Després d’haver
parlat fa uns dies sobre les músiques que escoltava a l’Spotify mentre
deambulava frenèticament (ha, ha!) per
la ciutat, vaig pensar que podria dedicar un article a un altre tipus de
música, més seriosa. No en soc entesa i per res del món m’atreviria a fer un
escrit sobre compositors, gèneres , cantants, èpoques o qualsevol altra cosa
per l’estil. En canvi, no només m’atreveixo sinó que em produeix un gran plaer
compartir amb els que em llegiu les meves emocions cinèfilo-operístiques. I és
perquè són això, emocions que en un moment s’han ajuntat, cinema i òpera,
perquè alguns directors han decidit fer entrar l’òpera en el guió de les seves
pel·lícules. Els meus comentaris estan fets des de l’òptica de l’espectador en
tant que aficionat, tant pel que fa a un art com a l’altre.
No parlaré ni
d’òpera filmada, ni de pel·lícules cantades, ni d’adaptacions més o menys
reeixides. Només m’interessen alguns fragments que tenen un paper important en
la pel·lícula, i adverteixo que n’hi haurà tant de seriosos com de completament
esbojarrats. Tampoc vull fer una llista exhaustiva, ni tampoc en recordo tants. El
que em ve de gust és anar obrint finestres de la meva memòria i deixar veure el
que hi ha... a dins!
Faré una primera
menció a una pel·lícula que contradiu el que he anunciat abans, és a dir, que
no serien òperes filmades. Es tracta de la primera vegada que en vaig veure una
al cinema i que em vaig avorrir com ningú no es pot imaginar. Estic parlant de Els
contes de Hoffmann, d’Offenbach. Pel·lícula del 1951 dirigida per
Michael Powell. M’hi va dur el meu pare, gran entusiasta i coneixedor profund
de tota mena de música i, especialment, de l’òpera. Jo hi vaig anar pensant que
era una pel·lícula infantil amb marionetes, però ell ja sabia que no ho era. No
sé com es va poder pensar que allò agradaria a una nena de 6 o 7 anys. Potser
no tenia ganes d’anar-hi sol i com que la peli era apta... De totes maneres, si
la cito ara aquí no és per dir que era avorridíssima, sinó per retractar-me de
l’opinió que en aquell moment me’n vaig formar. Els contes de Hoffmann és una òpera que m’encanta i no fa gaire que
en vaig buscar la versió de Michael Powell i me la vaig tornar a mirar. També
l’he vist recentment dalt d’un escenari i crec que la temporada vinent la
tornarem a tenir al Liceu.
Voldria posar-ne un
fragment, Les oiseaux dans la charmille,
que és aquell on l’Olympia canta amb moviments de nina mecànica, però és una
mica massa llarg, i he preferit posar-ne un de molt conegut, la Barcarolle, amb Anna Netrebko i Elina
Garanka. Aquí el teniu.
Barcarolle - Offenbach
Dit això, començaré
per una pel·lícula de l’any 1961, La chica con la maleta , de Valerio
Zurlini. Per si no la recordeu, Aida (Claudia Cardinale), una aspirant a
cantant és seduïda per un jove de la burgesia de Parma, amb la promesa de trobar-li
una feina. Un cop obtinguts els seus favors se la treu de sobre deixant-la
plantada, amb la maleta, al mig de la ciutat. Quan Aida intenta localitzar-lo a
casa seva, es troba amb el germà petit, Lorenzo, un adolescent angelical (Jacques
Perrin) que l’acull sense adonar-se de quina mena de relació tenia la noia amb
el seu germà. Una tarda de diumenge Lorenzo la convida a casa i li ofereix de
prendre un bany. Fascinada pel luxe d’aquella casa, surt del bany embolicada amb el barnús mentre
Lorenzo posa música al pick-up. Quan la sent s’embolica el cap amb la
tovallola, a la manera dels egipcis, i comença a baixar lentament per l’escala
mentre sona la música d’Aida.. Però no sona la marxa triomfal, sona l’ària Celeste Aida. El contrast entre la innocència del noi, la tendresa que la noia sent per ell i la música de
Verdi fan una seqüència que no s’oblida fàcilment. No cal dir que la cara de
Claudia Cardinale hi contribueix d’una manera definitiva, sobre tot quan se
n’adona de l’efecte que està causant en l’adolescent. Però la cara de Lorenzo és també una
part important de l’emoció. Va ser el primer paper important de Jacques Perrin.
