Avui, 30 de juny,
és sant Marçal. Fa cinc anys que no tinc a qui felicitar, però me’n recordo
cada any. Abans era una excusa per anar a sopar a un restaurant a la fresca,
aprofitant el bon temps, la calor i que l’endemà jo no treballava. L’1 de
juliol comença una nova etapa, perquè tothom veu que tenim les vacances a
sobre, o si més no, un ritme de treball més relaxat. Jornades intensives, caps
de setmana llargs, alguna escapadeta furtiva a algun lloc aprofitant un viatge
de feina, són les contrapartides per als que encara treballen. Una servidora,
encara que ja no treballi, també es prendrà vacances a partir de l’1 de juliol,
o sigui, de demà. La meva vida canviarà i ja no tindré el temps lliure per
pensar en temes transcendents que pugui comentar en aquest blog. Us haureu
d’acostumar a viure sense les meves brillants aportacions a la història del
pensament; em sap greu, serà duríssim, però ho superareu. Només cal que us aneu
deshabituant poquet a poquet, sense, però, perdre l’hàbit del tot, perquè una
miqueta sí que escriuré. Bromes a part, procuraré tenir temps per penjar al menys
un cop a la setmana alguna cosa que pensi que té interès. Si en trobo més d’una
i tinc ocasió de comentar-la, ho faré. Però al menys un cop a la setmana em
poso de deures trobar-ne una.
Dit això, us dono
15 segons per eixugar-vos les llàgrimes i continuo.
Deia l’últim dia
que les restriccions imposades per l’estat d’alarma ja s’estaven esvaint i que
excepte per les mesures decretades per a la “nova normalitat”, per a la resta
ja podíem fer vida normal. I vida normal es refereix també a recuperar tots els
problemes que teníem, nosaltres o el món en general, abans de la pandèmia. En
aquell moment s’acabava de formar un govern que tenia sobre la taula resoldre
els problemes d’Espanya i també de Catalunya. Cap al mes de març o d’abril el
tema estrella era si havíem de prioritzar la llibertat o la seguretat. Més
endavant va ser si la desescalada la fèiem seguint les directrius de Madrid o
les de les autonomies. I finalment es parla de com hem de ser de responsables
per no tornar a merèixer el càstig diví dels rebrots. Això a nivell domèstic, o
sigui, celtibèric.
Però mentre aquí
debatíem sobre el sexe dels àngels, als estats Units estaven donant la nota per
dos motius: un, per la mala gestió de la pandèmia liderada pel seu president, i
l’altre, per l’assassinat de George Floyd, el 25 de maig, a mans de la policia
de Minneapolis. Pocs es deurien pensar, en llegir aquella notícia, el rebombori
mundial que causaria. Jo, la primera. El dia 29 de maig en vaig parlar en
aquest blog (Poti-Poti) destacant la
utilitat d’enregistrar amb el mòbil coses transcendents i de no enregistrar les
desgràcies dels altres. L’endemà dels fets ja hi havia protestes a tot el
territori nord-americà, que es van anar estenent arreu del món amb el lema de black
lives matter. Aquest rebot absolutament justificat va desembocar en actes
de més o menys violència contra els símbols que algunes estàtues representaven
d’enaltiment de valors completament caducats, com són totes les erigides a
personatges representatius del bàndol sudista en la guerra de Secessió
americana, dels tractants d’esclaus, dels d’ideologia racista, etc. A Europa no
vam voler ser menys i també vam treure a primera línia les nostres misèries.
Que si uns traficants d’esclaus per aquí, que si uns colonitzadors salvatges
per allà, fins que vam arribar a l’estàtua de Colom a Barcelona. M’estalvio
aquí de rebatre els arguments a favor d’enderrocar un dels símbols per
excel·lència de Barcelona, ja n’han sortit prou als diaris. El principal seria
que s’ha de tenir en compte el context en què van ser erigits els monuments, és a dir, contextualitzar-los,
que és un hàbit intel·lectual molt poc freqüent. Aquí funcionem bàsicament a
cops de vísceres. Però dit això, sí que m’agradaria fer propostes per evitar
als nostres nets la feina de barallar-se en el futur per les estàtues que
erigim avui.
