EL DRET A LA REBEQUERIA NO ÉS UN DRET CONSTITUCIONAL

Un cop superada la fase més greu de la pandèmia van sortint els efectes secundaris que els sanitaris hauran d’abordar en els propers mesos, si no anys. Especialment els sanitaris que tenen cura de la salut mental, així com els psicòlegs, els educadors socials i altres professionals que hauran d’intentar revertir aquests efectes si no volem que el resultat de la crisi sigui que tenim una població trasbalsada, desorientada, desmotivada i bona per a res.

Les crisis globals comporten efectes devastadors sobre la salut mental. Ja ho vam veure durant la crisi que va començar el 2008 quan van augmentar significativament els usuaris dels serveis de suport psicològic, tant per a adults com per a adolescents i infants. En aquelles circumstàncies, perdre la feina, perdre l’habitatge, no saber com omplir la nevera no eren problemes que es poguessin resoldre individualment. Eren problemes estructurals amb arrels globals, però que es podien abordar de maneres diferents, escanyant a la població o frenant els interessos dels creditors, o sigui, dels bancs. La majoria de  països van optar per beneficiar els bancs. Islàndia, no, per exemple. I també se’n va sortir. Això vol dir que una altra manera de fer les coses és possible.

Quan semblava que la crisi del 2008  estava superada arriba el coronavirus. I una altra vegada ho posa tot potes enlaire. Però aquesta vegada ha estat sobtadament, i en dos mesos s’han perdut més llocs de treball dels que hauríem pogut imaginar. A més, hi ha hagut un drama encara més gran, que és el de les vides perdudes, i a sobre en unes circumstàncies horribles d’aïllament i soledat. No és d’estranyar, per tant, que la salut mental d’una bona part de la població se’n ressenti i comencin a aparèixer estudis realitzats per diferents organismes donant dades de l’estat mental dels ciutadans.

He tingut coneixement d’un estudi elaborat per la facultat de Psicologia de la Universitat Alberto Hurtado, de Xile. És una enquesta que mesura l’impacte de l’aïllament social en la salut mental dels xilens. Segons les dades facilitades, les emocions predominants entre els enquestats eren: la preocupació (67%), l’ansietat (60%), la inquietud (41%), l’angoixa (41%) i els problemes per dormir (40,6%). Si se separen els resultat per homes i dones ens trobem que elles són més sensibles a aquestes emocions, excepte a la d’avorriment, en què els homes se senten més afectats. (Serà perquè elles no tenen temps d’avorrir-se si a més de teletraballar o cuidar-se dels fills també han de cuidar-se de la casa?). En el moment de fer l’enquesta només portaven 16 dies d’aïllament. La mostra es va fer sobre un total de 3976 persones, de les quals un 79,7% eren dones, i un 82% tenien formació universitària. Un 39% dels enquestats rebien suport psicològic o psiquiàtric al moment de respondre a l’enquesta i 555 prenien medicació per a patologies relacionades amb l’ansietat, la depressió i dificultats per a les relacions interpersonals. El 53% dels consultats creu que necessitarà ajuda psicològica després de la crisi i, curiosament, consideren una opció interessant que aquesta teràpia sigui virtual, és a dir, a distància.

Aquest estudi no serveix per extrapolar, i pensar que la situació xilena és igual a la de la resta del món, però sí que serveix per reflexionar. Potser els percentatges seran diferents, però pel que ja sabem ara, les consultes online a gabinets de suport psicològic han estat nombroses i constants. No sé exactament com han gestionat la crisi a Xile, però ho deuen haver fet moderadament bé del moment que no ha aparegut a la premsa com a model d’incompetència, com ha passat amb els Estats Units o el Brasil. En canvi, sí que sabem per la premsa quins països ho han fet marcadament bé, entre els quals hi ha sis països modèlics governats per dones: Islàndia, Noruega, Alemanya, Finlàndia, Nova Zelanda i Taiwan. Els quatre primers són països amb uns estàndards sanitaris de primera qualitat. Però altres països més modestos, com Grècia o Portugal, també ho han fet bé i tenien unes estructures sanitàries molt més febles. I una de les raons que em semblen importants per jutjar la gestió de la crisi positivament és que els governants d’aquests països han tingut el suport de la resta de forces polítiques o, si més no, d’una gran majoria. No només han adoptat mesures destinades a protegir la població i a frenar la pandèmia, sinó que ho han fet amb consens i entesa amb els seus adversaris polítics. I això no té preu.

Un altre exemple del que pot suposar per als ciutadans que els seus líders puguin ser valorats d’una manera o de la contrària el tenim a Cuba. Cuba, un país amb feble economia, és pioner en formació i assistència sanitària i un model per Amèrica llatina. I pioner en la solidaritat amb els països que ho necessitin, no només amb els “bolivarians”. Segons l’agència EFE, amb data 12 d’abril Cuba va enviar a Itàlia una segona brigada de metges i infermers, després de la que ja havia enviat a finals de març. En total 20 brigades, a 19 països, amb 1197 metges i infermers. Lluny de la meva intenció fer el panegíric del règim cubà ni dels seus governants, estem parlant simplement de la relació entre la manera com els governants gestionen la crisi del coronavirus i la percepció que en tenen els seus ciutadans de cara a valorar la incidència sobre la salut mental.

En canvi, nosaltres, en aquesta pell de brau tan ben avinguda, ens hem tirat els plats pel cap des del primer dia. Malgrat que ja teníem l’experiència de la Xina i d’Itàlia, en cap moment podíem exigir als governs, fossin central o autonòmics, una gestió infal·lible de la resposta a la pandèmia. Tothom anava a les palpentes intentant ordenar mesures urgents i prenent decisions que potser no s’entendrien. I aquí va començar el primer problema, perquè si les coses les expliques bé, busques el consens i les discuteixes sense clau electoralista i/o processista, la possibilitat d’arribar a acords majoritaris és molt gran. Però si vas amb la bandera del centralisme, menystenint l’opinió de les autonomies o simplement ni tan sols demanant-la, el fracàs està cantat. I per l’altra banda, si en lloc de pretendre manar al teu territori sigui com sigui entens que formes part d’una comunitat més gran i que la coordinació i l’entesa són indispensables, facilitaràs que la gestió de la resposta a la pandèmia sigui vista pels ciutadans com una eina per sortir-ne, no com un pretext per justificar els errors dels altres dient que tu ho hauries fet millor.

Arribats en aquest punt és quan jo em pregunto fins a quin punt la crispació política, que a Madrid ha arribat a uns límits insuportables, pot ser causant d’un augment del malestar emocional de la població. Perquè el que està passant al Congrés dels Diputats no té parangó en cap altre país d’Europa. Com es pot arribar a acusar el govern d’assassí, de mercadejar amb el material sanitari, de pretendre reduir el dèficit de les pensions deixant morir els pensionistes? Estic completament convençuda que l’espectacle que ofereixen els dos partits d’extrema dreta al Congrés són directament responsables de la feblesa emocional de molts ciutadans, començant per mi. Jo, que vaig de “a mi no m’atura res i la pluja no m’espanta”, fa pocs dies em trobava al fons del pou, estirada al sofà demanant si us plau, si us plau, que això s’acabi. Ho vaig comentar amb una amiga que es trobava en el mateix punt que jo, una amiga que té una trajectòria vital semblant a la meva i amb la que comparteixo molts punts de vista, i em va dir: això és que ens fem velles, ja no tenim els recursos emocionals que teníem anys enrere per lluitar contra l’estupidesa humana. I aquesta falta de recursos és el que em sembla que li deu faltar a la majoria de les persones que busquen  suport psicològic en aquest moment. Espero sincerament que les coses es redrecin perquè l’últim que m’agradaria és haver d’anar al psiquiatre.

Amb això no vull dir que tots els trastorns de salut mental que s’estan donant siguin causats pel malestar polític. El nerviosisme del confinament, sobre tot per als que havien de combinar-lo amb el teletreball i l’atenció “escolar” als fills, l’estrès per als sanitaris i afins que treballaven en primera línia, la pèrdua del lloc de treball o del negoci, tot això són causes suficients per sentir-se emocionalment feble. A més, ara que ja hi ha més persones curades que ingressades, hi hem d’afegir aquells que havent superat la malaltia mostren seqüel·les de tipus físic, psicosomàtic o exclusivament psíquic. El que voldria saber és fins a quin punt la crispació política agreuja la desconfiança del ciutadà en els seus líders, siguin governants o opositors. I si aquesta desconfiança genera indefensió, és a dir, si se senten desemparats i sense sortida. L’impacte de la pandèmia en la salut del cos ja l’hem vist, l’hem comptat, hem fet estadístiques, en sabem algunes coses, no totes. Podem estar moderadament convençuts que si es dona una segona onada tornarem a ser capaços de tenir cura dels afectats amb un resultat més o menys satisfactori. En aquest sentit potser la incertesa i l’angoixa no són els principals problemes. Però ara toca gestionar la crisi econòmica i donar confiança a la població, y aquesta confiança no es genera amb els espectacles a que ens tenen acostumats aquells que no han paït que ara no els toca manar a ells. Per això voldria fer un suggeriment.

