Salta al contingut principal

MENORCA EN LA NOVA REALITAT


Fa gairebé quatre mesos que es va declarar l’estat d’alarma i amb ell el confinament. Van ser uns mesos molts durs que cadascú va passar com va poder, i m’estic referint a tots aquells que no hem hagut de lamentar malalts greus ni morts al nostre entorn. Aquests mereixerien un altre tipus de comentaris que, de moment, no m’atreveixo a fer, per respecte al seu dolor. 
De mica en mica van començar les mesures de descompressió a les quals també ens hi hem adaptat amb més o menys fortuna. I finalment ha arribat el dia en què la mobilitat ha estat total i hem pogut abandonar casa nostra per anar a altres indrets. 
La meva primera fuga ha estat, com no podia ser d’altra manera, cap a Menorca. Hi anava amb la il·lusió de recuperar les hores, els dies, que no hi he pogut passar aquesta primavera. Esperava que en posar el peu en terra menorquina tindria la mateixa sensació que els milers de vegades que hi he anat en circumstàncies normals. Però no va ser així. 
Ja d’entrada, el viatge va ser bastant inusual: aeroport pràcticament vuit, murrió tota l’estona, cua d’embarcament lleugeríssima i sense cap incident, amb places sobrants dins l’avió, i control de temperatura amb declaració inclosa de no estar malalt, en arribar. 
Com que em venien a buscar, l’arribada a casa va ser normal. Però al moment que, amb el meu cistell, vaig sortir a comprar, em vaig adonar que allò era diferent. Era com si hagués arribat a un oasi després de caminar pel desert una eternitat. La gent anava pel carrer sense mascareta, plàcidament. Les terrasses moderadament plenes, ocupades per menorquins, mostraven que la vida allà era tranquil·la. A les portes dels establiments hi havia, això sí, l’advertiment sobre l’ús obligatori de mascaretes a l’interior. I jo, que portava la meva posada com a Barcelona, em vaig sentir com una alienígena perversa que ha vingut a contagiar els habitants d’una illa pacífica i sana. Havia llegit que feia 49 dies que no havien registrat cap nou cas de coronavirus i, per tant, vivien segurs. Al poble em coneix molta gent, i a pesar d’anar amb la cara tapada, vaig pensar que em reconeixerien. I mentre anava cap al súper anava pensant: què deuen trobar? Que faig bé d’haver vingut o que soc un perill per a la seva tranquil·litat? 
Aquest dubte aviat es va esvair, tothom em deia: que bé que ja vagi arribant la gent, hem estat molt avorrits, les coses no han anat gaire bé. A veure si a partir d’ara això  es va normalitzant i recuperem la il·lusió.

Reconfortada amb aquests comentaris vaig deixar de sentir-me una extraterrestre hostil per començar a agafar confiança. Però el que havia de ser un retrobament feliç amb la meva segona llar aviat es va convertir en una catàstrofe d’una gran magnitud. Després de voltar pel poble arribo a casa i sento un soroll estrany al pati, com de pluja. Surto a mirar i em trobo les cataractes del Niàgara en versió bonsai que m’estaven regant la paret, la porta, la taula i el pati en general. El sobreeixidor que hi ha al costat de l’acumulador estava fent la seva funció, o sigui, feia que sobreeixís l’aigua que  brollava de l’aparell que, per obra i gràcia de l’esperit sant, s’havia rebentat. 
Per què explico això, que probablement no interessa a ningú? Doncs perquè la sensació de desempara, de solitud, de feblesa va ser tan gran que va anar d’un pèl que no em poso a plorar, i de cop em vaig adonar de la fragilitat de les meves emocions. Com pot ser que una avaria, que no ha causat danys a ningú, em pugui anul·lar tota la fortalesa i la il·lusió amb què abordava la meva tornada a Menorca? Com puc estar fent el ridícul, a punt de plorar, per una emergència domèstica? És la primera vegada que n’he d’afrontar una? NO! L’estiu passat vaig córrer una marató d'obstacles que va començar amb la torradora, va acabar amb el cotxe i va passar per un embús de canonades i un pet de l’assecadora, a més d’altres desgràcies. Però érem més gent a casa i ens ho vam anar prenent amb calma. Cada avaria tenia solució, res no era irreversible, tot anirà bé! Aquest dia, en canvi, estava sola i no tenia ningú a qui culpar, ningú a qui esbroncar, ningú amb qui comentar-ho i ningú que em deixés la seva espatlla per posar-hi el cap i deixar anar una llagrimeta. De manera que me’n vaig anar a dormir sense sopar, del disgust, i com era d’esperar, els somnis van consistir bàsicament amb malsons sobre operaris que venien a fer reparacions i les feien malament i, a més, em deixaven la casa feta una merda. Perquè després algú encara digui que els somnis no tenen res a veure amb la realitat... 
Ara bé, també he de dir que al matí següent, quan el lampista va arribar i va començar a fer el diagnòstic del desastre i va proposar la manera provisional com jo podia apanyar-me fins que ho arreglessin del tot, se’m van dissipar tots els núvols i vaig veure el cel ben blau. Així doncs, vaig aprofitar per fer una escapadeta a Binimel.là, i allà va ser l’altra cara de la moneda. 
Binimel.là ès una mena de paradís a la terra. Platja petita, una mitja coveta amb ombra, unes roques a la dreta amb un forat al mig per fer proves d’atreviment, una vista sobre la Pregonda i les Bledes, i una tranquil·litat absoluta. Fa temps la sorra havia estat més daurada, però ja fa uns anys que les pedretes negres van guanyant terreny, impulsades per les onades que les dipositen en una capa a primera línia. Com que són negres i absorbeixen la calor del sol, cal anar amb molt de compte perquè cremen. Entremig de les pedretes negres n’hi trobem d’altres de colors variats, blanques, de ratlles, marrons, grises, i també pedretes o ulls de santa Llúcia, que col·leccionem com a decoració o per fer-ne anells i arracades. 
Aquest dia la platja no estava gaire concorreguda, però molt més del que m’esperava. Potser era gent q havia vingut a fer el pont de sant Joan, no eren ni catalans ni menorquins, ho sé perquè parlaven alt i se sentia tot. No obstant això, no aconseguien desfer l’encant de la platja. El mar estava immòbil, ni una mínima onadeta permetia pensar que fos real, semblava una instantània de postal. I un cop dins l’aigua el plaer era indescriptible. Fresqueta, transparent, salada, tot com a mi m’agrada. Ja no pensava ni en avaries ni en desastres domèstics, només en aprofitar aquells moments i guardar-ne el record una vegada més en aquell racó de la nostra memòria on emmagatzemem les coses bones, allà on les anem a buscar quan en tenim necessitat, quan tenim un moment de nostàlgia i necessitem una injecció de moral. Allà n’hi tinc la tira! 
De mica en mica anirà tornant la normalitat a tot arreu, potser tardarem un any, o potser més. De moment, a Menorca les coses no seran com abans, perquè no hi haurà toc de flabiol, ni colcada, ni jaleo, ni un senyor damunt d’un ruc! No sabem si hi haurà el ball a la plaça, si podrem fer una pomada en Es Gurugú, si el Tomàtic ens servirà pizzes, si les platges estaran lliurement obertes, etc. El que sí que sabem és que passi el que passi ens hi adaptarem i farem que la nostra estada a Menorca sigui el màxim d’agradable no només per a nosaltres sinó també per als menorquins. Del respecte que tinguem aquest estiu a les normes que regeixin la “nova realitat” en dependrà que hi puguem tornar una altra vegada i tantes com vulguem.
.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...