L'ANGOIXA DEL DESCONFINAMENT

Hem arribat a la setena setmana  de confinament i cada vegada estic més contenta. Al començament m’omplia el cap de cabòries sobre l’aïllament, la comunicació, el no poder gaudir dels plaers que proporciona la llibertat, com ara anar al cine, sortir amb els amics, veure els néts... Però de mica en mica he anat assaborint també els plaers de la solitud: faig el que vull, no dono explicacions a ningú, ningú me’n demana, per altra banda. Si vull, menjo, i si no, no. El que cuino no té cap interès, més igual mig cru que mig cuit. He acabat per no comprar més que llaunes,  i la verdura, la carn i el peix, congelats. L’única cosa que se’m resisteix és la fruita. No m’agrada el préssec amb almívar, i no conec cap altra fruita que vagi en llauna, perquè la pinya americana, com en dèiem abans, em fa acidesa. De manera que compro bananes i pomes, que no m’agraden gens però que duren molt. Els kiwis també, si els tries ben durs. Si a mig matí o a mitja tarda m’agafa una mica de gana, tinc unes galetetes o unes quelitas que paren el cop. El vi que tenia ja s’ha acabat, i em fa mandra sortir a comprar-ne; a més, no és producte de primera necessitat i m’han dit en algun súper que no en tornaran a tenir fins que passi la crisi: donen prioritat a la distribució de productes indispensables.

Amb tot això he aconseguit desmentir la profecia que quan acabés el confinament pesaríem 10 quilos més. Jo ja n’he perdut un i mig, però això no m’agrada gaire perquè les pelleringues són més acusades i quan vulgui anar a la platja no sé si m’atreviré.

Això del confinament també m’ha resultat molt còmode per a la higiene personal. Ara no cal dutxar-se cada dia perquè no tens ningú que t’ensumi. Ni canviar-se de roba perquè el whatsapp només t’enfoca la part de dalt del cos, és a dir, la cara. Que, per cert, una mica descuidada sí que la tinc. Se m’estan veient molt les arrels, de manera que quan parlo a través d’una pantalla procuro tirar el cap endarrere;  es veuen molt les arrugues del coll -que ja hi eren abans del confinament- però així no es veu el començament dels cabells, que ja són de dos colors. I què dir de la manicura i la pedicura! No tinc cap interès a presentar un bon aspecte de mans i peus. De tant en tant s’han de tallar perquè si no, em podria esgarrapar jo mateixa (involuntàriament o voluntària).

Un altre aspecte que m’està agradant és el de la neteja. La noia que venia ja no ve, des del primer dia. Així que jo, des del primer dia, porto un drap de la pols a la butxaca, sempre el mateix, i quan veig alguna cosa excessivament empolsegada, la netejo. A terra, igual, si no se m’enganxen els peus no frego. Els plats no tinc més remei que posar-los a la màquina, perquè altrament no me’n quedarien de nets. Ja he tret la vaixella dels diumenges, però al final les piles de plats bruts feien una mica lleig.

Pel que fa a les obligacions intel·lectuals que em vaig marca al començament, també han anat defallint. M’he cansat de fer anar el cervell a cent, llegint Plató, Camus, o fins i tot Maurizio de Giovanni (abans era una fan incondicional del comissari Ricciardi, amb els seus ulls verds i la maledicció que arrossega). Ni tan sols els diaris llegeixo, només els fullejo el suficient per adonar-me que el confinament s’està acabant i la tornada a la normalitat s’imposarà d’aquí a pocs dies. 

De moment no queda clar com es farà, perquè les directrius semblen la parte contratante de la primera parte, que haurà de ser considerada como la parte contratante de la segunda parte si prèviament hem passat per la parte contratante zero. Però si tot va bé, un dia o altre hauré de tornar a anar a la piscina a fer veure que em poso en forma amb l’aqua-gim, hauré de tornar als cursets de cine, de literatura, que abans tant m’agradaven i que ara em semblen sense cap interès. Em convocaran a una excursió i hi hauré d’anar perquè no em diguin: abans estaves més animada, vine, que t’ho passaràs bé! Què en puc esperar de la llibertat recuperada, si confinada em sento tan còmoda? Durant tota la meva vida (o quasi) he estat una persona responsable, he fet allò que em semblava que s’esperava de mi tan bé com he pogut, fins i tot els primers anys de solitud feia esforços per mostrar-me alegre per no amargar la vida als que m’envolten. Però ara m’he adaptat a una altre tipus de vida i em fa por tornar al món. Quan un presidiari s’ha passat molts anys tancat, què pot esperar de la llibertat? Si t’has acostumat a les rutines de l’aïllament, a tenir el que necessites cobert perquè necessites molt poc, per què carai t’has de complicar la vida volent viure com una persona normal? Que em deixin en pau! No tornaré a fer-me la il·lusió que soc com els altres, que esperen amb candeletes que els obrin la porta per precipitar-se al carrer, als bars, a la platja! Jo no, jo no sóc així, sóc diferent!

Avui he sortit al balcó i he mirat avall. El carrer està bastant lluny, però hi ha arbres entremig que poden frenar el cop. Potser hauria de començar a pensar en un altre mètode, més segur. Us el diré quan el trobi.

Ei! Que tot és broma!!!