He de dir que no he trobat aquesta pel·lícula a filmin.es ni a zoowoman ni a
youtube. Per poder-la tornar a veure l’he demanat a Amazon. Si a algú li
interessa, l’hi faig arribar.
Aquí teniu la
celeste Aida interpretada per Luciano Pavarotti.
Celeste Aida - Verdi
Una altra
pel·lícula que se serveix d’un fragment d’òpera molt conegut per situar l’acció
és Senso
(1954), de Luchino Visconti. Comença la pel·lícula al teatre de La Fenice, a
Venècia. El Véneto està ocupat pels austríacs amb un pacte amb el govern
italià, però els patriotes garibaldians estan disposats a alliberar la regió de
l’invasor. Al teatre, la comtessa Livia Serpieri assisteix a una representació
de Il Trovatore. Mentre la música sona els nacionalistes italians
omplen el teatre d’octavetes amb els colors de la bandera garibaldiana. Aquí
podeu veure la seqüència.
La pel·lícula es
troba a filmin.es
Il trovatore - Verdi
Us proposo ara una
altra pel·lícula on la introducció d’un fragment d’òpera té un simbolisme
determinant. Es tracta de Prima de la revoluzione (1964), de
Bernardo Bertolucci.
La pel·lícula comença amb la cèlebre frase de Tayllerand: “Qui
no ha viscut els anys anteriors a la revolució no ha conegut la dolçor de viure.”
Fabrizio, un jove burgès de Parma, es planteja la necessitat de fer la
revolució des de la seva condició de classe benestant. Abandona la relació amb
la seva promesa Clelia, perquè representa “aquella dolçor de viure que no vol
acceptar”. La seva relació amb un professor, dirigent del Partit Comunista, li
permet expressar tots els seus dubtes sobre la possibilitat de fer la revolució
mantenint-se dins la seva classe social. “Els comunistes només podran assolir
els seus objectius mitjançant el derrocament violent de l’ordre social
existent”, recita Fabrizio mentre passeja amb el professor. Fabrizio comença
una relació incestuosa amb la seva tia que ve a ser un paral·lelisme entre
compromís polític i compromís amorós: trenca convencions i normes en els dos
àmbits. Però la realitat li fa veure les coses d’una altra manera: “No hi ha
escapatòria per als fills de la burgesia”. Convençut que la relació amb la tia
no el portarà enlloc, l’abandona per tornar amb Clelia i tornar a la comoditat
i la dolçor d’abans de la revolució. Bertolucci tria precisament la inauguració
de la temporada lírica del Teatro Regio de Parma per exemplaritzar la renúncia a la
revolució per part de Fabrizio. Al final veiem en una llotja Fabrizio amb
Clelia, completament adaptats al nou compromís. A la Platea, Gina, la tia,
observant l’amant perdut. En una altra llotja més popular, el professor
comunista amb els seus companys. I de fons, Verdi. Macbeth. Aquí teniu el fragment que se sent a Prima de la Revoluzione. Vieni, t’affreta, de l’òpera Macbeth, de Verdi.
La pel·lícula la
trobareu a filmin.es.
Vieni, t’affreta... - Verdi
Anem ara a una
pel·lícula que va causar un gran impacte al moment de la seva estrena. Es tracta
d’Apocalypse now (1979), de Francis Ford Coppola. Ambientada el 1969 durant la
guerra del Viet Nam, explica les peripècies del capità Willard per complir la
seva missió d’acabar amb la vida del coronel Kurt. Kurt, instal·lat al més
profund de la selva prop de Cambodja,
s’ha tornat boig i està fent la guerra pel seu compte. Willard haurà de
vèncer moltes dificultats abans de poder complir la seva missió. Pel camí
assistirem a l’atac que els helicòpters americans desencadenen sobre el poble
vietnamita acompanyats per la música de Wagner. La cavalcada de les valquíries es converteix en una dansa macabra
d’una bellesa extraordinària, mentre els helicòpters van apareixent per
l’horitzó sembrant el terror entre els camperols.
