HOMENATGE A SUNDANCE KID

 Com no podia ser d’altra manera, avui he de dedicar el blog a l’actor que més m’ha agradat de tots els que he contemplat a la pantalla. Gary Cooper seria el second best. Dels americans, perquè dels europeus s’emporta la palma l’Alain Delon, però com que la seva actitud com a ciutadà no era del meu gust, no el tenia tan mitificat.

Què puc dir de Robert Redford que no s’hagi llegit aquests dies als diaris o vist a la tele? No coneixia res de la seva vida privada (dones, fills...) però sí de la seva posició pública en política, com també de la creació del Festival de cinema independent de Sundance, en honor del personatge que va interpretar a Dos hombres y un destino (Butch Cassidy and the Sundance Kid).

He vist gairebé totes les pel·lícules que s’han estrenat a Barcelona. He repassat a internet totes aquelles on va participar, com a actor o com a director, i n’he fet una selecció que us ofereixo a continuació, per si voleu tornar-les a veure. No hi són totes, una mica per mandra de continuar ampliant la llista i una mica per desconeixement. Hi falta Havana, El mejor, La rebelde... Ja em perdonareu, però se’m feia molt llarg.

Des del 1966, data de la més antiga que he vist, fins al 2018, data de la més recent, el ventall no pot ser més ampli. Tot i així, el tipus de paper que representava tenia sempre connotacions positives. Era igual que fos un xèrif, un gàngster, un fugitiu, un aventurer, un director de presons, un vellet entranyable, un polític amb bones intencions... els seus papers sempre tenien un vessant humà que els feia atractius. No parlem ja del seu aspecte físic. No podia ser més guapo, tot i que competia amb altres guapos com ara Paul Newman. Els últims anys no duia gaire bé l’envelliment, però l’hi perdono.

Una de les primeres pel·lícules que li vaig veure era un al·legat contra el racisme i una denúncia contra l’extermini dels indis americans. Encarnava un xèrif que perseguia un fugitiu acusat d’haver matat accidentalment el futur sogre, però, esclar, tot se li girava en contra perquè no era més que un habitant d’una reserva. La dirigia Abraham Polonsky, que havia estat apartat de la realització des que el 1951 s’havia negat a declarar davant del Comitè d’Activitats anti nord-americanes del sinistre senador McCarthy. Era la primera pel·lícula que dirigia des d’aquell temps, es deia El valle del fugitivo (Tell them Willie Boy is here, 1969) i feia el paper de xèrif que ha de detenir el fugitiu indi. Era un personatge humà, ple de contradiccions, atrapat entre el deure que li encomana la societat de perseguir l’homicida i la comprensió cap a una víctima dels prejudicis socials. Proposa una reflexió sobre el racisme, la justícia i els últims dies de la vida indígena lliure als Estats Units. Una gran pel·lícula que es pot veure a filmin.es des del 19 de setembre.

Un altre paper entranyable era el de Bubber Reeves a La jauria humana. Un pobre desgraciat que s’ha ficat tota la vida en embolics i que s’escapa de la presó amb un company que és un animal i que comet un assassinat durant la fuga. Tota la ciutat el persegueix per acabar amb ell mentre el xèrif, un Marlon Brando fantàstic, intenta evitar el linxament. Un retrat de la societat americana més conservadora, frívola i deshumanitzada. Final dramàtic, naturalment. Vista amb els ulls del 2025 no estranyen les actituds fanàtiques que adopten els personatges ni les raons que els mouen. Res no ha canviat.

Hi ha unes quantes pel·lícules que em tenien enamorada: d’ell, del personatge, de la relació amorosa, de l’ambient... Són molt conegudes i tots les hem vist: Dos Hombres y un destino (Butch Cassidy and the Sundance Kid), El gran Gatsby, Memorias de África... Cada vegada que les veig espero que el final sigui diferent. Que no els cusin a trets a ell i al Paul Newman, que no s’estavelli l’avioneta a Kènia, que Jay Gatsby recuperi l’amor de Daisy i no acabi mort d’un tret. Exactament igual que quan torno a veure per enèsima vegada West side story o Casablanca, que sempre espero que hi hagi un final feliç, però sempre em trobo amb el mateix. Això no treu valor a la pel·lícula, al contrari, la fa coherent. Però la pena queda. No em consta que Robert Redford hagi sigut dels que s’enamoren de les seves companyes de rodatge i s’hi emboliquen. Amb Meryl Streep van ser grans amics, es van embrancar en temes polítics a Leones por corderos, que ell mateix va dirigir, però no li conec relacions ni tan sols d’amistat amb altres actrius. També pot ser que no estigui ben informada.

Tal como éramos va ser una pel·lícula especialment apreciada pels progres del meu entorn. No puc recordar si la van estrenar abans o després de la mort de Franco, però l’escena inicial on Barbra Streisand incita els joves universitaris novaiorquesos a protestar contra la guerra civil espanyola ja la feia diferent de la majoria de pel·lícules que ens arribaven dels Estats Units. La contraposició de l’actitud lluitadora i compromesa d’ella amb la conformista i claudicant del personatge encarnat per Robert Redford és el que dona vida a la història, fins al desenllaç final, que no pot ser més trist.

Sembla ser que Redford, a qui van convèncer de fer el paper després de moltes pressions, es va estar queixant tot el rodatge que el seu personatge era pla i insubstancial i que no va parar fins que va aconseguir anar introduint matisos que el fessin més interessant. Hi van arribar a col·laborar fins a onze guionistes, Dalton Trumbo i Paddy Chayefskky entre d’altres. Temes com el pacifisme, la caça de bruixes i el rearmament nuclear emmarquen les accions dels personatges i situen la pel·lícula en el terreny del cine compromès. Aquí els valors els encarna ella, no ell. Per això és meritori interpretar un personatge que no és l’heroi, no és el que queda ben parat. Bravo!

Redford tindria l’oportunitat de defensar valors humanistes a la pel·lícula Brubaker, basada en un cas real. Henry Brubaker va ser nomenat alcaide (governador) d’una presó americana (a la pel·lícula, Wakefield) per intentar transformar-la en una presó de funcionament exemplar. Par tal de copsar els problemes des del punt de vista dels reclosos, hi entra fent-se passar per un pres, i va veient no només els maltractaments sinó també la violència constant i la corrupció dels seus funcionaris. Un cop revelada la seva identitat, intenta introduir tots els canvis necessaris per restituir la dignitat als presoners, eliminar la violència, fer de la presó una institució que proporcioni beneficis a través de l’agricultura i tallar de soca-rel la corrupció. Com ja us podeu imaginar, les seves pràctiques xoquen amb les autoritats superiors (senador, governador) i finalment Brubaker és destituït. Segons expliquen al final de la pel·lícula, dos anys després de la seva destitució vint-i-quatre reclusos van posar una denúncia contra la presó de Wakefield i el tribunal va sentenciar que el tractament als presoners era inconstitucional i va ordenar que el penal fos reformat o clausurat. El governador no va ser reelegit.

Redford desplega en aquesta pel·lícula tota la seva capacitat de lluita per una idea de respecte a l’ésser humà, independentment que sigui un reclòs o un funcionari. Intenta portar els seus ideals de bona organització, respecte, disciplina, etc., pel camí pacífic, però troba tota mena d’obstacles per part dels que viuen de la corrupció, l’engany, l’abús i el menyspreu al més feble. Una lliçó per a qui cregui que la dignitat humana està per damunt de la condició social.

Una pel·lícula que em va agradar molt i que ningú em diu que l’hagi vist és Noticia de un secuestro. Un personatge benestant que viu a Long Island o similar, en una casa fantàstica amb piscina i jardí, és segrestat per obtenir-ne un rescat. La seva dona, Helen Mirren, és l’encarregada de gestionar el pagament, guiada per la policia. Fins aquí, cap novetat. Però la tècnica narrativa presenta una curiositat. Assistim a dues línies argumentals diferents. Per una banda, les gestions de la dona amb la policia, amb el banc, amb el segrestador, tot encaminat a pagar el rescat i recuperar el marit. Per l’altra, les peripècies del segrestat, Robert Redford, amb el segrestador, Willem Dafoe. Tampoc seria res d’original si les accions d’uns i altres cronològicament anessin a l’hora, però no hi van. Quan uns estan al dia 1 els altres estan al dia 3, de manera que el desconcert de l’espectador és gran i has d’estar refent en el teu cap quina és la situació  en cada moment. L’espectador sap coses que passaran amb el segrestat quan la muller està dos dies abans decidint què fan, i tu ja saps que allò no servirà per a res. Una manera de presentar el suspens bastant original. I el pobre Robert Redford aguantant al bèstia del Willem Dafoe, que al final té una actitud de rendiment també bastant curiosa. Potser no és una obra mestra però és entretinguda.

Així com hi ha westerns crepusculars també hi ha comèdies romàntiques crepusculars. Són aquelles en què els seus protagonistes es troben al final de les seves vides, quan ja no n’esperen res, i per algun motiu revifen i s’hi enganxen com si fossin jovenets. Estan a la setantena, no tenen obligacions familiars, estan sols, dormen sols, no han de donar explicacions a ningú. Només que així com les comèdies romàntiques amb protagonistes joves acostumen a acabar amb un projecte de futur, els protagonistes vells ho tenen més difícil. Que li preguntin al pobre Robert Redford a Nosotros en la noche, que s’emporta una gran desil·lusió quan la Jane Fonda, que li ha brindat una relació afectiva-amorosa durant un temps, l’abandona perquè li sembla que té una missió més important: recuperar l’estimació del seu fill adult que, per mi, se’n podria anar a fregir espàrrecs. Però en fi, el guió diu una altra cosa.

He aprofitat aquests darrers dies per tornar a veure algunes de les pel·lícules protagonitzades per Robert Redford i m’he adonat que potser no és tan guapo com altres actors, que jo el tenia idealitzat en la memòria, però que com diu la Natza Farré, era desmesuradament atractiu. I no només físicament. També atreia per la seva elegància, la coherència ideològica, el compromís amb els cineastes independents a través del festival de Sundance, fundat per ell, un munt de qualitats que traspuaven a la pantalla i que ens faran recordar-lo amb enyorança i nostàlgia.

Diuen que va morir al llit, mentre dormia. No sé quina malaltia o dolència tenia, però és curiós que a la seva penúltima pel·lícula, Our souls at night, aparegués aquest diàleg:

-          Murió durmiendo.

-        

  La mejor forma de morir, creo yo.

Doncs això. Que nosaltres també puguem morir plàcidament i retrobar-nos amb ell en un món  ben diferent d’aquest que ens ha deixat.