TOT (em) CANSA...

 

No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res.

Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’Ara, El País i eldiario.es. A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que veiem que les coses van tan malament i no hi podem fer res.

Puc mirar cap a una altra banda i dir que ens hem de fixar en les petites coses que ens donen felicitat. Sí, és clar, només faltaria! Si tots els que veiem que el món està fatal mirem cap a una altra banda perquè volem assegurar la nostra petita parcel·la de felicitat, els que emmerden el món no tindran qui els aturi.

Hem començat l’any amb el segrest de Maduro, del qual, ara, no en sabem res ni ens importa. A Veneçuela només ha canviat el comerç del petroli i uns quants amnistiats. La resta, tot igual. Però amb aquest nou comerç s’ha exigit no subministrar petroli a Cuba, que, com tots sabem, és una gran amenaça per als Estats Units. La situació, a dia d’avui, no pot ser més crítica i no hi ha cap justificació per tolerar l’ofegament que el govern dels EEUU està imposant al “largo lagarto verde”. Que tinguin un govern dictatorial no autoritza ningú a matar de gana la seva població, a impedir-li l’accés a medicaments i tractaments sanitaris, a subministraments de primera necessitat i un llarg etcètera. Un capritxet de Marco Rubio a qui faria molta il·lusió que li regalessin el virregnat de l’illa. Deu voler compartir amb el President Trump “l’honor de prendre el control de Cuba”.

Al febrer vam tenir l’atac a Iran, una altra amenaça terrible per als Estats Units. Tant, que el Cap del Centre Nacional antiterrorista dels EUA ha dimitit perquè no està d’acord amb l’atac: “L’Iran no era una amenaça imminent” ha dit. Però a Trump li és igual. Ja ha dit que pot continuar atacant “per diversió”.

Mentrestant, tot i que ja no ocupa la primera pàgina de cap diari, a Palestina continuen assassinant impunement i l’última “gesta” de  l’exèrcit israelià ha consistit en carregar-se una família (pare, mare i dos fills) que tornaven en cotxe per celebrar el final del dejuni d’aquell dia. En van deixar dos més de ferits, però vius. Això sí, els van insultar i els van mostrar tot l’odi de què eren capaços. Anaven en cotxe, no duien armes, no van fer cap infracció, però és divertidíssim jugar al pim pam pum amb els palestins. Ningú els en demanarà comptes.

I ja en l’àmbit domèstic, si un vol riure només cal que miri les notícies del migdia on els soferts usuaris de Rodalies expliquen com no han pogut arribar a l’hora a la feina o allà on haguessin de desplaçar-se. Ho diuen entre rialles, com si fos un acudit. Per què no hi ha una revolta com la d’Animal Farm? Deu ser que encara poden aguantar molt més. També hi ha el vodevil dels pressupostos, que ara ens han allargat fins al maig, el mes de les flors (i les violes).

Hi ha moltes més coses que em revolten, però ja no us vull amargar més la vida. Com que tothom està a punt d’anar-se’n de vacances, millor deixar-ho aquí.

Acabaré, però, amb una notícia de fa dies que me la guardava per treure-la en algun moment. Tothom sap que m’agrada llegir. Soc una mica eclèctica. Llegeixo generalment ficció, però també algun assaig que em sembli interessant. Com ho faig per triar què llegeixo? Podríem dir que tinc tres fonts d’informació. Una, la dels amics en qui confio i que em recomanen llibres interessants. La segona, les novetats d’aquells autors que conec i m’agrada seguir. I la tercera, la informació que trobo als diaris en les pàgines especialitzades. Doncs bé, al senyor Jeff Bezos, propietari d’Amazon i del Washington Post (per a desgràcia dels seus treballadors i dels seus lectors) se li ha acudit eliminar les ressenyes de llibres que es publicaven al diari, amb l’argument que amb les valoracions dels lectors que es publiquen a Amazon ja n’hi ha prou. Ha suprimit la secció Book World i, de retruc, tots els periodistes que hi col·laboraven. Tenint en compte que les opinions d’Amazon poden ser anònimes, generades per bots o escrites per l’entorn de l’escriptor, la seva fiabilitat és semblant a zero. És un problema dels Estats Units, d’acord. I no afecta a d’altres diaris, com el New York Times, que continua amb la seva secció especial d’informació sobre novetats editorials. Són tants, però, els desastres que ens venen dels Estats Units, polítics i culturals, que ja només cal asseure’s a esperar quin serà el següent. Perquè no cal oblidar la campanya d’eliminació de les biblioteques públiques, incloses les universitàries, de tots aquells llibres que són considerats perniciosos per als lectors. Obres clàssiques, antigues, modernes, contemporànies...  A la pel·lícula Orwell 2+2=5 surt un llistat interminable de totes les obres censurades i fa posar els pèls de punta. És difícil de retenir els noms perquè passen molt ràpid per la pantalla, però en recordo dos: Charlotte Brontë i Albert Einstein. Perillosíssims!

En fi, com deia al començament, l’actualitat cansa, cansa molt, i em cansa especialment, de manera que m’agafo una altra quinzena de descans. Me n’aniré a Menorca i m’agradaria dir, com Astérix, que l’única cosa que temo és que “le ciel me tombe sur la tête”. Veurem si ho aconsegueixo!