l’autora explicava el seu cas particular com a víctima d’abús sexual per part del seu padrastre, des dels set o vuit anys fins més enllà de la pubertat. Efectivament, aquest és el tema, però el que el fa interessant és el to narratiu, barrejant fets i reflexions; mig novel·la, mig assaig. Els fets descrits, en alguns moments narrats amb una cruesa que fa envermellir, amb uns detalls escabrosos que subratllen l’horror de l’abús, ocupa poc lloc al llarg del text. Es barregen amb les reflexions, ara una mica aquí, ara una mica allà. El primer capítol porta per títol Retrat del meu violador, i al segon paràgraf ja va directe al gra per tal que el lector, si mai no ha estat víctima d’abusos, es pugui fer una idea de com va la cosa. Ja et quedes en xoc a la primera pàgina.

El tema dels abusos és d’una tal sordidesa que gairebé tinc ganes de demanar excuses per estar-ne parlant, però resulta que no són casos aïllats, que es donen al si de les famílies i que de la mateixa manera que es demana als pares que estiguin atents als seus fills per si presenten símptomes de trastorns de les conductes alimentàries, també se’ls hauria de dir que estiguin atents per captar si els seus fills estan sent víctimes d’abusos. No vull dir amb això que haguem de veure depredadors sexuals per les cantonades, entre el professorat, els monitors, els tiets, pares o avis. Lluny d’això. Simplement vull dir que igual que donem als nostres fills (o nets) eines per defensar-se i anar per la vida en altres àmbits, també els les hem de donar en aquest terreny.

Del llibre Triste tigre n’he valorat alguns aspectes que considero remarcables. El primer és el del consentiment, que és a la base de la llei que tenim al nostre país per regular si hi ha delicte o no. Però el problema del consentiment en infants no té res a veure amb el dels adults. Els que abusen d’ells són sempre de l’entorn familiar o social, que abans d’arribar a l’abús s’han guanyat la seva confiança, de manera que el nen o la nena no interpreta, al principi, aquell acostament com una agressió. L’estratègia de l’abusador és sovint la mateixa: fer creure a la víctima que és única, que aquella relació és molt especial, que ningú no ho podria entendre i que, per tant, tanqui la boca i no en parli amb ningú.

Neige Sinno intenta, al llarg del llibre, arribar a entendre quines són les raons dels violadors. En el cas del seu padrastre només la va violar a ella, no és un violador en sèrie. Qualifica la violació com una expressió de poder o de ràbia, com una vàlvula d’escapament. En el cas del seu padrastre, l’argument que va donar davant del jurat va ser que ell li volia fer de pare, se li volia acostar com a pare, però que ella el va rebutjar, que li era esquiva, i va tirar per la via de la violació. Ho intenta fer passar com una relació d’amor, no com un acte de violència. No ho va fer ni amb la germana de Neige, ni amb les seves pròpies filles. Déu n’hi do l’argument.

En segon lloc em semblen interessants els raonaments que Sinno fa com a víctima. D’entrada nega la capacitat de “superar” els fets. És impossible recuperar la innocència. Ningú no es refà mai d’una cosa com aquesta. Segons un estudi sobre Experiències Adverses en la Infància  (ACE, en anglès), com més alt és el grau d’aquestes experiències adverses (de tota mena: abandonament, maltractament, pèrdua d’un progenitor...) més greus són les conseqüències en l’edat adulta, des de comportaments addictius fins a malalties cròniques. Ella mateixa, aparentment, ho ha superat. Està vivint a Mèxic, es dedica a escriure, té parella i fills, tot li va bé. Però la marca li quedarà tota la vida.

Li pregunten en una entrevista que he trobat per Internet si l’escriptura li ha servit de teràpia. La resposta és no. A la contraportada del llibre ja ho diu: “Hi he volgut creure, he volgut somiar que el reialme de la literatura m’acolliria com a qualsevol dels orfes que hi troben refugi, però fins i tot a través de l’art, no es pot sortir vencedor de l’abjecció. La literatura no m’ha salvat. No estic salvada.”

El llibre parla d’altres escriptores que han donat el testimoni dels abusos soferts mitjançant la literatura, i aborda de quina manera s’han de donar aquests testimonis. És lícit voler fer bona literatura amb la narració d’un horror com l’abús sexual? Ella creu que no, que les coses s’han d’explicar de la manera més crua i poc elaborada possible per fer entendre l’horror que significa haver estat una víctima d’abús. Amb el risc que voler donar el teu testimoni sense filtres “literaris” faci que el llibre sigui considerat “una merda”. Es pot fer literatura de ficció, com Nabokov va fer amb Lolita, perquè no estava explicant una experiència pròpia. Les poques escenes d’abús que Neige Sinno reprodueix les narra amb la cruesa més explícita i ho diu ben clar: que el lector experimenti l’horror de la víctima, que no es puguin confondre amb escenes d’amor.

Un altre tema a ressaltar és la reacció de la mare de la víctima. Primer, no s’adona de res; després no s’ho vol creure. Neige Sinno va tardar molts anys a confessar a la seva mare que havia estat víctima dels abusos del seu company. Feia anys que ja no abusava d’ella. La por de deixar-la embarassada el va aturar. Però ella no va ser capaç de parlar-ne amb la mare fins molt temps després, i aquesta dificultat per confessar-ho és també un dels temes que tracta, perquè s’entengui que les víctimes que no ho confessen immediatament no és perquè no els afecti profundament i negativament, sinó perquè hi ha un mecanisme inexplicable que els ho impedeix. Només cal analitzar els casos que van sortint a la premsa per veure que en la immensa majoria les denúncies es van produir molts anys després.