Abans de passar a
la meva brillant proposta voldria fer referència a l’enderroc d’una estàtua
colossal d’un personatge encara més mític que el General Lee o que Cristòfor
Colom. Es tracta de l’estàtua (les estàtues) de Lenin. Després de la caiguda
del mur de Berlín se’n van arribar a enderrocar tantes que se n’ha perdut el
compte. Jo només em referiré a una, que probablement tots heu vist a través de
la pel·lícula de Theo Angelopoulos, La
mirada de Ulises. Es tracta de l’estàtua de Lenin feta a trossos que
remunta el Danubi, des de la província d’Odessa fins a Alemanya (on sembla que
ha estat adquirida per un col·leccionista), a bord d’una gran barcassa. És el
símbol de l’esfondrament d’un projecte que havia de portar la classe obrera al
paradís i que, en aquell moment, estava portant els europeus a la guerra. El
desmembrament de l’antiga Iugoslàvia en diferents estats estava resolent-se de
la manera més sagnant possible, causant dolor a totes les parts, i posant de
manifest que les opcions polítiques i territorials imposades per la força no
van mai gaire lluny (amb excepcions, desgraciadament). El cap de Lenin
dipositat sobre la barcassa per una grua, els trossos del cos arrenglerats a
bord, la lentitud amb què navega la barca, la boirina que l’acompanya són una
metàfora visual més clara que qualsevol reflexió política. Senyors, aquí teniu
els vostres somnis i els trossos que en queden.
Després de donar
voltes al tema de la vigència de les estàtues erigides en altres temps, he
arribat a la conclusió que de la mateixa manera que s’engeguen campanyes
globals com el me too, o el black lives matter, també se’n podria
engegar una amb l’eslògan no more statues
of politicians..... No erigim més estàtues a polítics que avui són
gloriosos i demà seran defenestrats. No abonem el culte a la personalitat, que
dona molt mals resultats, aquí i a tot arreu. Si un polític que jo sé s’hagués
mort abans de descobrir-se que la deixa del seu pare no havia estat declarada a
Hisenda, quantes estàtues hauríem hagut d’enderrocar? I aquest exemple val per a tot el món.
Però aleshores,
direu, com decorem places i carrers de les nostres ciutats? Sense l’Obelisc de
la Victòria, sense l’estàtua eqüestre de Franco, sense la de tants i tants
polítics i militars que han dirigit gestes glorioses aquí i allà, quins símbols
haurem de posar al mig dels parcs i places dels nostres municipis? Doncs jo ho
tinc claríssim: erigim monuments a escriptors, pintors, músics i altres
creadors de cultura i expliquem a les escoles per què hi són i com poden gaudir
de les seves obres.
Per descomptat que això no és una novetat. Ara mateix se me
n’acudeixen unes quantes de famoses. Comencem per la magnífica estàtua de
Balzac, executada per Rodin, decorant el Boulevard de Montparnasse, a París. La
de James Joyce a Talbot street, a Dublín. La de Kafka, davant la Sinagoga
espanyola al barri jueu de Praga, obra de Jaroslav Rona.
També tinc, però,
una altra proposta, tot i que en el mateix sentit. És a dir, busquem temes
immortals acceptats per la totalitat de la gent i fem-los petits homenatges
aquí i allà. Per exemple, a l’amor (quina cursilada!). O a la llibertat (això
ja està més bé!). O a la solidaritat (algú no hi està d’acord?). A la manera de
les Odas elementales de Neruda, odes
a coses petites (o no tan petites) però necessàries. Busco a l’atzar i em surt
la pàgina 155: ODA A LA PAREJA. Reina, es hermoso ver / marcando mi camino / tu
pisada pequeña / o ver tus ojos / enredándose / en todo lo que miro, / ver
despertar tu rostro / cada día...
N’hi ha d’altres,
com l’ODA AL AMOR: Amor, hagamos cuentas. / A mi edad / no es posible
/ engañar o engañarnos. O a LA ESPERANZA: ...luchando / y esperando, / junto al mar,
esperando... A LA LLUVIA: Volvió la
lluvia... / ha vuelto de mi infancia... A LA POBREZA: Cuando
nací, / pobreza, / me seguiste... o A LA VIDA: Vida, los pobres / poetas / te creyeron amarga.... Doncs això mateix proposo als governants
municipals quan hagin de decidir com decorar un espai públic. Ben cert que de
temes en trobaran tants que no caldrà anar a buscar el polític de torn que de
ben segur, al cap d’uns anys, ja no se’l consideraria tan exemplar.
En fi, que avui he
estat inspirada i us acabo de deixar una idea genial de la qual no penso cobrar
drets d’autor. Com que demà començo les vacances, desitgeu-me que les passi de
la millor manera possible. És el mateix que us desitjo a tots vosaltres:
BON ESTIU!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari