NECESSITO COMBUSTIBLE (o la pornografía dels sentiments)

Començo a escriure en diumenge i el primer que he de dir es que em sento absolutament ridícula. Avui tenia la intenció de compartir amb vosaltres un sentiment una mica ambigu d’alegria/tristesa pel fet d’anar avançant en el desconfinament. Dilluns entrem a la fase dos a Barcelona, que vol dir més llibertat de moviments i, per tant, més responsabilitat. Mentre prenia notes del que volia explicar a mesura que se m’ocorrien idees, anava fullejant el diari i de sobte em trobo amb un senyor que em diu que no hi ha pitjor pornografia que la dels sentiments. Es refereix a la quantitat de gent que s’ha posat a escriure sobre els seus sentiments de resultes del confinament; gent que no ho havia fet mai i que ara “s’ha vist impulsada a agafar l’ordinador i explicar el que veia, el que li passava pel cap o per sota de la cintura”. O sigui, això que m’ha passat a mi i que m’ha servit per viure aquests tres mesos no només amb tranquil·litat sinó fins i tot amb una certa eufòria, li ha passat a molta més gent. I no és que jo em cregués molt original, però tampoc era conscient de formar part d’una caterva de “pardillos” aficionats mereixedors de les burles de Joan de Sagarra. En diu pornografia dels sentiments. Sembla ser que molta d’aquesta gent que ha descobert les seves aptituds (o no) literàries volen continuar la seva carrera com autors i han enviat els seus manuscrits a les editorials. No hi ha dades de casa nostra però Le Monde en publica de França, on l’editorial Robert Laffont, per exemple, n’ha rebut 1500 en dos mesos, el triple de l’habitual. Sabem que molts autors consagrats han escrit o estan escrivint llibres relacionats amb la pandèmia, el confinament, les angoixes i traumes soferts i, el que és més interessant, sobre com ens en sortirem i com ens haurem d’adaptar a aquesta nova realitat. Aquests aficionats de què parla Joan de Sagarra, entre els quals em compto, no crec que publiquin res, pot ser que ni ho intentin, però no per això se n’ha de fer befa. També tenim el nostre orgull, i escriure des dels sentiments no crec que sigui pornografia. Sempre s’ha dit que en moments de crisis profundes sorgeixen grans obres literàries. Lluny de la meva intenció comparar-me amb els grans autors, però que estem enmig d’una crisi profunda com feia anys que no vèiem no crec que es pugui negar. Per tant, si a mi i a tots aquests altres a qui els ha donat per escriure ens ve de gust continuar compartint les nostres creacions, ni en Joan de Sagarra ni ningú ens farà callar.

Voldria preguntar-li a Joan de Sagarra, en una carta oberta que no escriuré, si quan els col·laboradors habituals dels diaris en lloc de fer columnes convencionals sobre tal o qual tema les fan sobre els seus sentiments, també és pornografia. Perquè he observat que s’han publicat molts articles on els sentiments de l’autor eren la temàtica principal. I això no és per casualitat. Si algú em diu que la pandèmia, amb els seus morts, el seus ciutadans confinats, els seus sanitaris extenuats, els seus treballadors acomiadats no són un motiu perquè els sentiments es desencadenin gairebé descontroladament, és que no en té de sentiments, o bé és un cínic.

Dit això, i amb més humilitat que mai perquè, m’agradi o no, sé que el que escric té un interès molt limitat, engego amb el que tenia pensat per avui. El que em plantejava és aquesta mena de síndrome d’Estocolm que tenim, jo també, envers els dies del confinament. Volem més llibertat i al mateix temps enyorem els dies daurats del no fer res. Volem tornar a la normalitat absoluta però no som capaços de marcar-nos unes activitats clarament “normals”. Tinc la sensació que ha passat molt temps des del primer dissabte tancada a casa, i quan recordo totes les coses que volia fer però que no he fet em venen ganes de tornar a una nova etapa d’enclaustrament per dir: Ara, sí! Ara segur que ho faig! Miro enrere i veig uns llibres llegits, unes sèries descobertes, unes pel·lícules vistes, un munt d’òperes visionades gratuïtament, però tot plegat és una barreja desordenada que m’ha deixat el cap com un timbal. I ara entro en fase dos. Estic deprimida? No, no és això. És una sensació que no sé definir, potser perquè és la primera vegada que es enfrontem a una situació tan peculiar. Crec que s’assembla una mica a aquella sensació que tens quan has desitjat molt ferventment una cosa i l’has aconseguit, i en lloc de saltar d’alegria estàs com en una mena d’anticlímax.

Aquesta nova realitat que ens espera no sabem com serà. L’únic que sabem, perquè ja ens han advertit, és que ens haurem de moure i relacionar d’una altra manera, tant amb els amics com amb la família, a la feina, al carrer, als transports... I que això durarà també ho sabem. I que no podem fer plans. I que potser el cine, el teatre, els concerts no seran com fins ara. I que, i que, i que...

Em preparo per a la nova fase, i tal com et recomana el RACC quan has de fer un viatge, reviso l’estat del meu vehicle: peus i cames, cap problema, en perfecte estat, puc avançar. Carrosseria? Una mica antiga però sense bonys ni forats. Mirem el motor cerebral, que és el que governa. Aquí la cosa canvia. El recipient és de primera qualitat però li falta combustible. Amb el que li queda no anirà gaire lluny, necessita repostar ràpidament. On hi ha una gasolinera que em pugui servir el combustible que necessito? Qui me’n pot vendre? Qui em pot fer arribar una llauna abans que em quedi encallada? No ho sé, no ho sé, aneu pensant, i si teniu la solució, a sota, allà on diu comentaris, hi poseu l’adreça. Us ho agrairé!!!