LA REPÚBLICA DE WEIMAR. TEMPS INCERTS. ALEMANYA ENTRE GUERRES

 

“A l’època d’abans de la Primera Guerra Mundial (...) radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó”.

        Stefan Zweig, El món d’ahir.

La Fundació La Caixa ha tingut l’encert d’organitzar una exposició al voltant de la República de Weimar justament quan tothom està fent paral·lelismes entre la situació política actual i la dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial. Aquell període caracteritzat per la voluntat de construir una societat basada en els ideals humanistes de democràcia, llibertat i igualtat va durar poc però va ser molt fructífer des del punt de vista cultural, i molt alliçonador des del punt de vista polític.

La República de Weimar representa el trànsit del món d’ahir, amb les seves certeses i estabilitats, al món de les incerteses que desembocarà en el nazisme i l’Holocaust. Weimar, la ciutat de Goethe i Schiller, epicentre de la il·lustració alemanya, va ser on es va redactar la Constitució de la República, sancionada el 14 d’agost  del 1919. El primer President, el socialdemòcrata Friedrich Ebert,  es va veure obligat a signar el tractat de Versalles que establia les condicions de pau. La clàusula de “culpabilitat de guerra” els obligava a acceptar unes reparacions que serien considerades com una humiliació i que esdevindrien el principal argument del nazisme. Els primers anys de la República van ser molt convulsos, amb revoltes de signes diversos, però algunes mesures de caire econòmic empreses pel govern, després del col·lapse del 2023, van aconseguir uns anys de bonança econòmica, que es van acabar amb el crac del 29. L’endeutament i la inflació es van convertir en el principal problema d’Alemanya i la ciutadania ho tenia present cada minut de la seva existència. El descontentament general va portar Hitler al poder a través de les urnes, com tots sabem. El 1933 va ser nomenat canceller després de diversos intents per part del President Hindenburg que el Reichstag en nomenés un altre, i la República es va acabar. La resta ja la sabem.

A mi m’agrada relacionar la realitat amb la ficció, i en aquest sentit em ve a la memòria una novel·la que vaig llegir fa bastants anys i que em va donar una idea claríssima de com vivien els alemanys la situació prèvia al nazisme i s’entenia el perquè de l’auge d’una ideologia tan  nefasta. Es tracta d’Una princesa en Berlín, d’Arthur R.G. Solmssen, publicada per Tusquets. La trama girava al voltant d’un quadre amb aquest títol (si no recordo malament). Aquí teniu un resum que m’ha brindat la IA, perquè jo no me’n recordo gaire, només sé que em va agradar molt i que em va ser molt útil per entendre l’època d’entreguerres.

La història gira al voltant de Peter Ellis, un jove soldat nord-americà de família jueva que, després de la guerra, decideix quedar-se a Europa i estudiar art a Berlín. Allà coneix Katerina, una jove princesa prussiana amb qui comença una història d'amor intensa però complicada per les diferències socials, polítiques i culturals. A mesura que la relació avança, els dos protagonistes es veuen atrapats en les tensions creixents de l’Alemanya d’entreguerres: la inflació descontrolada, l’ascens del nazisme, la decadència de l’aristocràcia i la persecució dels jueus. El llibre barreja elements de romanç, drama històric i crítica social, tot oferint una visió detallada de la decadència d’una època i la lluita per l’amor i la llibertat en un context molt advers.

Continuem amb l’exposició. Un cop donades les dades generals del que va suposar la República des del punt de vista polític, l’exposició del Caixafòrum s’endinsa en el tema cultural. El primer que aborda és la influència dels desastres de la guerra en l’escultura: cossos mutilats, desfigurats, cecs, paralítics, com era habitual trobar-se pels carrers. La representació d’aquests cossos conviu amb la d’aquells que volen representar nous ideals de bellesa i fortalesa i que es converteixen en un símbol de la nova societat moderna, tal com diuen els cartells explicatius.

