POÈTICA

Fa uns quants anys, bastants bastants, quan el meu pare vivia al mas El Solanot, el Marçal i jo, amb les nenes i la Beatriu, solíem anar-hi de tant en tant a passar-hi el diumenge. Ell cuinava els seus plats, nosaltres portàvem postres de pastisseria i passàvem un dia agradable. Jo aprofitava per fer-li preguntes sobre les òperes de la temporada del Liceu, quines em recomanava, quines no valien tant la pena, etc. I ell em feia preguntes sobre algun dubte que tingués de la llengua francesa, fos perquè estava traduint algun llibre, fos perquè volgués escriure un article en francès...

Recordo especialment un dia on la conversa ens va portar a discutir sobre la manera com s’havia d’abordar la traducció de la poesia. Ell tenia entre mans un poema relacionat amb Carné i una traducció al castellà. I defensava que quan tradueixes un poema has de mantenir a la traducció tots els elements formals encara que hagis de forçar una mica el contingut del text. I jo, que era bastant més ignorant i més tossuda que ara, defensava que l’important era el contingut i que la forma era secundària. Perquè si volies mantenir la rima, la cadència, la versificació de l’original, forçosament havies de triar un vocabulari que respectés els accents i la mida de les paraules originals, i això feia que no respectessis el contingut . L’eterna discussió entre el fons i la forma. No cal dir que, actualment, ja no tinc cap tema en què defensi el blanc o el negre; en tots els temes hi ha una gamma de grisos que ens permeten trobar el nostre punt de vista sense necessitat de menystenir el del contrari.

I tot això, per què ho explico?. Doncs perquè durant aquest captiveri (ja no en dic confinament, ara en dic captiveri perquè començo a flaquejar) en què tothom està ociós i busca maneres de distreure’s, he rebut per tres conductes diferents un joc de correspondència piramidal per enviar-se poemes. Ja ho sabeu, envies un poema al primer de la llista, poses el teu nom a sota, en fas vint còpies i rebràs molts poemes al cap d’uns dies. A l’hora de triar el meu poema per enviar no vaig tenir cap dubte: enviaria Le dormeur du val, de Rimbaud. Vaig descobrir aquest poema als anys 80 amb la veu de Serge Reggiani, com a preludi de la cançó Le déserteur, de Boris Vian, que Reggiani cantava a continuació. Le déserteur la vam cantar tots quan ens manifestàvem contra la guerra del Vietnam. Era, és,  una cançó antibel·licista que jo ensenyava als meus alumnes com a exemple de cantant “engagé”. I que vaig treure del calaix de les cassettes quan al 2003 vam haver de tornar a sortir al carrer per protestar contra la guerra d’Irak. El poema de Rimbaud em servia per colar a les classes de llengua francesa una mica de literatura, que en realitat era el que a mi m’agradava. Però la literatura no era al programa i havies de buscar la manera que els teus alumnes a més de parlar francès tinguessin un mínim coneixement de la cultura francesa.

Com que la persona a la que havia d’enviar el poema no era cap coneguda meva ni sabia si era jove o vella, vaig pensar que potser no l’entendria i vaig buscar-ne una traducció al català. I en vaig trobar una que em va agradar molt perquè crec que sintetitzava a la perfecció el dilema entre la forma i el fons. Us ofereixo les dues versions i jutgeu vosaltres mateixos.

LE DORMEUR DU VAL

C'est un trou de verdure où chante une rivière

Accrochant follement aux herbes des haillons

D'argent; où le soleil, de la montagne fière,

Luit: c'est un petit val qui mousse des rayons.

Un soldat jeune, bouche ouverte, tête nue,

Et la nuque baignant dans le vert cresson bleu

Dort; il est étendu dans l'herbe, sous la nue,

Pâle dans son lit vert où la lumière pleut

Les pieds dans les glaïeuls, il dort. Souriant comme

Sourirait un enfant malade, il fait un somme:

Nature, berce-le chaudement: il a froid.

Les parfums ne font pas frissonner sa narine;

Il dort dans le soleil, la main sur sa poitrine

Tranquille. Il a deux trous rouges au côté droit. 

                                                                       Arthur Rimbaud, Octubre 1870

EL DORMENT DE LA VALL
És un racó de prat on canta un rierol
que penja com un boig pelleringues de plata
a l'herba; on, de l'altiva muntanya, brilla el sol;
és una vall petita que de clarors esclata.

Un soldat jove, boca oberta, descofat,
en frescos créixens blaus es remulla el clatell
i dorm: a l'herba, sota el núvol, s'ha ajaçat;
pàl.lid al seu llit verd, la llum plou damunt d'ell.

Dorm amb els peus als gladiols. Dormint, somriu
igual com somriuria, malalt, un nen petit.
Bressa'l amb calidesa, natura, que té fred.

Les olors no li fan tremolejar el nariu;
dorm a ple sol, amb una mà damunt del pit,
tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.         
                                                 Traducció de Tomàs Martí

Aquí teniu la versió del poema per Serge Reggiani i, a continuació, Le déserteur. Jo l’acabo de sentir i m’ha tornat a emocionar. No tinc remei, sóc una “progre transnochada”!