NOSTÀLGIA TOTAL (o parcial...)

Per a aquells que dubten que la inspiració m’arriba de qualsevol manera, avui en tornaré a donar una mostra. Surto a caminar amb els auriculars que em van regalar pel meu aniversari i com que les ràdios eren superavorrides decideixo connectar-me a l’Spotify. Hi tinc diverses carpetes, classificades per temes com, per exemple, “clàssica”, “chanson”, “guateques”, “òperes”, “balls populars”, etc.... Però avui he anat a la que diu “favoritos”. En aquesta carpeta hi tinc cançons de tota mena que en algun moment m’han vingut ganes de sentir i les he posat en aquest calaix de sastre. La primera que ha sonat és Sheila, de Tommy Roe. Algú la coneix? Us sona?  Heu de tenir al menys 65 anys perquè representi alguna cosa en la vostra vida, la cançó és del 1962. Doncs bé, després de sentir-la i veient el que anava venint al darrere he pensat fer una entrada musical al blog. Triaré algunes de les cançons, buscaré a youtube el vídeo corresponent i us les aniré comentant. No penso ser pesada perquè les meves nostàlgies no són les vostres, però com que algunes les heu compartit amb mi, potser us farà gràcia. Al costat de la Sheila hi ha un Play Bach, o sigui que ja podeu veure la falta de criteri que hi ha en la confecció de la carpeta.

En quin moment van arribar aquestes cançons a la carpeta “favoritos” no ho sé, fa molt anys que tinc Spotify i no sabria dir-ho. Les comentaré per un cert ordre cronològic, que no és el que tenen a la carpeta, però això em servirà també per veure si els meus gustos musicals han anat de mal en pitjor o si puc salvar la meva dignitat (entremig m’ha sortit la Camisa negra, de Juanes. Shame on me! Tot i que és marxosa...). Abans de fer la selecció hauré de comprovar que n’hi hagi una versió a youtube per poder-vos-la oferir.

Comencem. La més antiga és, efectivament, Sheila. Però abans en voldria fer constar una d’un disc que em van regalar del Paul Anka abans de tenir edat d’anar a les festetes. L’associo a un tebeo d’una col·lecció que es deia Claro de Luna, i que desenvolupava una història en vinyetes relacionada amb la lletra d’una cançó de moda. Aquesta cançó era You are my destiny. Les meves fantasies, amb aquella música, volaven fins a les més altes esferes. Després s’estampaven contra terra, en la dura realitat.

I ara, sí, Aquí teniu la Sheila, de Tommy Roe, 1962.

Encara anava a l’escola, i tot i que no és una cançó ballable, alguna companya la deuria tenir en disc de 45 r.p.m. perquè les imatges que em venen a la memòria són les del Virtèlia.

 L’últim any de batxillerat solíem muntar unes festes en un local que li dèiem El Torreón, que no era més que un annex al terrat del pis d’un company de l’escola, a la Diagonal. Les cançons que més ens agradava ballar, perquè eren les que podies ballar arrambant, eren Sag Warum, Only you, Smoke gets in your eyes i J’entends siffler le train. Aquesta última era una adaptació de Five hundred miles, de Peter, Paul and Mary. En aquell moment l’anglès no era una llengua que ens fos propera, en canvi el francès, sí. També eren adaptacions de cançons anglosaxones moltes cançons de la Sylvie Vartan o del Johnny Halliday.

En lloc de sentir la versió de Richard Anthony us proposo la de Peter, Paul and Mary, que forma part de la banda sonora d’una pel·lícula estupenda i que us recomano moltíssim: Inside Llewyn Davis, dels germans Coen. La trobareu a zoowoman.

Després ve una cançó que ja té una mica més d’història romàntica. Me la van fer sentir en un jukebox a París, l’estiu del 64. És una cançó instrumental, dels Indios Tabajaras, i que es diu Maria Elena. La vam escoltar junts unes quantes vegades i, com no podia ser d’altra manera, sentir-la evoca aquells moments. Aquí la teniu.

Arriba l’època de la Universitat i les copes i altres frivolitats al Pub Tuset. No sé d’on trèiem els diners per pagar les consumicions, però hi anàvem sovint i la música era també, sovint, la mateixa. Una de les cançons que posaven gairebé cada vegada que hi anava era Tramp, d’Otis Redding i Carla Thomas. Sonava també moltes vegades Sitting on the dock of the bay, del mateix Otis Redding. Aquí teniu Tramp. Si algú freqüentava el Pub Tuset, segur que la recordarà.

