Passa al contingut principal

ENYOR DE MENORCA EN DIVENDRES SANT


Avui és divendres sant i la meva agenda continua dient que sóc a Menorca. Però no, sóc a Barcelona, a la Travessera. Des que tinc ús de raó és el primer divendres sant que passo a Barcelona. Recordo els paisatges de les Guilleries, de la Vall d’Aran, de Tossa, de Begur, on vaig passar algunes vacances pasquals de la meva infantesa. I també ciutats com Alexandria, Praga, Istanbul o Nova York, on ja de gran havia decidit passar aquells dies. Però darrerament el divendres sant el passava a Menorca, compartint amb els amics una activitat que trobareu blasfema, però que tot seguit entendreu i us mirareu amb benvolença.

Els meus amics i jo tenim una edat (alguns són més joves, però s’adapten) que explica que a la nostra joventut ens eduquessin per una banda, en la religió catòlica, i per l’altra, en la cultura francesa. Aquests dos principis, aparentment antagònics per allò de la laïcitat de l’esperit del 1789, nosaltres els hem integrat en la nostra vida amb tota naturalitat. Sabent que el divendres sant és un dia dedicat al dejuni i a l’abstinència, nosaltres procurem combatre aquesta idea retrògrada amb la reproducció d’aquells banquets de promiscuació que solien fer a les Balears al s. XIX els lliurepensadors afrancesats, d’influència maçònica, per deixar clar que transgredien totes les normes marcades per l’Església, i que consistien bàsicament en menjar carn, i força!

El nostre primer banquet de divendres sant es remunta a més de quaranta anys enrere, quan els que en aquell moment passàvem les vacances de Setmana Santa a Menorca vam decidir comprar un porc sencer a la carnisseria d’en Lao per rostir-lo a la platja de Cavalleria. En aquella època a Cavalleria s’hi arribava pel camí de les dunes, i no hi havia cap prohibició de fer una foguera per coure un mero o un porc, segons fos estiu o hivern. Vam baixar el porc a la platja, vam recollir llenya sense problemes entre els residus que el mar havia dipositat sobre l’arena, i vam fer una foguera. Com havíem vist a les pel·lícules, el porc el vam travessar amb un pal, que se sostenia sobre dos peus fets amb altres pals. El vam posar sobre el foc i vam esperar que en un tres i no res estigués cuit. Mentre esperàvem ens anàvem servint copetes de vi, de gin amb lime, de cervesa o del que ens vingués de gust. Però el porc no es coïa i nosaltres teníem gana. A l’abril el dia no es tan llarg com a l’estiu de manera que quan ens va semblar que ja no quedava gaire temps per estar-se a la platja vam decidir que ens el menjàvem estigués com estigués, o sigui, cru. El vam trobar boníssim perquè el mam ja ens havia fet canviar la percepció de les coses i no estàvem en condicions de jutjar objectivament.

Molts anys després d’aquell primer banquet anticlerical i llibertari ens trobem a Menorca  uns quants amics dels que ja hi érem aleshores i uns altres de més recents i repetim el banquet; primer ho fèiem amb porcella i actualment amb carns de més fàcil digerir perquè els nostres estómacs no hagin d’acabar el dia amb Àlmax, que seria una llàstima!

I ara em direu, què en traieu de promiscuar? Què us ha fet Menorca perquè l’hagueu triat com a escenari de la vostra diversió blasfema? Doncs Menorca ens ha donat les hores més felices de la nostra vida. Ens ha embruixat amb la seva bellesa, amb la seva tranquil·litat, amb el seu empeny per mantenir-se verge davant les envestides dels especuladors, amb els paisatges de Tramuntana que a la primavera s’omplen de flors i de verd com ningú que no ho hagi vist es pot imaginar. Menorca és la nostra segona llar, on ens sentim com a casa, acollits pels menorquins com els seus semblants i amb els que hem col·laborat des de les nostres professions per fer l’illa més sostenible, més amable, més rica culturalment, més habitable.

I avui, un divendres sant trist perquè no el podem celebrar ni junts ni a Menorca, ens hem reunit virtualment per celebrar en videoconferència un banquet de promiscuació que ens recordi la nostra amistat, el nostre amor per Menorca i la  nostra admiració cap als lliurepensadors. A les tres de la tarda, quan el cel s’ha omplert de tenebres, han ressonat els trons i s’han esquinçat les cortines del temple, hem alçat les nostres copes i hem brindat per aquesta amistat que serà eterna, per la preservació de Menorca i perquè torni la salut a totes aquelles persones que s’han vist afectades per la pandèmia.




I voldria afegir un missatge de condol per als familiars de la interna del geriàtric d’Es Mercadal, de Ca Ses Monges, que va morir ahir per culpa d’aquest virus que ens està trasbalsant completament a tots. Descansi en pau.

Comentaris

  1. Quins records de les bones èpoques de Menorca . Una abraçada a tothom i m'afegeixo al brindis.
    Beethoven

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...