MÀGIA

Màgia f. Ciència oculta que pretén produir efectes amb l’ajut d’éssers sobrenaturals o de forces secretes de la naturalesa. Diccionari de la Llengua Catalana, IEC.

Magie n.f.  Art de produire, par des procédés occultes, des phénomènes inexplicables ou qui semblent tels. Le nouveau Petit Robert 2008.

Entrem en el segon més de confinament i ja qualsevol cosa que puguem explicar no ens semblarà estranya. Hem vist de tot, i no tot bo. Però avui no som aquí per parlar de coses tristes sinó per parlar de la màgia, que també n’hi ha hagut durant aquest mes.

Si mirem la definició del diccionari de l’IEC, parla de ciència (oculta, però ciència al cap i a la fi), que pretén (però no sabem si ho aconsegueix) produir efectes d’una manera misteriosa. Si mirem la definició del Petit Robert, diu que podria ser que els fenòmens inexplicables només ho semblessin (tot plegat una mica més racionalista, com correspon a la idiosincràsia francesa).

Actualment la màgia està molt de moda perquè els adults ja fa temps que gaudim dels trucs del màgic Andreu o més recentment del mago Pop, però és que els nens i adolescents ja fa anys que llegeixen el Harry Potter, imiten els seus trucs, visiten el parc temàtic a Londres i tornen carregats d’instruments que els permeten exercir com a veritables professionals.

Però la màgia, si l’entenem com a fets que es produeixen de manera inexplicable, ja fa temps que m’envolta. Podem considerar-ho com a casualitats o coincidències, però quan en vius moltes i en llocs i èpoques diferents comences a pensar que o bé hi ha algú que mou els teus fils o bé hi ha realment una cosa anomenada màgia.
Trobo una amiga que feia temps que no veia en un acte de la Bcnegra, i em comenta que en un club de lectura ha llegit La mort d’Ivan Ilich i que li ha agradat tant. La compro, la llegeixo i pocs dies després sento el protagonista de la sèrie La línia invisible, un etarra il·lustrat en ple deliri anfetamínic, reivindicar aquesta novel·la de Tolstoi a ple pulmó davant l’estupefacció dels seus companys. Màgia?

Rebo per wp una frase que sembla ser que és de Lacan: “amar es dar lo que no se tiene a alguien que no lo necesita” i menys d’una setmana després sento a Juanjo Millás dir la mateixa frase en un col·loqui a la TV2 sobre la pel·lícula El amor menos pensado. No és que sigui una frase fàcil d’entendre, que diguem. Quina relació hi ha entre Juanjo Millàs i la persona que va enviar el wp? Cap, que jo sàpiga. Màgia?

Un viatge al Perú, unes excursions per la cultura dels Inques, una entrada a la ciutat antiga de Machu Picchu i davant d’aquell paisatge impressionant apareixen els versos de Neruda que algú et va recitar en un llit d’hotel a París. Tot es capgira, tot es trasbalsa, et situes molts anys enrere, pràcticament a l’adolescència, i de cap manera racional pots explicar el que estàs sentint. Màgia?

Agafo el diari i em poso a llegir un article d’Antoni Puigvert on parla del descobriment que ha fet del llibre de Manzoni I promessi sposi. És un llibre aparentment feixuc, però ell diu: “Sense adonar-me’n les paraules se m’emportaven. És el moment màgic d’una lectura: aquell en què passem de l’àrdua tensió inicial a la rendició”. Em sento completament identificada amb aquest moment màgic que he experimentat en alguns llibres que m’interessava llegir però que em costava d’entrar-hi. Em va passar amb El jinete polaco, amb La sombra del viento, i molt especialment amb Dissabte, d’Ian McEwan, que he recomanat a molta gent i que els ha passat el mateix que a mi. De cop hi ha un clic, i no pots parar fins al final. Màgia?

És màgic també el miracle de la primavera que El olmo viejo de Machado va experimentar amb les pluges d’abril i el sol de maig, aquelles petites fulles verdes que li van sortir quan ja ningú no en donava res d’aquell tronc mig podrit i esberlat per un llamp. Ell esperava un altre miracle de la primavera que no va arribar. Allà ja no hi va haver màgia.

M’envien per wp el diumenge de Pasqua un vídeo filmat a la Capella degli Scrovegni a Pàdua. Decoració de Giotto amb motius del Nou Testament. I dic, jo hi vaig ser no fa gaire. Vaig a buscar la llibreta on apunto les meves impressions dels viatges i no la trobo a cap dels llocs on habitualment les guardo. Em començo a posar nerviosa, com pot ser que no la tingui? Estic segura que vaig prendre notes d’aquell viatge, no pot ser que l’hagi perdut. Aleshores obro calaixos, remeno capses, baixo arxivadors i en una caixa vermella que ni recordava què hi havia hi trobo tres cartes del 1965 i el 1968 d’un amic iugoslau que vaig conèixer a París durant aquella adolescència de Neruda i del Machu Picchu i que va ser testimoni d’aquella relació. 

A les cartes, que jo estava completament convençuda que havia llençat feia anys, em preguntava com estàvem, si continuàvem junts, si havíem acabat els estudis... Tot això potser no tindria res d’extraordinari si no fos que després vaig trobar la llibreta en una safata damunt de la meva taula de treball, només tapada per alguna revista que hi havia deixat al damunt. Qui va moure els fils de la meva memòria perquè en lloc d’anar a buscar la llibreta al lloc més evident anés a buscar-la al lloc més recòndit? Qui va fer que ressuscités un record que feia anys que estava ocult, i que només de tant en tant havia aflorat per tornar a amagar-se? Això no és màgia? No són fenòmens inexplicables?

Més màgic serà si, amb l’ajuda del senyor google, em decideixo a buscar a l’autor de les cartes i a la persona de qui parla, i els trobo. I màgic seria que no m'haguessin oblidat, i que el record que tinguin de mi fos tan tendre com el que jo tinc d'ells. Avui en dia no hi ha res impossible. Mentrestant seguiré somiant que qualsevol cosa que fem té una dimensió màgica, una dimensió inexplicable. I que així sigui per molts anys.