LES SIMBOLOGIES DEL MES DE JUNY

Al juny, la falç al puny!

Comencem bé! Una mica de violència per no perdre el costum. Però no, no és violència contra les persones, es tracta de segar el blat madur i amb ell les males herbes. El juny és el mes de la sega, quan l’altamar d’espigues és a punt, la ginesta floreix i arreu el camp és vermell de roselles. La calor ja es comença a fer notar i deuria ser per això que els segadors van dir prou, allà pel 1640, justament al mes de juny. N’estaven tips! Aquell Corpus de sang va deixar un record inesborrable, ja se sap que als catalans ens agrada recordar les nostres desgràcies; però avui no va de màrtirs, avui va de celebrar totes les coses simbòliques que ens ofereix el mes de juny.

Per començar, el mateix Corpus. És igual que siguis religiós o no, la festa del Corpus sempre ha anat lligada al bon temps, a les flors, a les cireres i a l’ou com balla. És una festa mòbil, pot celebrar-se al començament o a meitats de juny, sempre en dijous. A molts pobles o ciutats de Catalunya s’acostumen a guarnir els carrers amb catifes de flors, pètals desgranats que desprenen unes olors fortíssimes, entre les quals destaca la de la ginesta. Però el que a mi més m’agrada és l’ou com balla. No tinc ni idea del seu origen. Podria fer-me la llesta, buscar-ho al google i explicar-ho, però no m’interessa. M’interessa la fascinació que crea en els nens veure un ou ballant incansablement damunt d’un rajolí d’aigua, que cau i s’aixeca múltiples vegades, i que està rodejat i decorat amb les flors més  vistoses i les cireres més vermelles.

El meu ou com balla preferit era el de l’Ateneu, perquè de molt petita ja em passejava per aquell jardí romàntic, intentant veure on s’havien amagat les tortugues i buscant els peixos vermells de l’estany central. L’ou com balla de l’Ateneu era una meravella, i per això hi he portat els meus nets moltes vegades. Llàstima que aquest any tot ha anat del revés i les passejades per la Casa de l’Ardiaca, la Catedral o l’Ateneu han hagut de reduir-se a una sola, i, la veritat, no tan lluïda com els altres anys.

Les cireres, que també són un símbol del mes de juny, no només estan presents a la decoració de l’ou com balla. Hi són sobre tot a les nostres taules, i ens les mengem amb delit perquè són una de les fruites més saboroses, addictives i fàcils de menjar. No és per casualitat que allà pel segle XIX, Jean Baptiste Clément en va fer un poema associant les cireres a l’amor, al temps de plenitud, a la joventut, i també al desengany.

Mais il est bien court / le temps des cerises / c’est de ce temps-là / que je garde au cœur / une plaie ouverte...

Amb les cireres i la calor també arriba el final de curs. Els que ja no sou estudiants ni us heu dedicat mai a l’ensenyament no teniu ni idea del que significa arribar a final de curs. Per als alumnes és el comiat dels amics fins a la rentrée, per a alguns el comiat definitiu perquè emprendran camins diferents, però per als docents és la descompressió total. Si el 22 de juny encara no t’has tirat pel balcó és que estàs fet a prova de bombes i tens tot el suport de l’administració per tornar a començar el curs següent. Ara bé, l’estrès escolar té la seva primera compensació amb la festa de Sant Joan. Símbol per excel·lència del solstici d’estiu, no hi ha poble o ciutat que no la celebri amb les seves fogueres, una litúrgia que es dona també en altres llocs del món, des d’Alacant fins a Suècia. Com que la modernitat té les seves servituds, les pràctiques antigues de passar casa per casa recollint els mobles que havien d’anar a la foguera s’ha perdut completament. Amb prou feines te’n deixen fer una de ridícula en un descampat. Però la foguera que es plantava a la plaça de sant Pere de les Puel·les, per exemple, era espectacular; les flames arribaven ben amunt, l’espetec se sentia des dels pisos del voltant i la claror donava als edificis un color infernal. També n’hi havia a gairebé totes les places de la ciutat, i als pobles. L’arribada de l’estiu es mereixia això i més!

L’altre aspecte de la festa de Sant Joan és que després de les fogueres hi havia la revetlla. Envelats, terrats, jardins, terrasses, tots els espais a l’aire lliure servien per gaudir de les coques i el xampany. Això, per sort, no s’ha perdut. La revetlla de Sant Joan continua sent una festa molt popular, i m’atreviria a dir que un bon nombre de matrimonis o parelles actuals tenen el seu origen en una revetlla. Potser de les revetlles que se celebrin aquest any també en sortiran noves parelles. Espero que aquesta tradició no es perdi!

Ja per acabar, em voldria referir al símbol per excel·lència del mes de juny, i que és aquell que ens fa sentir més bé amb nosaltres mateixos, que ens eleva a la categoria de bons ciutadans i que ens dona confiança en la espècie humana. Es tracta del lliurament a l’Agència Tributària de la nostra declaració de renda, sigui per telèfon, per internet, al gestor o amb cita prèvia. És un plaer indescriptible mirar-te l’última pàgina on et diu el que has de pagar i sentir que la sang et bull d’il·lusió! Ja pots exclamar: un cop més el país funciona gràcies a mi! Potser en un moment de debilitat has pensat que s’estaven passant, que potser hi ha gent que guanya més que tu i paga menys, però això no ens ha de preocupar, perquè la satisfacció del deure complert és molt més important que qualsevol altra cosa. He d’admetre, però, si vull ser justa, que no tothom ho viu igual, i que cada mes de juny hi ha un augment significatiu de consultes als psicòlegs, per depressió. Mires l’última pàgina, veus el que has de pagar, i dius: Com ho faré ara per passar l’estiu, si l’Estat se m’ha emportat els meus estalvis? Jo no soc psicòleg, però tinc la solució: quedeu-vos a casa i al setembre apunteu-vos als viatges de l’Imserso, que estan molt bé de preu. Viatjareu fora de temporada, a llocs meravellosos, amb companys com vosaltres, i tindreu temps de pensar com estalviar perquè al proper més de juny hagueu recollit el suficient per poder contribuir altra vegada al bon funcionament del país. I així un any darrere l’altre!