Aquest suggeriment consistiria a proposar a facultats de Sociologia, Consultores, Serveis d’Estudis i altres institucions un Estudi sobre l’impacte de la gestió de la crisi sobre la salut mental del ciutadà. I no estic parlant de l’impacte de la crisi, sinó de la gestió de la crisi. Països on el seu líder dona l’argument que “la mort és el destí de tothom” (Bolsonaro, juny 2020) per justificar l’allau diària de morts,  com poden confiar en què els seus governants els trauran de la crisi? Quina esperança els queda de superar les conseqüències de la pandèmia?

Anem a Itàlia, un país proper, semblant a nosaltres en el bo i el dolent, amb una trajectòria de crisis de govern més que notable; un país que va entrar a la pandèmia pocs dies abans que nosaltres, que en va fer una gestió discutible els primers moments, però que ha reaccionat sota un lideratge enfortit per la gestió de la crisi, i que ara proposa per a d’aquí a pocs dies uns “estats generals de l’economia”, una trobada amb sindicats, patronal, empresaris, associacions i “altres ments brillants” per discutir les necessitats d’Itàlia en els propers anys i dissenyar l’estratègia que ha de seguir el país per sortir de la crisi. (La Vanguardia, 9/6/2020). Es veritat que alguns partits li critiquen que sigui una proposta unilateral i que vulgui anar massa de pressa, però no qüestionen la seva idoneïtat.

Entremig hi ha un ventall de maneres diferents d’abordar la crisi sanitària i la reconstrucció del país; des dels països on les mesures han estat molt més estrictes i clarament autoritàries, com la Xina, als països on s’ha confiat en la responsabilitat dels ciutadans i no s’ha obligat a confinar-se, com al Japó o a Suècia. Jo no soc periodista i no disposo de dades per saber, país per país, quin ha estat el nivell de mesures anti-pandèmia ni tampoc quines propostes de reconstrucció tenen previstes. L’únic que plantejo és la conveniència de valorar la incidència sobre la salut mental de les maneres de governar, és a dir, en harmonia  amb la resta de forces polítiques i tractant els ciutadans com a persones responsables, o en oberta oposició contra el govern, dinamitant els ponts de diàleg i tractant els ciutadans com  a irresponsables, fent que la Justícia resolgui el que la política no ha resolt, a la manera d’un deus ex machina, com diu Antoni Puigvert. Però això no és una tragèdia grega, és una tragèdia espanyola, i aquí volem solucions pactades, consensuades i amb el compromís de tirar-les endavant. No pot ser que els ciutadans del nostre país no trobin empara en les institucions, no pot ser que les mesures que s’aproven no s’apliquin fins al cap de molts mesos, no pot ser que s’actuï pensant en les properes eleccions més que en el benestar de la ciutadania. És una vergonya. Per això trencaria una llança per la iniciativa de la Generalitat de crear el projecte Catalunya 2022, una plataforma formada per trenta experts (amb la col·laboració posterior de fins a 400) que hauran de dissenyar l’estratègia post-coronavirus. El coordinador d’aquesta iniciativa és Genís Roca, especialista en drets ciutadans i noves tecnologies, és a dir, dos temes que hauran d’anar íntimament lligats si no volem que les noves tecnologies ens acabin destruint els nostres drets. Les conclusions haurien de fer-se públiques el febrer del 2021.

Tornant a la proposta d’Estudi sobre l’impacte de la gestió de la crisi sobre la salut mental, un dels paràmetres a tenir en compte hauria de ser què entén cada ciutadà per qualitat de vida, i com creu que la seva s’ha vist afectada per aquesta gestió; si la percepció de la felicitat individual s’ha vist afectada per la manera com els seus governants els han tractat; si confia en els seus líders per sortir-ne; si valora la col·laboració entre adversaris; quin nivell de confiança té en el futur individual i del seu país. Contestar positivament  o negativa aquestes qüestions, juntament amb les dades i estadístiques que els centres de suport a la salut mental puguin facilitar, ens hauria de donar un mapa de com la gestió de la crisi ens ha afectat globalment. I crec que no seria superflu conèixer-ne els resultats, vist que probablement no serà l’última crisi sanitària que viurem.

Mentrestant, una manera d’avançar positivament en la lluita contra possibles noves agressions víriques seria la col·laboració científica en la investigació d’una nova vacuna, la inversió en recerca i innovació per trobar tractaments adequats, el compromís en la protecció de la natura i del medi ambient, en definitiva, en tranquil·litzar els ciutadans mostrant-los que les nostres vides importen.

Altrament només ens quedarà el dret a la rebequeria. I aquest dret no és un dret constitucional.