Salta al contingut principal

ENYOR DE MENORCA EN DIVENDRES SANT


Avui és divendres sant i la meva agenda continua dient que sóc a Menorca. Però no, sóc a Barcelona, a la Travessera. Des que tinc ús de raó és el primer divendres sant que passo a Barcelona. Recordo els paisatges de les Guilleries, de la Vall d’Aran, de Tossa, de Begur, on vaig passar algunes vacances pasquals de la meva infantesa. I també ciutats com Alexandria, Praga, Istanbul o Nova York, on ja de gran havia decidit passar aquells dies. Però darrerament el divendres sant el passava a Menorca, compartint amb els amics una activitat que trobareu blasfema, però que tot seguit entendreu i us mirareu amb benvolença.

Els meus amics i jo tenim una edat (alguns són més joves, però s’adapten) que explica que a la nostra joventut ens eduquessin per una banda, en la religió catòlica, i per l’altra, en la cultura francesa. Aquests dos principis, aparentment antagònics per allò de la laïcitat de l’esperit del 1789, nosaltres els hem integrat en la nostra vida amb tota naturalitat. Sabent que el divendres sant és un dia dedicat al dejuni i a l’abstinència, nosaltres procurem combatre aquesta idea retrògrada amb la reproducció d’aquells banquets de promiscuació que solien fer a les Balears al s. XIX els lliurepensadors afrancesats, d’influència maçònica, per deixar clar que transgredien totes les normes marcades per l’Església, i que consistien bàsicament en menjar carn, i força!

El nostre primer banquet de divendres sant es remunta a més de quaranta anys enrere, quan els que en aquell moment passàvem les vacances de Setmana Santa a Menorca vam decidir comprar un porc sencer a la carnisseria d’en Lao per rostir-lo a la platja de Cavalleria. En aquella època a Cavalleria s’hi arribava pel camí de les dunes, i no hi havia cap prohibició de fer una foguera per coure un mero o un porc, segons fos estiu o hivern. Vam baixar el porc a la platja, vam recollir llenya sense problemes entre els residus que el mar havia dipositat sobre l’arena, i vam fer una foguera. Com havíem vist a les pel·lícules, el porc el vam travessar amb un pal, que se sostenia sobre dos peus fets amb altres pals. El vam posar sobre el foc i vam esperar que en un tres i no res estigués cuit. Mentre esperàvem ens anàvem servint copetes de vi, de gin amb lime, de cervesa o del que ens vingués de gust. Però el porc no es coïa i nosaltres teníem gana. A l’abril el dia no es tan llarg com a l’estiu de manera que quan ens va semblar que ja no quedava gaire temps per estar-se a la platja vam decidir que ens el menjàvem estigués com estigués, o sigui, cru. El vam trobar boníssim perquè el mam ja ens havia fet canviar la percepció de les coses i no estàvem en condicions de jutjar objectivament.

Molts anys després d’aquell primer banquet anticlerical i llibertari ens trobem a Menorca  uns quants amics dels que ja hi érem aleshores i uns altres de més recents i repetim el banquet; primer ho fèiem amb porcella i actualment amb carns de més fàcil digerir perquè els nostres estómacs no hagin d’acabar el dia amb Àlmax, que seria una llàstima!

I ara em direu, què en traieu de promiscuar? Què us ha fet Menorca perquè l’hagueu triat com a escenari de la vostra diversió blasfema? Doncs Menorca ens ha donat les hores més felices de la nostra vida. Ens ha embruixat amb la seva bellesa, amb la seva tranquil·litat, amb el seu empeny per mantenir-se verge davant les envestides dels especuladors, amb els paisatges de Tramuntana que a la primavera s’omplen de flors i de verd com ningú que no ho hagi vist es pot imaginar. Menorca és la nostra segona llar, on ens sentim com a casa, acollits pels menorquins com els seus semblants i amb els que hem col·laborat des de les nostres professions per fer l’illa més sostenible, més amable, més rica culturalment, més habitable.

I avui, un divendres sant trist perquè no el podem celebrar ni junts ni a Menorca, ens hem reunit virtualment per celebrar en videoconferència un banquet de promiscuació que ens recordi la nostra amistat, el nostre amor per Menorca i la  nostra admiració cap als lliurepensadors. A les tres de la tarda, quan el cel s’ha omplert de tenebres, han ressonat els trons i s’han esquinçat les cortines del temple, hem alçat les nostres copes i hem brindat per aquesta amistat que serà eterna, per la preservació de Menorca i perquè torni la salut a totes aquelles persones que s’han vist afectades per la pandèmia.




I voldria afegir un missatge de condol per als familiars de la interna del geriàtric d’Es Mercadal, de Ca Ses Monges, que va morir ahir per culpa d’aquest virus que ens està trasbalsant completament a tots. Descansi en pau.

Comentaris

  1. Quins records de les bones èpoques de Menorca . Una abraçada a tothom i m'afegeixo al brindis.
    Beethoven

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...