Després va venir l’època una mica més compromesa de la militància política, la qual cosa no vol dir que deixés de divertir-me tant com pogués, tenint compte de no facilitar a la brigada político-social cap pista que ens pogués perjudicar. Si la BPS hagués estat una mica més espavilada, hauria fet unes ràtzies al Jazz Colon els dissabtes a la nit que hauria desmantellat la meitat de la direcció de Bandera Roja i una bona part del front de barris, de mestres i d’universitat. Però això no va passar, i tot l’any 69 i potser també el 70 o 71 vam trobar-nos una bona colla a baix de tot de la Rambla, els dissabtes a la nit, per ballar amb cançons de Machín, de Nat King Cole i altres cantants similars. Aquí teniu un exemple de Camarera de mi amor, versió Antonio Machín.

I com no podia ser menys, també el rock and roll Shook up, d’Elvis Presley, en versió de la Plateria, titulat Estremécete. Alguns ja sabeu que era el rock and roll que sempre em feia saltar de la cadira cada vegada que sonava en alguna festa. La versió de la Plateria és posterior a l'època del Jazz Colon.

Els anys van anar passant, vam acabar les carreres, ens vam posar a treballar, vam tenir fills però el ball va estar sempre present a les nostres vides.  Els estius, a Menorca, en les múltiples festes que vam organitzar al pati de casa, sonaven cançons ballables fins que la guàrdia urbana ens feia tancar la barraca a les tantes de la matinada, amb l’amenaça d’una multa per les queixes dels veïns. Una de les cançons més frívoles que recordo és la que he trobat a la llista de l’Spotify: Dolce Vita, de Ryan Paris. Aquí la teniu:

Un altre punt de trobada festiva eren els sopars del Molí de Tramuntana, quan el Xavier ens acollia a la seva magnífica era per veure les llàgrimes de Sant Llorenç, gaudir de la companyia dels amics i ballar fins que el cor ens digués prou. Una de les danses que van quedar immortalitzades amb les fotos del Joan Alemany va ser el Hassaposerviko. Us l’estalvio, perquè no he trobat la versió que vam ballar allà. En canvi, ofereixo una altra cançó, també molt ballada en aquells sopars, que a més em serveix per rendir un homenatge pòstum a Pau Donés. Es tracta de La flaca, de Jarabe de Palo. Quina gran pèrdua ha estat la desaparició de Pau Donés!

Altres pretextos per muntar saraus han estat els aniversaris dels amics, que sempre acabaven en ballaruca. I dic acabaven perquè darrerament tots ja tenim una edat en què això del ball ens ve una mica a contrapèl. Aquí entrarien cançons com el Waka Waka, de Shakira, una horterada plena de ritme per celebrar el mundial de Sud-àfrica i que donava molta marxa. O com Devórame otra vez, de Lalo Rodríguez, o la Lambada, que et permetia arrambar a fons, ficant la cama entre les cames del  company.

Aquí teniu el Waka-Waka, amb Shakira!

I per acabar vull fer un raconet a les cançons que he ballat als tallers de Danses d’arreu del món, al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), i que m’han permès conèixer altres ritmes, altres passos i altra gent, perquè he de dir que no tenia qui m’hi acompanyés! Cançons que avui, quan he sentit a l’Spotify, m’han fet canviar el ritme de la caminada i m’he trobat esperant en un semàfor i ballant el Tzadik Katamar, o bé seguint el ritme del Larraburu al mig del carrer, amb les erdizkas, els yautzis i tots els altres passos. Us poso només dos exemples.

Tzadik Katamar és una cançó d’Israel, que es balla en rotllana i que tots els que freqüenten els cursos de balls populars coneixen perfectament. És una música molt dolça i molt ritmada, es balla donant-se les mans , que pugen o baixen segons el pas que s’està executant. Aquí la teniu.

L’altra, és una dansa del País Basc. El pas bàsic es diu erdizka, que se sol presentar en grups de quatre (erdizka lauetan). Es balla en rotllana, separats els uns dels altres, es canvia de direcció constantment, i té passos senzills i d’altres de complicats. Normalment hi ha algú de l’orquestra que indica quin pas s’ha de fer: erdizka, yautzi, dobla, ezker, eskuin, etc. Les músiques solen ser molt maques i un cop et saps els passos no és difícil. Es poden trobar tutorials a youtube.

I ara sí, per acabar, em remeto a la nostàlgia total de la meva infància reproduint aquí la cançó del Cola Cao. També la tenia a l’Spotify? NO!!! És que la nova versió, amb nova lletra per imperatius de la correcció política, va ser enregistrada als estudis de Manu Guix per la coral infantil de l’escola de música Xamfrà, que és on van els meus nets, i que surten al vídeo que podreu veure aquí. O sigui que ja ho sabeu: Hay cosas que nunca cambian, que siempre seran igual, con leche cada mañana y con cacao natural...

Bé, aquí s’acaba el meu recorregut nostàlgic musical. Espero que no em jutgeu amb massa rigor. Un dia puc fer un recorregut per les obres de música clàssica o de jazz que també m’emocionen. Però la veritat, mentre camino amb els auriculars la música lleugera em dona més marxeta!.