Käthe Kollwitz - Mare amb dos nens

Sobre aquest punt tinc una altra recomanació a fer. Es tracta de la novel·la guanyadora del Premi Goncourt el 2013, Au revoir là-haut (Ens veurem allà dalt, Edicions Bromera), de Pierre Lemaitre. Dos dies abans de l’armistici de l’11 de novembre de 1918, dos soldats francesos són testimonis de la bogeria d’un oficial traïdor que els porta al llindar de la mort. Desfigurat un, traumatitzat l’altre, es prometen ajuda mútua un cop acabat el conflicte i ideen una sèrie d’estafes amb taüts, monuments al soldat desconegut, trampes i enginys que desafien la societat sorgida de la Primera Guerra Mundial. Obligat un dels protagonistes a ocultar el seu rostre sota una màscara, l’horror de la guerra és present des de la primera pàgina fins a l’última. Hi ha versió cinematogràfica, molt vistosa i acolorida, però amb alguns canvis de guió que no em van satisfer. La novel·la és absolutament recomanable. A més, té continuació: Les couleurs de l’incendie i Miroir de nos peines. Amb traducció al català.

Després de passar per l’escultura l’exposició s’atura en l’art d’avantguarda que va sorgir durant aquells anys. Sorgeix un nou art de consum de masses, el cinema. Com exemple es veuen fragments de la pel·lícula de Fritz Lang, Metròpolis, com també d’obres de Leni Riefensthal, de Robert Wiene o de Walter Ruttmann. Són els anys daurats (1924-1929) en què preval la tolerància, l’experimentació i la creativitat. Fotògrafes com Marianne Breslauer qüestionen els rols de gènere i el moviment dadà triomfa amb exemples com George Grosz o Rudolf Schlichter.

Hi ha una bona part de l’exposició dedicada a la creació de la Bauhaus, amb exemples de com la unió d’art i tècnica va donar productes d’una gran bellesa i utilitat. Parla també del naixement de la música dodecafònica i de la fusió del teatre i la música a través de la col·laboració entre Bertold Brecht i Kurt Weil, amb obres com L’òpera de tres rals, de la qual se’n pot escoltar un fragment.

L’últim apartat ens aboca a l’abisme: es qüestiona la ciència de les certeses, apareix la física quàntica, que atribueix una naturalesa probabilística a la realitat, i de la qual no parlaré per no espifiar-la, ja que no hi entenc gens. Segons diu l’exposició, aquest canvi afecta no només la ciència sinó també altres àmbits del coneixement, fent que la incertesa s’instal·li allà on abans buscàvem la veritat. Després de l’accés al poder de Hitler el gener de 1933,  el 10 de maig “estudiants i professors de de diverses universitats, reunits a Berlín, llencen a la foguera les obres de tots els autors que condemnen com a no alemanys”. Més endavant vindrà la creació del concepte ”art degenerat” i totes les lleis i decrets promulgats per Hitler que van acabar amb una època de cultura  i pensament lliures per convertir-se en una de les pitjors dictadures del segle XX.

L’exposició acaba amb l’apartat EL MÓN D’AVUI. UN PRESENT INCERT. “Revisar el passat és útil per observar el present amb profunditat. Tornar a la República de Weimar és, en aquest sentit, una manera d’entendre el nostre avui. (...) El nostre és un període de transició cap a un nou món que també qüestiona conceptes i institucions com ara la família, l’economia, l’art o el futur. (...) El nostre present posa de manifest que tenim un repte: aprendre a viure amb la incertesa.” Al final de l’exposició hi ha un vídeo on diverses persones, més aviat joves, parlen de les incerteses i de com es poden convertir en oportunitats. I un “laboratori de reflexió”, una instal·lació interactiva que recull les opinions dels visitants sobre temes com la família, la tecnologia el treball i l’amor.

"El sueño de la razón produce monstruos"

L’exposició TEMPS INCERTS. ALEMANYA ENTRE GUERRES és una instal·lació summament atractiva que no podeu deixar de visitar i, a més, us farà apreciar el valor de la nostra democràcia i la necessitat de defensar-la davant dels temps incerts que se’ns obren al davant, per terra, mar i aire.