La pel·lícula també
la trobareu a filmin.es
La cavalcada de les Valkiries - Wagner
Una altra
pel·lícula que té una seqüència on l’òpera juga un paper determinant és Philadelphia
(1993), de Jonathan Demme. Andrew Beckett, un advocat brillant que treballa en
un dels millors bufets de Philadelphia, és acomiadat quan es descobreix que
està malalt de SIDA. Aleshores comença una lluita a través del seu advocat, que
és negre, per aconseguir que sigui considerat un acomiadament improcedent. A
mesura que avança l’acció també avança la malaltia de Beckett, i la seva decadència
física. En una conversa amb l’advocat li parla d’òpera i d’una ària
especialment admirada per ell. Es tracta de La
mamma morta, de l’obra Andrea Chénier, de Luca Giordano. La versió que
escolta, i que sentireu aquí, és la de Maria Callas. Posa la pell de gallina,
per la veu de la Callas i pel context de la pel·lícula. La pel·lícula no es
troba a filmin ni a zoowoman.
La mamma morta - Luca Giordano
Tornem uns quants
anys enrere en el temps i anem a una pel·lícula de 1945, Días sin huella, de Billy
Wilder. Don Birnam (Ray Milland) és un alcohòlic que per més que ho intenti no
pot deixar la beguda. Això el destrueix, i destrueix la relació amb la seva
parella. Qualsevol símbol li recorda l’ampolla i en qualsevol moment ha de
satisfer la set. Una de les escenes més il·lustratives de la seva addicció és quan
es troba al teatre en una representació de La Traviata. El que per als
personatges i per al públic és un brindis al plaer i a la voluptuositat, per a
Birnam és un suplici. He trobat una versió que ofereix diversos fotogrames de
la pel·lícula amb la música de fons del brindis Libiamo ne’lieti calici che la bellezza infiora... Ray Milland va guanyar
l’Oscar al millor actor per aquesta pel·lícula, i no és d’estranyar si us fixeu
en la seva capacitat per expressar el turment de l’alcoholisme. Es curiós també
veure en quins llocs amaga les ampolles perquè no les trobi la seva nòvia o el
seu germà. Us deixo amb la música de Verdi i l’angoixa de Ray Milland.
Libiamo... - Verdi
I ara, per acabar,
amb el risc de perdre el vostre respecte, ja em permetreu que faci menció de la
pel·lícula operística per excel·lència. Es tracta de Una noche en la òpera (1935),
dels germans Marx. L’argument no pot ser més esbojarrat: Groucho Marx és un
empresari musical pirat que s’embarca amb destí a Nova York amb unes estrelles
de l’òpera de Milà. Allà, la representació no tindrà res a veure amb allò que
s’espera d’una funció seriosa. Els decorats pugen i baixen, el tenor
desapareix, el substitut només cantarà si ho fa amb la seva enamorada, la zingarella perd la faldilla i es queda
en calces... En fi, com que segur que tothom l’ha vist no cal que en doni més
detalls. Us adjunto el fragment on l’Azucena canta davant de la foguera Stride la vampa, una ària del segon
acte.
La pel·lícula la
podeu trobar a zoowoman.website .
Stride la vampa - Verdi
I com a propina, us
adjunto també el fragment Miserere,
en què Manrico i Leonora es juren amor en l’altra vida, perquè en aquesta no hi
ha lloc per a ells. Al mateix temps, el tenor i la soprano de la pel·lícula
canten junts damunt l’escenari de Nova York i obtenen un gran èxit, amb gran
satisfacció de Groucho Marx i dels seus germans. La versió és de Luciano
Pavarotti i Joan Sutherland.
Miserere - Verdi
Aquests són fragments que m'han quedat a la memòria. N'hi deu haver molts altres, però o bé no els conec, o bé no els recordo. Espero que hagueu passat una bona estona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari