HISTÒRIA D'UN BOMBÓ

Ahir era Sant Jordi i, com cada any, hi ha concursos literaris en l’àmbit juvenil. Em van demanar de formar part d’un jurat i hi vaig accedir. De tots els textos que vaig rebre n’hi va haver un que em va cridar especialment l’atenció. El reprodueixo a continuació.

Una vegada hi havia una família a Barcelona, cap allà als ans cinquanta, formada per un pare, una mare i dues filles. Vivien en un pis extraordinàriament gran, amb moltes habitacions i molts balcons. Amb aquesta família compartien l’habitatge una àvia, una tia àvia, una minyona i una cuidadora de la tia àvia, que per culpa d’un atac de feridura d’aquesta última, sobrevingut un 3 de gener, en tenia cura i es feia càrrec de la seva higiene, la seva alimentació i el seu benestar personal, si és que en podia tenir algun.

En aquella època els nens, i les nenes,  no eren el rei de la casa precisament. Se’n tenia cura pel que fa a la salut i l’alimentació corporal, perquè de l'emocional no se’n tenia coneixement que existís. Si la família era molt religiosa, també es procurava transmetre als fills una formació espiritual. Però en aquella família, malgrat que tothom era creient, ningú no es preocupava del tema. A l’escola ja hi havia les classes de religió i la confessió i missa setmanal ho acabaven de reblar.

El pare i la mare d’aquella família treballaven fora de casa, en feines més aviat intel·lectuals: literatura, estudis clàssics, música de jazz..., és a dir, no eren persones ni ignorants ni incultes. L’àvia, que havia quedat vídua feia anys i era qui de veritat duia la casa, tenia el cor més gran del món, però havia de veure-se-les cada dia amb unes nétes que no eren precisament dòcils ni fàcils. Havia d’anar a comprar, organitzar el menjar, supervisar la minyona, tenir-ho tot a punt per quan  arribessin les nétes de l’escola, el sopar per quan hi fos tothom, etc. Era realment la mestressa de casa pel que fa a la feina, però ningú no li reconeixia ni autoritat ni poder de decisió.

 La minyona era una senyora arribada de Múrcia, discreta i treballadora, que no deia mai una paraula més alta que l’altra, i que es limitava a fer la seva feina sense ficar-se amb ningú. La tia àvia, com ja he dit, estava postrada al llit des de feia dos mesos, sense moure’s ni parlar, sense poder-se expressar ni reclamar qualsevol cosa que un desig sobtat li fes sol·licitar.

I, finalment, la cuidadora. Perquè en tingueu una idea, aquesta senyora havia estat miliciana a l’època de la República, durant la guerra. Els tenia ben posats. Separada del marit des de molt poc després del seu matrimoni, sembla ser perquè no estava disposada a aguantar els maltractaments, havia tingut un paper molt actiu en l’organització de la reraguarda a Barcelona, havia controlat la distribució d’aliments entre la població, i havia estat una ajuda indispensable per a l’àvia d’aquesta casa. L’àvia, que havia passat tota la guerra amb el marit en zona nacional perquè el 18 de juliol el va enganxar a Mallorca –era viatjant de comerç- ; el fill petit, ferit a la batalla de l’Ebre on va anar amb la lleva del biberó; la filla, malalta del cor i en situació molt delicada, va tenir molta sort de comptar amb la cuidadora. Segons explicava l’àvia,  la cuidadora, que es deia Pilar, la feia passar al davant en les cues per recollir menjar i li facilitava els aliments necessaris que d’altra manera no hauria sabut com aconseguir. I això va durar tant com va durar la guerra, una eternitat. De manera que la gratitud de l’àvia envers la Pilar era inqüestionable.

Va arribar el mes de febrer i ve’t aquí que la filla gran feia el sant. En aquelles èpoques el sant se celebrava amb molta més devoció que l’aniversari, que passava completament desapercebut. I era costum regalar bombons, i comprar caramels per portar-los a l’escola i repartir-los amb la resta de les nenes de la classe. I així ho va fer.

Un cop repartits els caramels i devorats quasi tots els bombons, en van quedar dos o tres que la nena va oferir al seu pare.

-          Ara no, gràcies, guarda-me’ls per demà.

La nena, o sa mare, va agafar els bombons, els va posar en un plat i els va guardar al bufet. Potser demà al pare li vindrien de gust. Tothom ja n’havia menjat aquell dia, no era qüestió d’embafar-se.