Un cop la mare ho va saber, la primera reacció no va ser bona. La mare tenia un historial de relacions afectives complicat. Divorci del primer marit, pare de les dues primeres filles. Mort accidental de la següent parella, a la muntanya, monitor d’escalada i d’altres activitats. Depressió profunda fins que troba una altra parella, jove,  amb qui tindrà dues filles més. La relació és satisfactòria, i quan ja porta uns quants anys va la filla gran i li esguerra el panorama acusant el padrastre de violació. Tarda bastant a fer-se càrrec de la gravetat dels fets i a fer costat a la filla. I no és l’única mare que reacciona així, se n’han donat altres casos. Algunes mares prioritzen la relació afectiva amb el marit abans que donar crèdit a les acusacions d’una filla. Per això Neige Sinno avisa que cal que les mares estiguin molt alerta davant dels canvis de comportament o d’humor de les filles.

El darrer aspecte que em sembla interessant comentar del llibre en qüestió és el tema del penediment i el perdó. Com més casos conec d’abusos, com més detalls se saben, més em costa pensar en el perdó. Joël Le Scouarnec ha confessat públicament els seus crims, amb tot luxe de detalls. Dominique Pélicot va admetre la seva culpabilitat i va ser condemnat. El padrastre de Neige Sinno, també. Però un cop hagin complert condemna,  se’ls pot considerar perdonats? Què en diuen les víctimes? En el cas que ens ocupa, l’autora explica la vida posterior a la condemna del seu violador. A la presó entra en un terreny espiritual que el porta a fer el camí de Santiago quan en surt. Coneix una noia també espiritual, que està al cas de la seva vida anterior però no li té en compte, es posen a viure junts i li fa quatre fills. Munten una granja ecològica, reben visites, fan cursos per a escoles, com si mai hagués passat res. La presumpció d’innocència d’abans del judici es recupera un cop complida la condemna. Ja tornes a ser un ciutadà exemplar, i llevat que hi hagi reincidència, ningú té dret a bandejar-te.

En relació amb el tema del penediment i la reinserció, el llibre parla d’una experiència extremadament interessant que té lloc a França, a l’illa de Còrsega, i que és la creació, el 1948, d’una presó “a l’aire lliure” reservada exclusivament a autors de crims sexuals intrafamiliars, que estan complint els últims anys de les seves condemnes i es preparen per a la reinserció. La presó es diu Casabianda i està situada a l’est de l’illa, tocant al mar. Té 1500 hectàrees i una capacitat per a 190 presos. El cineasta Guillaume Massart, conjuntament amb Adrien Mitterrand, net de l’ex President de França, van elaborar el guió de la pel·lícula La liberté, que va dirigir posteriorment, filmant durant un any  les activitats, bàsicament agrícoles, dels reclusos. No he pogut veure la pel·lícula perquè la plataforma on es troba no es pot veure des d’Espanya. Però n’he vist fragments a youtube i crec que seria un bon documental per entendre el dret al perdó i a la rehabilitació que tenen tots aquells delinqüents penedits. Penedits.

Per acabar, voldria rebatre l’opinió d’Annie Ernaux (quin atreviment!) que diu, a la contraportada de l’edició en català, el següent: “Llegir Trist Tigre és com una caiguda a l’abisme amb els ulls oberts. T’obliga a veure, a veure realment, el que significa ser un nen abusat per un adult durant anys. Tothom hauria de llegir-lo. Especialment els adolescents”. Doncs no, no vull que la meva neta adolescent llegeixi aquest llibre. En primer lloc, perquè els testimonis aportats dels actes d’abús són d’una violència que et regira l’estómac. Violència no entesa com a cops, bufetades o crits, sinó com a violació de la teva voluntat. No cal que conegui els detalls de tot el que li podria passar si caigués en mans d’un abusador. I en segon lloc, perquè crec que les reflexions de Neige Sinno van destinades als adults. Als adults que han sofert abusos i als adults que no n’han sofert, i especialment als que tenen al seu càrrec nens i nenes que en podrien ser víctimes.

Crec que en certa manera el cas de Joël Le Scouarnec ha superat el de Dominique Pélicot. La capacitat de refer-se dels abusos de les víctimes de tots dos potser no la sabrem mai, i el fet de no haver-ne estat conscients en el moment en què es van produir no sembla que jugui al seu favor. De les víctimes de Joël Le Scouarnec, una es va suïcidar quan ho va saber; d’altres asseguren sofrir un trauma difícilment superable. Tot i no haver-ne estat conscients han pogut llegir en els quaderns macabres de l’abusador les agressions que havien sofert, amb tota mena de detalls. A algunes d’aquestes víctimes, que havien estat abusades en estat de semi-inconsciència, se les ha tractat per trastorns mentals l’origen dels quals no se sabia diagnosticar. No és el cas de Neige Sinno. Ella ho recordarà, clar i diàfan, tota la vida. “Reconec en aquestes descripcions (es refereix a tortures i altres vexacions a presoners a Síria esmentades prèviament) el que intento expressar difícilment pel que fa a la meva pròpia experiència: haver estat obligada a passar al costat obscur m’impedeix per sempre poder retornar a la innocència”. La marca terrible de l’abús és indeleble.

La via de la justícia restaurativa es va explorar i va donar bons resultats en el cas de la pacificació del País Basc. Potser caldria trobar la fórmula per explorar aquesta via també en el cas de la violència sexual intrafamiliar per tal que sobretot les víctimes, però també els victimaris, trobessin la pau que tots necessitem per tirar endavant les nostres vides.