LES ABRAÇADES SÓN IMPORTANTS

Ha estat freqüent en aquestes pàgines que hagi parlat de coincidències, casualitats o màgia. Tot depèn amb quin grau de fantasia o d’il·lusió t’ho miris per atribuir-li una categoria o una altra. L’últim dia vaig parlar de la música que escoltava a l’Spotify quan caminava pel carrer intentant suplir amb aquestes llargues excursions urbanes tot l’exercici que no vaig poder fer durant els dos primers mesos de confinament. Aquella música era majoritàriament nostàlgica, fins i tot la més recent; nostàlgia d’un passat o d’uns moments que van tenir una significació per a mi i que per això vaig guardar les gravacions a la carpeta de “favoritos”. Però l’últim dia no vaig parlar d’una cançó relativament recent que, des del dia que la vaig sentir la vaig buscar al youtube, després a l’Spotify, i la vaig guardar també a la mateixa carpeta. És la cançó que apareix a la pel·lícula En cuerpo y alma, d’Ildikó Enyedi (Hongria, 2017). La canta Laura Marling, de la que no conec res més. I he de dir que m’he llegit la lletra vint vegades i no entenc què m’està volent dir. Sé el que diu però no el que significa. Probablement la compositora tenia al cap unes circumstàncies amoroses doloroses, però sembla que també té una dimensió religiosa (parla de Oh, Lord, he laughed at my sins...). La cançó es diu What he wrote, i us la poso aquí perquè la pugueu escoltar.

Què té a veure aquesta cançó amb la màgia i les abraçades? Doncs que la cançó m’ha portat a tenir unes ganes incontrolables de tornar a veure la pel·lícula, i he anat a internet a buscar-la. La podeu trobar a filmin.es, a zoowoman.website i a youtube. Me la miro i quan arribo al final torno una miqueta enrere per tornar a sentir la cançó. La pel·lícula no té música extradiegètica, tota la que té està vinculada a l’argument. La protagonista, una jove doctora que treballa com a inspectora sanitària en un escorxador, té un greu trastorn des de la infància: no suporta que la toquin. Treballa apartada dels altres empleats de l’escorxador i només es relaciona amb el director financer, que també porta molts anys sense relacionar-se emocionalment amb ningú. Gràcies a una investigació de la policia pel robatori d’un producte descobreixen que tots dos tenen exactament el mateix somni, una nit darrere l’altra. Això fa que es vulguin acostar i descobrir com viu l’altre aquest mateix somni. A partir d’aquí la noia intentarà ser “com les altres”, i s’informa de com es fa per seduir, com s’actua al llit, quina música li pot servir per desinhibir-se, i és en una botiga de discs on, buscant cançons d’amor, troba el disc de Laura Marling.

No havia acabat encara de sentir per enèsima vegada la cançó que em poso a llegir el diari i hi trobo un article titulat ”El dol per les abraçades”, del psicoanalista José R. Ubieto, a La Vanguardia del dilluns, 15. És el dol per totes les abraçades que no ens hem pogut fer tots aquests mesos i que sembla que tardarem a poder-nos fer amb normalitat. Per què ens semblen tan importants les abraçades? Ubieto diu que és probablement perquè suplim amb el gest el que no sabem o no podem dir amb les paraules. Al tercer paràgraf de l’article parla de Lacan, i dona una explicació lacaniana del per què de la necessitat d’abraçar-se, de tocar-se, d’entrar en contacte físic amb l’altre. A mi particularment les raons em són igual, en tinc prou amb constatar que és veritat, que tots aquests mesos sense tocar ningú de manera afectiva han creat un malestar enorme. I no és que jo sigui molt donada a les expressions a través del contacte físic; no m’agraden els petons de cortesia, però m’encanten els petons afectuosos, el contacte dels llavis amb la pell dels meus nets, fer pessigolles amb el nas, peterrots a les cuixetes o a la panxa, i, sobre tot, “les abraçades que trenquen els ossets”, com deia l’àvia Laura. Per als que vivim sols i hem tingut lluny durant mesos els familiars que voldríem abraçar és un nou calvari que ens diguin que encara tardarem a poder fer-ho amb normalitat. Per això m’ha semblat pertinent relacionar la pel·lícula En cuerpo y alma amb la reflexió de l’autor de l’article. El personatge femení és tan vulnerable, se’l veu tan allunyat de la “normalitat” que estàs desitjant que es curi d’una vegada i sigui capaç de gaudir del tacte. I la cura que li suggereix el seu terapeuta comença per aprendre a tocar-se la cara, el cos, els objectes de l’entorn, el puré de patates...

Us facilito l’enllaç amb el tràiler perquè veieu una mica de què va.

Tornant a l’article de La Vanguardia, l’autor explica que hi ha una pàgina web de contactes que no té com a objectiu trobar parella per al sexe o per a la convivència (com Tinder), sinó simplement per al contacte físic, per arraulir-se al costat d’un altre sense cap altra pretensió. Gent solitària que busca companyia. Sembla ser que els usuaris d’aquesta aplicació, que es diu Cuddle, són gent jove, res de iaios i iaies de la tercera edat que ja no estan per fantasies. No sé si aquesta solució del Cuddle és gaire adequada per als mediterranis, jo la trobo una mica rara, però com a exemple que l’home, i la dona, necessiten el contacte físic per al seu benestar emocional és bastant il·lustrativa.

Mentrestant passarem el dol que ens espera de la millor manera possible, amb la paraula, amb la rialla, amb les emocions i les il·lusions que malgrat el panorama que tenim davant, hem de mantenir fins al final. I si podem tocar una miqueta, millor!