MILLÁS, SOCÍAS, IMSERSO i JO

Hi ha dies que et lleves sense estar gaire inspirada y penses que voldries escriure i no saps sobre què. Avui era un d’aquests dies fins que de sobte he sentit el que els francesos en diuen el “déclic”, o sigui, que algú o alguna cosa ha desencadenat la inspiració. De cop i volta he associat un reportatge de Millás/Socías a El País amb una experiència meva de fa 10 anys i he decidit explicar-la.

Soc fan de Millás des de temps immemorial, quan li llegia la columna dels divendres a El País, o quan l’escoltava a la SER parlant de narracions curtes, d’escriptura, etc. I del Jordi què en puc dir? És el meu fotògraf de capçalera des que per allà els anys 80, o potser finals dels 70, em va treure despullada a Triunfo (ei! d’esquena!) en un reportatge sobre platges nudistes. Aquella amistat ha durat fins avui!

Com alguns de vosaltres ja sabeu, al País semanal d’avui hi ha un reportatge de Juanjo Millás i Jordi Socías sobre Benidorm: Último invierno en Benidorm. Vaig tenir ocasió de llegir-lo ahir perquè em va arribar per whatsapp gràcies a la meva amistat amb el Jordi. El vaig llegir amb interès perquè m’encanta Millás, el seu humor absurd i surrealista i la seva capacitat de posar el dit a la llaga com qui no vol la cosa. També he de dir que em recargolava de riure quan m’imaginava la cara del Jordi veient tot aquell disbarat sociològic, perplex amb la seva càmera a la mà, cavalcant damunt la seva motorina,  intentant copsar tot allò que després el periodista posaria sobre el paper amb paraules.

Aquest matí, doncs, aquell déclic que us deia m’ha recordat un viatge antic. No és cap viatge de l’Imserso, no m’havia jubilat encara, estava en actiu i s’acostava el pont de la Constitució del desembre del 2010. Us ho explicaré com si fos un guió cinematogràfic.

21 de novembre, Una llar qualsevol, Interior, nit.

Ella.- Bueno, què hem de fer pel pont? Falta poquíssim i no hem decidit res.

Ell.- Què vols fer?

Ella.- Jo què sé! Alguna cosa. No ens quedarem pas a casa! És que no has pensat res! Sempre he de proposar jo? Podem mirar si al RACC tenen alguna cosa.

Ell.- Com vulguis.

22 de novembre, Agència del RACC, interior, tarda.

Ella.- Hola, teniu lloc en algun viatge per al pont de la puríssima?

L’agent.- Hi ha un viatge a Tunísia. Encara queden places.

3 de desembre. Vestíbul de l’hotel a Sussa. Interior, vespre.

El guia.- Els viatgers que havien de venir de Madrid i Bilbao no arribaran. Els controladors aeris no s’han presentat a treballar i els avions no han sortit. En aquest hotel del grup del RACC només hi són vostès dos. (El guia els posa una polsera vermella “todo incluído” i se’n va.)

Ella.- Doncs que bé!

Ell.- Ara hem d’anar amb això enganxat tots els dies? Quina vergonya!

Mateix dia. Saló de l’hôtel, Interior, nit. La sala està plena de jubilats alemanys i altres nacionalitats de tipus walkirià (per a les dones), però només pel volum, l’edat és més aviat provecta. Sona la música ballable programada per l’hotel.

Ell.- Podem seure una estona.

Ella.- Que bé! Podrem ballar.

Ell.- Vaig a buscar una copa. Què et porto?

Ella.- Una caipirinha.

Ell.- Ara vinc.

(A la barra)

Ell.- Sisplau, em pot posar un whisqui sour i una caipirinha?

El cambrer.- M’ensenya la polsera? Ah, no. Amb aquesta polsera no es pot estar aquí, aquí només és per als jubilats estrangers que porten polsera morada. La seva és vermella.

Ell.- Ja pagaré les begudes.

El cambrer.- No pot ser. A dalt hi ha un saló més elegant que aquest i que tenen tota mena de licors. Es el que correspon a la polsera vermella.

Ell.- A dalt també hi ha ball?

El cambrer.- No. Però és més elegant. Hi trobarà de tot.

Ell.- Però és que jo vull ballar.

El cambrer.- Pot ballar però no pot prendre res.

Aquest és més o menys el guió. Ara jo hi afegiré el que vaig anotar sobre aquell viatge a la meva llibreta viatgera (que no és la mateixa que buscava l’altre dia. Aquesta l’he trobat a la primera). Per a la primera anotació poso foto i reprodueixo. Per a les altres només reprodueixo el text. Val a dir que Tunísia no té res a veure amb Benidorm, i que l’hotel on ens vam allotjar era davant del mar i no tenia gaires pisos. Uns anys més tard, després que un venedor ambulant s’immolés a l’estil bonzo per reclamar atenció sobre les condicions de treball dels tunisencs, donant lloc a la revolta que s’anomenaria la “primavera àrab”, aquell hotel va sofrir un atemptat terrorista que va frenar l’expansió turística i l’arribada de jubilats.

3/12/2010

... el sopar bastant cutre. Un bufet lliure amb unes postres horribles. El vi, molt bo, de Tunísia, MAGON, syrah i merlot.

Hi ha una sala només per als “todo incluído”, amb ball estil dissabtes a Mercadal. Un animador que no té ni idea de ballar treu a les iaies a la pista. Patètic!

Són les 10 menys 20 i ja som a l’habitació. Demà ens recullen a les 8 i 20.

Bona nit.

7/12/2010 - ... Demà ens volem llevar d’hora per anar a la platja abans de dutxar-nos i esmorzar. Ja veurem si ho aconseguim.

8/12/2010- Eureka! Ens hem llevat a les 7 i hem anat a banyar-nos al mar. La sorra era molt fina, molt, molt, com al desert. L’aigua era transparent i neta però... freda! Jo m’he banyat dos cops i el Marçal, un. Després s’estava beníssim. Hem pujat a l’habitació i ens hem dutxat. Després, l’esmorzar. Patètic, com ahir. Quin personal! Handicapés, vells, frikis, obesos, etc.

Aquesta va ser la meva experiència entre jubilats, quan encara no ho era i els menyspreava. Ara que ja practico l’Imserso i formo part d’aquest col·lectiu que malgrat l’edat no s’està quiet, me’ls miro d’una altra manera.

Per si algú no ha llegit el reportatge de Millás/Socías, us el recomano fervorosament. El trobareu a El País semanal d’avui, diumenge.