Passa al contingut principal

MILLÁS, SOCÍAS, IMSERSO i JO



Hi ha dies que et lleves sense estar gaire inspirada y penses que voldries escriure i no saps sobre què. Avui era un d’aquests dies fins que de sobte he sentit el que els francesos en diuen el “déclic”, o sigui, que algú o alguna cosa ha desencadenat la inspiració. De cop i volta he associat un reportatge de Millás/Socías a El País amb una experiència meva de fa 10 anys i he decidit explicar-la.
Soc fan de Millás des de temps immemorial, quan li llegia la columna dels divendres a El País, o quan l’escoltava a la SER parlant de narracions curtes, d’escriptura, etc. I del Jordi què en puc dir? És el meu fotògraf de capçalera des que per allà els anys 80, o potser finals dels 70, em va treure despullada a Triunfo (ei! d’esquena!) en un reportatge sobre platges nudistes. Aquella amistat ha durat fins avui!
Com alguns de vosaltres ja sabeu, al País semanal d’avui hi ha un reportatge de Juanjo Millás i Jordi Socías sobre Benidorm: Último invierno en Benidorm. Vaig tenir ocasió de llegir-lo ahir perquè em va arribar per whatsapp gràcies a la meva amistat amb el Jordi. El vaig llegir amb interès perquè m’encanta Millás, el seu humor absurd i surrealista i la seva capacitat de posar el dit a la llaga com qui no vol la cosa. També he de dir que em recargolava de riure quan m’imaginava la cara del Jordi veient tot aquell disbarat sociològic, perplex amb la seva càmera a la mà, cavalcant damunt la seva motorina,  intentant copsar tot allò que després el periodista posaria sobre el paper amb paraules.
Aquest matí, doncs, aquell déclic que us deia m’ha recordat un viatge antic. No és cap viatge de l’Imserso, no m’havia jubilat encara, estava en actiu i s’acostava el pont de la Constitució del desembre del 2010. Us ho explicaré com si fos un guió cinematogràfic.
21 de novembre, Una llar qualsevol, Interior, nit.
Ella.- Bueno, què hem de fer pel pont? Falta poquíssim i no hem decidit res.
Ell.- Què vols fer?
Ella.- Jo què sé! Alguna cosa. No ens quedarem pas a casa! És que no has pensat res! Sempre he de proposar jo? Podem mirar si al RACC tenen alguna cosa.
Ell.- Com vulguis.
22 de novembre, Agència del RACC, interior, tarda.
Ella.- Hola, teniu lloc en algun viatge per al pont de la puríssima?
L’agent.- Hi ha un viatge a Tunísia. Encara queden places.
3 de desembre. Vestíbul de l’hotel a Sussa. Interior, vespre.
El guia.- Els viatgers que havien de venir de Madrid i Bilbao no arribaran. Els controladors aeris no s’han presentat a treballar i els avions no han sortit. En aquest hotel del grup del RACC només hi són vostès dos. (El guia els posa una polsera vermella “todo incluído” i se’n va.)
Ella.- Doncs que bé!
Ell.- Ara hem d’anar amb això enganxat tots els dies? Quina vergonya!
Mateix dia. Saló de l’hôtel, Interior, nit. La sala està plena de jubilats alemanys i altres nacionalitats de tipus walkirià (per a les dones), però només pel volum, l’edat és més aviat provecta. Sona la música ballable programada per l’hotel.
Ell.- Podem seure una estona.
Ella.- Que bé! Podrem ballar.
Ell.- Vaig a buscar una copa. Què et porto?
Ella.- Una caipirinha.
Ell.- Ara vinc.
(A la barra)
Ell.- Sisplau, em pot posar un whisqui sour i una caipirinha?
El cambrer.- M’ensenya la polsera? Ah, no. Amb aquesta polsera no es pot estar aquí, aquí només és per als jubilats estrangers que porten polsera morada. La seva és vermella.
Ell.- Ja pagaré les begudes.
El cambrer.- No pot ser. A dalt hi ha un saló més elegant que aquest i que tenen tota mena de licors. Es el que correspon a la polsera vermella.
Ell.- A dalt també hi ha ball?
El cambrer.- No. Però és més elegant. Hi trobarà de tot.
Ell.- Però és que jo vull ballar.
El cambrer.- Pot ballar però no pot prendre res.
Aquest és més o menys el guió. Ara jo hi afegiré el que vaig anotar sobre aquell viatge a la meva llibreta viatgera (que no és la mateixa que buscava l’altre dia. Aquesta l’he trobat a la primera). Per a la primera anotació poso foto i reprodueixo. Per a les altres només reprodueixo el text. Val a dir que Tunísia no té res a veure amb Benidorm, i que l’hotel on ens vam allotjar era davant del mar i no tenia gaires pisos. Uns anys més tard, després que un venedor ambulant s’immolés a l’estil bonzo per reclamar atenció sobre les condicions de treball dels tunisencs, donant lloc a la revolta que s’anomenaria la “primavera àrab”, aquell hotel va sofrir un atemptat terrorista que va frenar l’expansió turística i l’arribada de jubilats.

3/12/2010
... el sopar bastant cutre. Un bufet lliure amb unes postres horribles. El vi, molt bo, de Tunísia, MAGON, syrah i merlot.
Hi ha una sala només per als “todo incluído”, amb ball estil dissabtes a Mercadal. Un animador que no té ni idea de ballar treu a les iaies a la pista. Patètic!
Són les 10 menys 20 i ja som a l’habitació. Demà ens recullen a les 8 i 20.
Bona nit.
7/12/2010 - ... Demà ens volem llevar d’hora per anar a la platja abans de dutxar-nos i esmorzar. Ja veurem si ho aconseguim.
8/12/2010- Eureka! Ens hem llevat a les 7 i hem anat a banyar-nos al mar. La sorra era molt fina, molt, molt, com al desert. L’aigua era transparent i neta però... freda! Jo m’he banyat dos cops i el Marçal, un. Després s’estava beníssim. Hem pujat a l’habitació i ens hem dutxat. Després, l’esmorzar. Patètic, com ahir. Quin personal! Handicapés, vells, frikis, obesos, etc.

Aquesta va ser la meva experiència entre jubilats, quan encara no ho era i els menyspreava. Ara que ja practico l’Imserso i formo part d’aquest col·lectiu que malgrat l’edat no s’està quiet, me’ls miro d’una altra manera.
Per si algú no ha llegit el reportatge de Millás/Socías, us el recomano fervorosament. El trobareu a El País semanal d’avui, diumenge.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...