Passa al contingut principal

MENORCA EN LA NOVA REALITAT


Fa gairebé quatre mesos que es va declarar l’estat d’alarma i amb ell el confinament. Van ser uns mesos molts durs que cadascú va passar com va poder, i m’estic referint a tots aquells que no hem hagut de lamentar malalts greus ni morts al nostre entorn. Aquests mereixerien un altre tipus de comentaris que, de moment, no m’atreveixo a fer, per respecte al seu dolor. 
De mica en mica van començar les mesures de descompressió a les quals també ens hi hem adaptat amb més o menys fortuna. I finalment ha arribat el dia en què la mobilitat ha estat total i hem pogut abandonar casa nostra per anar a altres indrets. 
La meva primera fuga ha estat, com no podia ser d’altra manera, cap a Menorca. Hi anava amb la il·lusió de recuperar les hores, els dies, que no hi he pogut passar aquesta primavera. Esperava que en posar el peu en terra menorquina tindria la mateixa sensació que els milers de vegades que hi he anat en circumstàncies normals. Però no va ser així. 
Ja d’entrada, el viatge va ser bastant inusual: aeroport pràcticament vuit, murrió tota l’estona, cua d’embarcament lleugeríssima i sense cap incident, amb places sobrants dins l’avió, i control de temperatura amb declaració inclosa de no estar malalt, en arribar. 
Com que em venien a buscar, l’arribada a casa va ser normal. Però al moment que, amb el meu cistell, vaig sortir a comprar, em vaig adonar que allò era diferent. Era com si hagués arribat a un oasi després de caminar pel desert una eternitat. La gent anava pel carrer sense mascareta, plàcidament. Les terrasses moderadament plenes, ocupades per menorquins, mostraven que la vida allà era tranquil·la. A les portes dels establiments hi havia, això sí, l’advertiment sobre l’ús obligatori de mascaretes a l’interior. I jo, que portava la meva posada com a Barcelona, em vaig sentir com una alienígena perversa que ha vingut a contagiar els habitants d’una illa pacífica i sana. Havia llegit que feia 49 dies que no havien registrat cap nou cas de coronavirus i, per tant, vivien segurs. Al poble em coneix molta gent, i a pesar d’anar amb la cara tapada, vaig pensar que em reconeixerien. I mentre anava cap al súper anava pensant: què deuen trobar? Que faig bé d’haver vingut o que soc un perill per a la seva tranquil·litat? 
Aquest dubte aviat es va esvair, tothom em deia: que bé que ja vagi arribant la gent, hem estat molt avorrits, les coses no han anat gaire bé. A veure si a partir d’ara això  es va normalitzant i recuperem la il·lusió.

Reconfortada amb aquests comentaris vaig deixar de sentir-me una extraterrestre hostil per començar a agafar confiança. Però el que havia de ser un retrobament feliç amb la meva segona llar aviat es va convertir en una catàstrofe d’una gran magnitud. Després de voltar pel poble arribo a casa i sento un soroll estrany al pati, com de pluja. Surto a mirar i em trobo les cataractes del Niàgara en versió bonsai que m’estaven regant la paret, la porta, la taula i el pati en general. El sobreeixidor que hi ha al costat de l’acumulador estava fent la seva funció, o sigui, feia que sobreeixís l’aigua que  brollava de l’aparell que, per obra i gràcia de l’esperit sant, s’havia rebentat. 
Per què explico això, que probablement no interessa a ningú? Doncs perquè la sensació de desempara, de solitud, de feblesa va ser tan gran que va anar d’un pèl que no em poso a plorar, i de cop em vaig adonar de la fragilitat de les meves emocions. Com pot ser que una avaria, que no ha causat danys a ningú, em pugui anul·lar tota la fortalesa i la il·lusió amb què abordava la meva tornada a Menorca? Com puc estar fent el ridícul, a punt de plorar, per una emergència domèstica? És la primera vegada que n’he d’afrontar una? NO! L’estiu passat vaig córrer una marató d'obstacles que va començar amb la torradora, va acabar amb el cotxe i va passar per un embús de canonades i un pet de l’assecadora, a més d’altres desgràcies. Però érem més gent a casa i ens ho vam anar prenent amb calma. Cada avaria tenia solució, res no era irreversible, tot anirà bé! Aquest dia, en canvi, estava sola i no tenia ningú a qui culpar, ningú a qui esbroncar, ningú amb qui comentar-ho i ningú que em deixés la seva espatlla per posar-hi el cap i deixar anar una llagrimeta. De manera que me’n vaig anar a dormir sense sopar, del disgust, i com era d’esperar, els somnis van consistir bàsicament amb malsons sobre operaris que venien a fer reparacions i les feien malament i, a més, em deixaven la casa feta una merda. Perquè després algú encara digui que els somnis no tenen res a veure amb la realitat... 
Ara bé, també he de dir que al matí següent, quan el lampista va arribar i va començar a fer el diagnòstic del desastre i va proposar la manera provisional com jo podia apanyar-me fins que ho arreglessin del tot, se’m van dissipar tots els núvols i vaig veure el cel ben blau. Així doncs, vaig aprofitar per fer una escapadeta a Binimel.là, i allà va ser l’altra cara de la moneda. 
Binimel.là ès una mena de paradís a la terra. Platja petita, una mitja coveta amb ombra, unes roques a la dreta amb un forat al mig per fer proves d’atreviment, una vista sobre la Pregonda i les Bledes, i una tranquil·litat absoluta. Fa temps la sorra havia estat més daurada, però ja fa uns anys que les pedretes negres van guanyant terreny, impulsades per les onades que les dipositen en una capa a primera línia. Com que són negres i absorbeixen la calor del sol, cal anar amb molt de compte perquè cremen. Entremig de les pedretes negres n’hi trobem d’altres de colors variats, blanques, de ratlles, marrons, grises, i també pedretes o ulls de santa Llúcia, que col·leccionem com a decoració o per fer-ne anells i arracades. 
Aquest dia la platja no estava gaire concorreguda, però molt més del que m’esperava. Potser era gent q havia vingut a fer el pont de sant Joan, no eren ni catalans ni menorquins, ho sé perquè parlaven alt i se sentia tot. No obstant això, no aconseguien desfer l’encant de la platja. El mar estava immòbil, ni una mínima onadeta permetia pensar que fos real, semblava una instantània de postal. I un cop dins l’aigua el plaer era indescriptible. Fresqueta, transparent, salada, tot com a mi m’agrada. Ja no pensava ni en avaries ni en desastres domèstics, només en aprofitar aquells moments i guardar-ne el record una vegada més en aquell racó de la nostra memòria on emmagatzemem les coses bones, allà on les anem a buscar quan en tenim necessitat, quan tenim un moment de nostàlgia i necessitem una injecció de moral. Allà n’hi tinc la tira! 
De mica en mica anirà tornant la normalitat a tot arreu, potser tardarem un any, o potser més. De moment, a Menorca les coses no seran com abans, perquè no hi haurà toc de flabiol, ni colcada, ni jaleo, ni un senyor damunt d’un ruc! No sabem si hi haurà el ball a la plaça, si podrem fer una pomada en Es Gurugú, si el Tomàtic ens servirà pizzes, si les platges estaran lliurement obertes, etc. El que sí que sabem és que passi el que passi ens hi adaptarem i farem que la nostra estada a Menorca sigui el màxim d’agradable no només per a nosaltres sinó també per als menorquins. Del respecte que tinguem aquest estiu a les normes que regeixin la “nova realitat” en dependrà que hi puguem tornar una altra vegada i tantes com vulguem.
.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...