I TU, JA TENS EL TEU KIT DE SUPERVIVÈNCIA?

 

Darrerament ens estan passant unes coses tan grotesques que cada una de nova que arriba ja no ens alarma, ens fa riure. I això és perillosíssim perquè igual que en el conte de Pere i el llop, el dia que arribi la de debò no li’n farem cas i prendrem mal.

A veure, ja teniu el kit de supervivència que ha recomanat la UE? No el que ens podíem imaginar si l’haguéssim confeccionat nosaltres, no, el que ens proposen. Jo tinc un kit de dépannage (ho dic en francès perquè ja sabeu que soc completament afrancesada) que porto sempre a sobre per quan m’he de quedar a dormir fora de casa. Hi ha una aspirina per al mal de cap de la ressaca (el paracetamol no em fa res). Un diclofenaco, perquè fa temps, de tant en tant, tenia mal d’esquena, però com que ara ja no en tinc i no l’he reposat, deu estar més que caducat. També hi ha dues dormidinas, per si em toca compartir habitació amb algú que ronca, i un ibuprofèn, per si el trocànter es manifesta i em dona la llauna. Amb aquesta impedimenta no crec que passés el càsting de Supervivientes, però a mi em dona seguretat. És veritat que no hi porto res del que recomana el videoclip de la UE, però jo entenc que allò és per si t’has de quedar a casa i no pots sortir, en cas de guerra, desastre climàtic o atac d’extraterrestres.

Aquí s’acaba la broma perquè el vídeo és lamentable i en lloc de fer prendre consciència als ciutadans de la UE del perill d’una guerra europea sembla que se’n foti carrément (un altre mot francès, ho sento). No sé què en pensaran els ciutadans d’Ucraïna si el veuen. Els que han rebut bombes i els que encara no. Segur que tots estan esperant de la UE una altra mena de solidaritat.

Aquesta frivolitat total en tractar la probabilitat d’una guerra europea en lloc d’aconseguir aliats a la causa del rearmament (denominat “inversió en seguretat” pel nostre President i per algú altre) el que fa és augmentar el rebuig a la guerra de manera indiscriminada, així en general, perquè queda molt guai, i encara tenim al cap aquelles manifestacions multitudinàries contra la guerra d’Iraq allà pel 2003. Que cal exhaurir els camins diplomàtics, diuen. Algú em pot assegurar que a Putin li interessen els camins diplomàtics?

No fa gaire una amiga em va enviar un vídeo amb una anècdota sobre Orson Welles i Churchill, del 1970, on el cineasta ressaltava el sentit de l’humor del polític i la seva ironia. Jo li vaig contestar: últimament Churchill surt contínuament a les converses. Resposta: I més que sortirà. Efectivament, ja fa mesos que s’està fent una paral·lelisme entre Churchill/Chamberlain/Hitler i Trump/UE/Putin. Churchill va tenir raó. Qui en tindrà ara? La política d’apaivagament ens agrada perquè descarta la violència, la guerra, la mort. Perquè ens agradaria veure com Putin torna  els territoris ocupats a Ucraïna, els menors deportats, i accepta mantenir les fronteres tal com estaven abans de començar l’última agressió. Però això és tan poc probable com que baixi un deus ex machina i ho solucioni. Què ha de fer la Unió Europea? Aconsellar a Zelenski que es rendeixi i cedeixi tots els territoris?

Mentre als Estats Units hi havia un president diguem-ne normal la possibilitat de marcar una estratègia conjunta basada en la diplomàcia, les sancions i les pressions de tot tipus donant per suposat el suport a Ucraïna i l’ajuda en la seva defensa, podíem estar relativament segurs que la guerra no s’estendria per territori de la Unió Europea. Però ara tenim un president als EEUU que està completament alienat, que ha trasbalsat la política de dalt a baix saltant-se totes les convencions internacionals, les lleis del seu propi país i faltant al respecte al món mundial. Així com podem negociar res?

El maig de l’any passat vaig visitar les Repúbliques Bàltiques, tres petits països que havien aconseguit alliberar-se del jou de la Unió Soviètica i que estaven orgullosos de la seva incorporació a la Unió Europea, del seu progrés i del seu desenvolupament. Però no les tenien totes respecte al seu veí. Saben que són fràgils, vulnerables i cobdiciats per Rússia. Només la Unió Europea els pot protegir. Si realment creiem en la idea d’Europa, anem pensant si estem disposats a defensar la democràcia a tota la Unió o decidim que ja s’ho faran.

L’altra anècdota grotesca que faria riure si no fos tan greu és la pífia d’incloure per error en un xat de Signal de les altes esferes de la seguretat del país nord-americà a un periodista que passava per allà i que li va faltar temps per dir: ei, que jo no soc d’aquesta guerra, que m’esteu informant del que voleu fer al Iemen i em sembla que a mi no em toca saber-ho. El govern dels Estats Units està en mans d’indocumentats, negligents, irresponsables, megalòmans, ignorants i una llista inacabable d’adjectius desqualificadors. Amb aquesta gent és amb qui hem de pactar la pau a Ucraïna?

Mentrestant la política espanyola s’allunya a marxes forçades del que hauria de ser un pacte d’Estat per fer front a aquesta situació. M’agradarà veure què passarà quan el PP europeu es reuneixi a València amb un amfitrió de la categoria de Mazón, que cada dia que passa s’enfonsa més en la merda, i perdó per la grolleria. Sostenella y no enmendalla és la divisa d’aquest senyor, aplaudit i encoratjat per l’insigne Feijoo, gran polític i millor estadista. Però per la banda esquerra tampoc no s’estan facilitant les coses, amb aquest puritanisme pacifista que es pensa que dient no a la guerra la guerra s’aturarà.

Però no patiu, tinc una recomanació final que serà com una traca. Si tot el que he comentat anteriorment us ha causat un malestar i sentiu com unes ganes de plorar però no aconseguiu arrencar el plor (que diuen els psicòlegs que és alliberador de tensions), us proposo que busqueu a Movistar+ o a Filmin el documental que va guanyar l’Oscar 2025, No other land. No tardareu ni deu minuts a deixar anar les llàgrimes. Dos joves, Yuval Abraham (israelià) i Basel Adra (palestí)  són testimonis de la destrucció dels llogarets de Masafer Yatta, a Cisjordània, a mans de l’exèrcit israelià, per instal·lar, en aquell territori, una camp de maniobres. Els buldòzers avancen implacables contra les cases dels palestins. Aquesta operació, de la qual donen testimoni  els dos directors (un israelià i un palestí) ha durat uns anys i s’acaba a la tardor del 2023, poc després de l’atac de Hamàs a Israel. No en donaré més detalls perquè només de recordar-ho se’m tornen a humitejar els ulls. Busqueu-la, no us la perdeu. És clar que per a l’únic que us servirà és per quedar-vos completament convençuts que el problema de Palestina tampoc no té solució. Aquí teniu un fotograma del documental. Mireu els subtítols.

Per aquesta setmana tenia previst un altre tema, que ja estava a punt. Però l’actualitat em revolta i em fa caure en la provocació. Ja ho sé, hauria de deixar de banda aquests temes, anar-me’n a fer passejades per la carretera de les aigües, donar un cop d’ull al conjunt de la ciutat i parlar de com n’és de bonica. Però mirar cap a una altra banda no és una de les meves característiques. Ho sento.