POLÈMICA

Ahir vaig penjar un article sobre la crispació política i la salut mental i un amic psicoanalista va fer un comentari que més tard vaig esborrar. El motiu era que sense voler-ho va quedar signat com si el comentari fos d’una institució i no d’un particular. Posteriorment, parlant per telèfon, em va donar la seva opinió, més desenvolupada que en el comentari, i vaig pensar que potser no havia quedat prou clara la meva posició sobre el tema que vaig tractar. Per tant, voldria puntualitzar algunes coses, amb l’esperança de no passar per una persona que atribueix als polítics la causa de tots els mals.

El  comentari que vaig esborrar deia: ...en esta ocasión no me parece buena idea convertir los problemas políticos en problemas de salut mental.

En relació a això voldria puntualitzar:

1.- Jo no crec que els problemes polítics causin malalties mentals. Estaríem tots sonats si fos així. Si vaig donar a entendre això és que no em vaig explicar bé.

2.- Crec que l’estrès posttraumàtic existeix en cas també de trauma col·lectiu, com una guerra, una catàstrofe natural, un accident d’avió o de tren, i que cada víctima el viu en funció de la manera com fins a aquell moment hagués gestionat les seves emocions. Si ja era una persona donada a la depressió o a l’angoixa ho viurà pitjor que si era una persona equilibrada, i probablement li'n quedaran seqüel·les.

3.- La pandèmia que estem vivint genera dos tipus d’estrès: el causat per la malaltia mateixa (haver-se contagiat, por de contagiar-se, de contagiar els familiars i amics) i el causat per les mesures de seguretat imposades (aïllament, pèrdua de la feina, compaginació de teletreball i cura i instrucció dels fills, convivència forçada 24/24, etc.). En el primer cas, afortunadament, els afectats no són gaires comparats amb la població en general. En el segon cas són tota la resta.

4.- Pel que he llegit als diaris, sentit a la ràdio i m’han comentat amics psicòlegs, les consultes als especialistes de salut mental han augmentat sensiblement, tal com va passar amb la crisi econòmica del 2008. Problemes de depressió, baixa autoestima, estrès, irritabilitat, trastorns del son, etc., s’han donat tant ara com en aquell moment. I si volem exemples de com una situació política o econòmica negativa global pot afectar una col·lectivitat només hem d’anar als Estats Units i comptar els suïcidis que es van produir després del crack de 29.

5.- No crec que es pugui deduir del que vaig escriure ahir que dono per bo que la crispació ha generat malalties mentals. Això seria una bestiesa. Jo només apuntava la necessitat d’indagar entre la gent que hagi demanat suport psicològic si creien que la crispació política, com també la mala gestió de la crisi, els podia haver agreujat el seu estat d’angoixa. I això segons la percepció de cadascú, segons el que cada pacient confessi al seu terapeuta. No de manera general i indiscriminada.

6.- He de reconèixer, però, que ahir em vaig descuidar de mencionar un agent causant indiscutible d’estrès, i que són alguns mitjans de comunicació que en lloc d’apaivagar els ànims contribueixen a la crispació, posant en dubte tant les dades donades per les autoritats com la mateixa gestió de la crisi. No cal donar exemples, tots els tenim al cap.

7.- Per acabar, torno a suggerir que seria interessant fer un estudi a nivell mundial de la influència que la manera com s’ha gestionat la crisi hagi pogut tenir sobre els trastorns mentals que s’hagin produït. El resultat podria ser zero, i me n’alegraria moltíssim. Senyal que la meva percepció és equivocada i que la gent és més equilibrada del que sembla.