Així que l’endemà la nena se’n va anar a l’escola tan tranquil·la, amb la seva germana petita, i quan van tornar, al cap d’una bona estona el pare li va demanar un bombó. La nena va anar al bufet però només en va trobar un.

-          Només en queda un.

-          T’has menjat tu l’altre?, va dir el pare.

-          No, jo no he tocat res.

-          No pot ser, els bombons no desapareixen sols. Digues la veritat.

-          Que no, que no he tocat res. Jo no me l’he menjat!

Estranyat per tanta seguretat el pare va fer indagacions entre la resta del personal. Evidentment, ningú no havia tocat el bombó. Per tant, havia d’haver estat la nena. I van començar a rajar bufetades a tort i a dret, fins que al final, per no rebre més, va acabar admetent que s’havia menjat el bombó. Però encara en quedava un, per al dia següent.

Val a dir que l’única persona que es va apiadar de la nena va ser l’àvia, que dubtava molt que se l’hagués menjat i ho negués. La germana era massa petita per una malifeta d’aquesta mena, i probablement estava amagada darrere una porta esperant que no li toqués el rebre a ella si la germana gran convencia el pare que no se l’havia menjat ella.

Les dues assalariades, que no s’havien mogut de casa en tot el dia, no tenien ni idea de què els parlaven, no sabien res del bombó, no havien tocat res, no havien vist res. Eren dues persones mes enllà de tota sospita.

Al dia següent les germanes van tornar a l’escola, hi van passar el dia i van arribar a casa com de costum, cap a quarts de set. Al cap d’una estona el pare va demanar l’altre bombó, el que quedava. Però, oh sorpresa!, el plat estava buit. Algú se l’havia menjat, el bombó fatídic.

-          Jo no he tocat res, va dir la nena.

Aquesta vegada ja no hi va haver preguntes, les bufetades van començar a rajar descontrolades. La indignació per aquesta segona malifeta va ser tan gran que també s’hi va afegir la mare. Com que la nena continuava negant que ho hagués agafat ella (ahir, sí, però avui, no, s’exclamava), i vist que les bufetades i els cops no la feien canviar de parer, van optar per una solució dràstica: expulsar-la al replà de l’escala, on tots els veïns la veurien i sabrien que era una mentidera i una lladre. Com que la casa era molt gran i el menjador era a l’altra punta del pis, quan estaven a punt d’obrir la porta del carrer la nena deia: he estat jo, he estat jo! D’aquesta manera tornaven a entrar i quan ja estaven arribant al menjador la nena deia: jo no ho he fet! Altra tanda de cops i cap al carrer.

Mentrestant, la minyona s’havia tancat a la seva habitació i estava esparverada. La Pilar, en canvi, tranquil·la i segura, va dir:

-          He vist a la nena passar molt a prop del bufet. Deu haver estat ella.

Amb aquest testimoni d’una persona tan abnegada i que era tinguda en tan bon concepte per la família no hi havia dubte que la culpable era la nena, que ja havia donat altres mostres de rebel·lia en ocasions anteriors.

Al final, cansada de rebre llenya i amb la por de passar la nit al replà de l’escala, va acabar confessant que, efectivament, s’havia menjat el bombó. Per sort els pares van considerar que ja havia rebut prou i no van continuar pegant-li.

Molts anys després, morta la tia àvia, morta la cuidadora, desapareguda la minyona, quan les nenes van ser grans i la seva capacitat per al raonament no oferia cap dubte, la gran va dir: jo no em vaig menjar els bombons. L’àvia va dir que ja s’ho pensava, però que ningú no li havia demanat l’opinió en aquell moment. Els pares van dir:

-          Ah, no? Potser va ser la Pilar.

-          No sé qui va ser, però jo, no. I vaig rebre molt per una cosa que no havia fet.

-          Potser ens vam equivocar. Si dius que no ho vas fer, deu ser veritat.

I així va quedar la cosa. Però l’episodi del bombó va romandre a la memòria col·lectiva d’aquella família. Se’n va parlar moltes més vegades, i cada cop els pares estaven més segurs d’haver comès una gran injustícia. Al final ja tothom s’ho prenia com una anècdota divertida; fins i tot les filles d’aquella nena n’estan al corrent, tant i tant va ser l’impacte que va deixar en la seva personalitat. Perquè una cosa li va quedar clara, o millor dit, fosca: on són els límits de la veritat i de la mentida? Si dient la veritat et tracten de mentider, no és millor buscar-se una escapatòria fantasiosa on cadascú digui allò que l’altre vol sentir? Crec que aquella nena encara està buscant la resposta.