PANTALLES

Fa un mes, quan en un diari miraves la secció “PANTALLES” hi trobaves tota la informació sobre el que podies veure en una pantalla a casa teva, des del televisor al telèfon, des de la tablet fins a la pantalla del home cinema. Però ara això ha canviat, perquè la secció “CARTELLERA” ha desaparegut de la premsa i la gran pantalla ja no existeix. Mentre duri aquesta situació tan perversa, ens hem d’acontentar amb el que les diferents plataformes i canals ens ofereixen. Avui en voldria ressaltar dues.

FOODIE LOVE Una sèrie d’Isabel Coixet sobre dues persones joves que comencen una relació a través de la gastronomia. Com fan moltes parelles actuals, es coneixen gràcies a un programa de cites per internet i no saben què en podran treure d’un primer contacte per prendre cafè. Mentre es preparen sentim els pensaments de l’un i de l’altra. Ell, un argentí ben situat econòmicament, una mica fantasma, està neguitós i insegur per la por de no estar a l’altura i tornar a esguerrar-la com moltes vegades abans li havia passat. Ella, que arrossega alguna ferida sentimental que no coneixerem fins al final, és aparentment una esnob i una frívola. Els primers minuts del primer capítol fan exclamar en algun moment: de què va la Coixet? Però quan anem entrant en el joc dels dos personatges i anem seguint l’evolució de la relació, paral·lela in crescendo a la complexitat dels plats que degusten, assistim a un joc de seducció que ens arrossega fins a desitjar tornar 40 anys enrere en la nostra vida i poder tornar a jugar a aquell mateix joc. Especialment suggestiu és el capítol 5, en què en un restaurant sofisticat els van servint platets d’aquells que no tenen més de 20 grams de tall, però que tenen un nom més llarg que Lo que el viento se llevó, i entre plat i plat i copa i copa el joc de la seducció va fent néixer un desig que dominarà fins al final la relació. Però no tot és frivolitat i esnobisme, els personatges arrosseguen ferides que no poden curar i que s’expressen a través de dos actors magnífics, Laia Costa i Guillermo Pfening. No són personatges triomfadors, no són un mascle Alfa ni una noia amb "cuerpo danone", són més aviat perdedors, aquell tipus de personatges que ens agraden tant en la ficció, que són tan entranyables, però que per res del món voldríem com a parella. Però la Coixet fa que, si poguéssim, ens els enduríem a casa.

Altament recomanable. La trobareu a HBO.

VIVARIUM És una pel·lícula de Lorcan Finnegan que s’havia d’haver estrenat la setmana passada als cinemes i que per raons òbvies no es va poder estrenar. Ara la podem veure a Movistar+  (4,95€) i a la web www.salavirtualdecine.com (7,99€). Aquesta pel·lícula va ser concebuda com una al·legoria arran de la crisi de la bombolla immobiliària a tants països, però mirada amb els ulls de l’actualitat, enmig del confinament real dels espectadors, es revela com un malson del qual volem despertar ràpidament. Alguns crítics l’han comparat a Black Mirror o a La dimensió desconeguda, pel que té d’inquietant i surrealista. A mi m’ha fet pensar també en Canino, de Yorgos Lanthimos, per allò que un membre de la família té dominats els altres, i els impedeix tot moviment cap a la llibertat. Vivarium passa en una urbanització de cases aparellades, estil les que promocionava Paco el Pocero, que no s’acaba mai i on cases i carrers són tots exactament iguals. El que passa al número 9 podria passar a totes les altres. La presència d’un nen que no se sap d’on surt, que parla amb veu d’adult i que escarneix constantment a la parella protagonista no deixa d’inquietar-nos encara més quan veiem que creix a un ritme vertiginós i que l’escaleta que hi ha a la paret (qui, que hagi tingut fills, no ha tingut a la paret una escaleta on marcava l’alçada del nen a mesura que creixia?) va adquirint marques una darrere l’altra sense parar.

Magritte? No! Finnegan

No cal dir que no és una pel·lícula per a tots els paladars, però sí per als paladars una mica avesats a sabors poc comuns. Tampoc no és una obra mestra, però el surrealisme és una manera d’expressar-se que si us interessa, farà que us agradi la pel·lícula.

Com anècdota, l’actor protagonista, Jesse Eisenberg, ha declarat que com que es va construir el plató de la urbanització a Bèlgica i la filmació dins la casa es va fer a Irlanda, ell anava més perdut i desorientat que el propi personatge!

 I finalment voldria acabar fent referència a la llista de pel·lícules i llibres que El País de cine (El País, 6 d’abril) ressalta per la seva condició de premonitòries de la catàstrofe que ens està afectant. Des de la novel·la de Mary B. Shelley El último hombre (1926) o Stephen King (Apocalipsis, 1978) fins a les pel·ícules Contagio (Steven Soderbergh, 2011) o  Melancolía (Lars von Trier, 2011) l’article ens ofereix un seguit de referències a tenir en compte. Reprodueixo aquí les paraules de Von Trier arran de la seva obra Melancolía. La pel·lícula reflecteix l’ansietat de l’individu quan la mort es converteix en una amenaça tangible. (El País, 6/4/2020). “El artista y el melancólico son muy parecidos. Los filtros que utilizan sus mentes para canalizar los estímulos externos no funcionan del todo. El artista es un personaje un poco enfermo, en el sentido de que su cerebro está algo dañado. Pero, a la vez, esto le permite ver un poco más allá que los demás. Tiene sentido que en la antigüedad se acudiera al melancólico para preguntarle: ¿qué es lo que ves?” La película recuerda que el peor apocalipsis siempre es el que tiene lugar dentro de nuestras cabezas. L’article està signat per Alex Vicente, Laura Fernández i Bea Espejo.

"Inscriptions #012", de Michel Houellebecq