UN SANT JORDI DIFERENT

Avui és Sant Jordi, i és un Sant Jordi ben diferent dels altres. Per més que s’hagin esforçat a difondre idees brillants perquè el puguem celebrar virtualment, res no és comparable al dia més emocionant de l’any, celebrat al carrer, amb les parades de llibres i de roses, amb la gent passejant, amb les empentes de la Rambla de Catalunya, amb la copeta de cava amb els amics Jordis que tots tenim.

No recordo gaire com celebràvem aquest dia a l’escola, i com que les meves companyes d’aleshores tampoc no ho recorden, hem arribat a la conclusió que no celebràvem res; com  a molt, la mort de Cervantes. Després, no sabria dir a partir de quin moment, es van començar a instal·lar parades al carrer. Recordo especialment un any en què l’editorial Labor va posar una paradeta al costat del Publi, suposo que en col·laboració amb la llibreria del Drugstore, i m’hi van enviar a mi i a una altra noia perquè érem bufonetes i quedàvem bé. Només promocionaven la Nueva colección Labor, perquè el dia del llibre és el dia de les llibreries, no de les editorials. Ho recordo especialment perquè em vaig pelar de fred tot el dia. Com que havíem d’anar arregladetes em vaig vestir de primavera, però no vaig calcular bé en quin punt de la primavera estàvem, i l’endemà tenia un mal de coll i un constipat exagerats. No recordo que també es venguessin roses, però segurament deu ser una mala passada de la memòria.

Uns altres records em venen al cap de quan ja vivia en parella però amb uns ingressos moderats que feien que haguessis de comptar cada pesseta que gastaves. Aleshores no hi havia targetes de crèdit i comprar llibres per Sant Jordi esdevenia un acte temerari, corries el risc de quedar-te la resta del mes a pa i aigua.

Més endavant, quan ja hi havia les nenes i sortíem tots junts a comprar llibres i a passejar, arribàvem a casa cansats, rebentats, però carregats de llibres i amb una rosa per a cada una. Això no ens va faltar mai.

Un any, no sé si a la dècada dels vuitanta o dels noranta, la revista Ajoblanco va fer una convocatòria contracultural i va animar la gent a passejar-se per la Rambla amb una carxofa en lloc d’una rosa. Van tenir bastant èxit. Recordo algunes carxofes de la mida d’una coliflor, com les franceses. A la gent benpensant li va sembla una blasfèmia. En realitat, més que escarnir els devots de la festa de la rosa era una provocació contra el govern convergent i contra la cultureta.

Altres santjordis van anar passant, cada vegada més multitudinaris i exitosos. Els escriptors d’arreu del país es donaven cita a Catalunya per signar llibres i es quedaven meravellats del volum de vendes, del volum de roses, del volum de persones al carrer, de totes les edats i de tots els barris; de l'alegria que es desprenia d'una societat que estimava la cultura i la difonia acompanyada de roses. Era una festa més nostra que qualsevol altra que es pogués celebrar. Es veritat que alguna vegada queia en diumenge, que alguna vegada plovia, que alguna vegada era a tocar de les vacances de setmana santa, però sempre acabava sent la festa més entranyable de Catalunya. En realitat, ja només ens queda Sant Jordi com a símbol compartit per tots els catalans.

Però els meus bons records s’acaben ara fa 5 anys. Podria dir hora per hora, minut per minut, què vaig fer el 23 d’abril del 2015. Al matí vaig anar al curs de country a l’Elizalde, era el primer dia del trimestre i ens donaven la programació. Aquell dia no pensava que seria l’últim que hi aniria. Quan vaig sortir vaig creuar el Passeig de Gràcia i vaig comprar un llibre per al Marçal. Era un llibre de Camilleri que acabava de sortir, una lectura lleugera i amena que sabia que li agradaria. Vaig arribar a casa i allà em vaig trobar la rosa. Com s’ho va fer? Va sortir sol al carrer sense avisar? Segurament, perquè les roses a domicili no s’havien inventat. Vam dinar i a la tarda vam anar a la clínica del Pilar perquè ell hi tenia una proba pendent. Hi vam anar caminant Balmes amunt, lentament, amb dificultat però amb voluntat. I al sortir el Marçal va tenir la idea d’anar a comprar sushi a un japonès per celebrar Sant Jordi. Makis, sashimi, edamame i altres cosetes bones. I així va passar aquell Sant Jordi del 2015.

Els anys següents han passat com han pogut. Fa dos anys un company del curs de cinema va enviar al grup una felicitació que reprodueixo al costat. Fixeu-vos com es diu el cavall que cavalca Sant Jordi: Marçal. Quan li vaig preguntar si sabia qui era el Marçal em va dir que no en tenia ni idea. Un altre exemple d’aquelles casualitats màgiques de què parlava fa uns dies.

Haig de reconèixer que des del 2015 he tingut roses perquè amics i gendres s’han cuidat que no em quedés sense. Aquest any ens animen a penjar una rosa al balcó perquè la imatge de la ciutat deserta no ens sigui tan depriment. Jo ja l’he fet, una rosa ben gran que, si no plou, espero que aguanti tot el dia. I l’he penjat al balcó perquè la vegi tot el carrer. Però, en realitat, el que a mi m’agradaria seria una rosa de debò, que fes olor de debò, regalada per algú de debò, a qui pogués fer petons de debò.