L'HERÈNCIA DE LA COVID

 

Ens trobem aquests dies commemorant el cinquè aniversari de la declaració de l’estat d’alarma  per la COVID i del posterior confinament. És temps suficient com per fer-ne una valoració, i hem pogut veure als diaris diferents opinions sobre si les coses es van fer bé o malament. Haig de reconèixer que en aquell moment, tenint en compte la meva nul·la formació sanitària, totes les mesures que es van prendre em semblava que s’havien d’acatar, m’agradessin o no, des de l’aïllament fins a l’ús de guants o mascaretes i tota mena de líquids desinfectants. Però avui aquí no pretenc fer una anàlisi dels errors o els encerts, sinó relacionar aquells fets amb uns altres de semblants, que s’havien produït a finals del segle passat i que me’ls ha fet presents una obra de teatre estrenada al Lliure: L’HERÈNCIA.

Quins records tinc de la pandèmia? Sé que em va causar un xoc important haver-me de quedar a casa sola, sense veure els nets, les filles, els amics... Sense parlar amb ningú, perquè no soc partidària de fer-ho sola o amb les parets, i el telèfon era una eina que practicava poc. Però va ser precisament per culpa del confinament que em vaig posar a escriure i vaig crear aquest blog, primer en una altra plataforma gratuïta que no va funcionar, i a partir del 26 de març a través de blogspot. I fins avui, més de 400 articles, amb millor o pitjor encert, però amb resultats que, de moment, em semblen satisfactoris. I tot gràcies a la pandèmia, però també als amics.

Em poso nostàlgica i me’n vaig a aquells dies de març i d’abril, quan buscava als diaris o en les meves lectures temes per comentar, i em recordo a mi mateixa asseguda al balcó, prenent el sol, amb un vermut i unes patates fregides, un silenci sepulcral al carrer, cap soroll que molestés, i fent anar el cervell pensant sobre què podria parlar i com ho enfocaria. També és veritat que vaig incrementar molt les meves relacions a distància, per whatsapp, per zoom, per skipe. Que vam fer trobades virtuals d’amics divertidíssimes, i que més tard vam constituir “la bombolla lúdica” per poder-nos veure i sortir a passejar quan ja ens ho van autoritzar. Una bombolla vigent fins al dia d’avui i que suposo que durarà mentre el cos aguanti.

També és veritat que en el meu entorn familiar no hi van haver casos, i que en el més immediat els amics que van emmalaltir, tot i passar-ho malament, se’n van sortir. Jo vaig observar les mesures de protecció que ens aconsellaven, però mai vaig tenir por ni em va semblar que estava en perill. Per això no tinc un record traumàtic de la pandèmia.

No sé si ha estat casualitat que el Teatre Lliure hagi programat, precisament aquest mes de març,  una obra que parla d’aquella altra epidèmia que va causar estralls als anys 80 i 90 i que també va causar milers de morts a tot el món: la SIDA. Ara se’n parla poc perquè sortosament es va trobar la manera de frenar-la i la possibilitat d’evitar que els seropositius desenvolupessin la malaltia. Però es va tardar molt més temps a trobar-hi un remei del que es va tardar a trobar la vacuna de la COVID.

Sobre el tema de la SIDA se n’han fet pel·lícules i obres de teatre. Philadelphia, Els amics de Peter o Àngels a Amèrica, són les més conegudes. Ara he tingut el plaer de veure L’HERÈNCIA i he quedat meravellada. Porto vint-i-quatre hores rumiant si li dedico un blog o no. No perquè dubti que ho mereixi, sinó perquè es va acabar el 16 de març i ja ningú de vosaltres, si no l’heu vist, en podreu gaudir. Només tingueu present una cosa: si per atzar la temporada que ve la tornen a presentar, no us la perdeu. És el muntatge teatral més emocionant i de més qualitat que he vist en molt de temps.

Sé que us poso la mel a la boca i no la podreu tastar, per això penso que potser no és una bona idea parlar-ne. Tot i això, ni que sigui per deixar constància de la meva admiració per aquest muntatge (admiració que he fet saber al Lliure a través de l’enquesta que fan als abonats l’endemà de la funció), aquí van unes quantes consideracions.

L’HERÈNCIA és obra de l’escriptor nord-americà Matthew López, estrenada el 2018 i que ha recollit una quantitat important de premis. Segons he llegit, la crítica la considera l’obra nord-americana més important del segle. Els personatges són tots homes joves, al voltant de la trentena, homosexuals, acompanyats de dos homes més grans, també homosexuals i que van viure el moment àlgid de la plaga, quan tothom estava desconcertat i no hi havia mitjans ni consciència per atendre els malalts terminals. Un d’aquests personatges més grans es desdobla i agafa la personalitat de l’escriptor britànic E.M. Forster, autor de Howards End i també de Maurice, una novel·la sobre una parella homosexual que no va ser publicada fins després de la mort de l’autor, el 1970.

L’argument gira al voltant de les relacions entre Eric i Toby i els seus amics. Relacions que van bé fins que van malament. L’important no són els fets, sinó les circumstàncies que els envolten, els seus orígens familiars, els seus projectes de futur i, sobretot, la seva condició d’homosexuals. Com que pertanyen a una generació en què el perill de contraure el virus està pràcticament descartada (si es té clara la manera de protegir-se) viuen la seva homosexualitat amb molta més llibertat que els seus antecessors, entre ells el mateix Forster, que no la va acceptar mai públicament, se’n va amagar i no va lluitar mai a favor dels drets dels homosexuals. Això és el que li retreuen els nois de l’obra. Precisament un dels punts interessants és la defensa que fa l’autor, a través dels seus personatges, de les mobilitzacions que es van produir als Estats Units als anys setanta i vuitanta reclamant atenció als malalts i finançament per a la investigació. L’obra defensa que sense aquestes mobilitzacions la investigació hauria estat més lenta, i rendeix homenatge a tots els que els van precedir, deixant-hi la pell la majoria.

Un altre aspecte a tenir en compte és la defensa que es fa de la solidaritat i la compassió. Un dels personatges de més edat, Walter, durant els anys durs de l’epidèmia, va acollir a casa seva un amic, de nom Peter (una clicada d’ull a la pel·lícula?), quan estava malalt i no tenia on anar, i el va cuidar fins al final. I després un altre, i un altre, i un altre, i va convertir la seva casa, als afores de Nova York, en una mena de casa d’acollida per als seus amics malalts, que van anar morint allà perquè no tenien altre lloc on fer-ho. Recordem que els homosexuals i drogoaddictes, els primers infectats, eren considerats com empestats. L’amistat entre Walter i Eric crea uns vincles estrets que fan que el primer li deixi en herència al segon la casa on va cuidar tots aquells amics. Però aquesta herència no es fa efectiva fins al final. Entremig veurem com les relacions entre els personatges es fan i es desfan, enmig de situacions extremadament violentes i extremadament sexuals, des de violacions grupals a trobades  amoroses, de preses de consciència de la pròpia identitat, de reconeixement dels sentiments...

L’acció se situa durant el mandat de Barak Obama, amb l’esperança que Hillary Clinton el substitueixi i amb la decepció del resultat posterior, amb tot el que comporta tenir un president del qual no es menciona mai el nom, però que tothom sap que està en contra dels drets dels homosexuals. L’obra es va estrenar el 2019 a Londres, però l’acció va més enllà dels nostres dies. Alguns dels personatges viuran fins als noranta anys, la qual cosa els situa cap al 2070.

Capítol a part es mereix el muntatge, que és d’una agilitat extraordinària. Tretze personatges que es mouen amb una coordinació impecable per un espai polivalent, actuant i al mateix temps narrant, un recurs molt ben administrat que dona a l’obra una lleugeresa  i una vitalitat extraordinàries. Són sis hores de bon teatre, servides en dues parts de tres hores cada una. La primera part acaba amb una escena que em va fer saltar les llàgrimes, literalment. Els fantasmes dels morts de sida van pujant a l’escenari des de tots els punts de la sala, per entrar a la casa on van morir. Plorar al teatre té molt de mèrit, no meu, sinó de la companyia. La segona part acaba amb la imatge de la casa en qüestió, amb una vidriera al fons oberta al paisatge rural dels afores de Nova York, com una finestra oberta a l’esperança i a la vida.

El Teatre Lliure pot estar ben orgullós d’aquest muntatge. Crec que se’n parlarà durant molt de temps. Només voldria que s’ho pensessin bé i el tornessin a oferir en temporades properes. Un muntatge en estat de gràcia, dirigit per Josep Maria Mestres i amb actors de la categoria de Carlos Cuevas, Carles Martínez, Albert  Salazar, Abel Folch, Marc Soler, Dafnis Balduz i una petita intervenció de la fantàstica i veterana Teresa Lozano, entre d’altres igualment solvents i també, tot s’ha de dir, guapíssims!

Crec que la paraula del títol, l’herència, té un doble sentit. Per una banda, fa referència a la casa que Walter li deixa a Eric; però també hi ha l’herència simbòlica que els precursors dels personatges els van deixar amb les seves lluites: la possibilitat de viure la seva condició sexual amb llibertat.

Quina és l’herència que ens ha deixat la COVID? Totes aquelles prediccions que deien que d’aquell desastre en sortiríem reforçats se n’han anat per terra. L’únic positiu ha estat la capacitat de trobar una vacuna en un temps rècord, i de subministra-la a la població de manera massiva, allunyant la por del contagi, especialment per a les persones més vulnerables. Com ja he dit al començament, la posada en escena de l’Herència coincidia amb l’aniversari del confinament, aniversari que TVE va aprofitar per donar-nos a conèixer el documental de Juanjo Castro 7291. Un documental que posa la pell de gallina quan s’escolten les veus dels familiars que van morir a les residències de la Comunitat de Madrid perquè uns protocols “aconsellaven” que no se’ls traslladés als hospitals. De morts n’hi va haver a totes les comunitats, i de males praxis a les residències, també. Catalunya no se’n va escapar, però també és cert que la Generalitat va clausurar algunes residències quan va comprovar el tracte que rebien els que s’hi allotjaven. Són aquells protocols i la negació de reconèixer-ne l’existència el que fa diferent la Comunitat de Madrid de les altres.

Què ens queda de tot allò? Un terrible mal gust de boca, uns polítics que no volen acceptar la seva responsabilitat i van escampant mentides; uns tribunals que encara no han condemnat ningú ni per les morts ni per la corrupció en la compra-venda de mascaretes i uns partits de dretes cada vegada més escorats cap a la bogeria del negacionisme climàtic; una negligència galopant en l’aplicació de les vacunes (tal com demostra l’augment descontrolat dels casos de xarampió, als Estats Units, però també a Espanya, segon país europeu amb més casos el 2025) i la defensa aferrissada del dret individual a fer allò que li vingui de gust a cadascú. Un panorama meravellós. Almenys, si de l’herència de la lluita contra la SIDA en vam aconseguir que els que abans eren perseguits per la seva orientació sexual ara tinguin lleis que els protegeixin potser haurem avançat una miqueta. Per a la majoria de la població, estem pitjor que mai.