EL PATIMENT DELS ALTRES

 

Un dels temes més debatuts al programa de TV3 sobre l’eutanàsia, emès el 30 de març, va ser el de com calibrar el grau de dolor del sol·licitant i, especialment, el grau de patiment psicològic, per tal de poder emetre un veredicte: autorització o denegació. El patiment psicològic insuportable és una de les causes previstes per la Llei. Però com s’avalua aquest patiment? Quines eines tenim per mesurar-lo?

Els metges que intervenien en el debat parlaven del coneixement necessari del pacient, ja que no és amb una analítica objectiva com es pot saber quin és aquest grau. Als que no formem part de cap tribunal mèdic això ens hauria de ser indiferent; no ens toca a nosaltres jutjar ni emetre veredictes. A mi tampoc. Però això no vol dir que no siguem sensibles al patiment dels altres, al patiment psicològic derivat d’unes circumstàncies adverses que poden ser recents o llunyanes, però que s’arrosseguen dia a dia.

Això se’m va fer evident, per atzar, el dia que em va caure a les mans un article que parlava d’un tal Abel Azcona. El titular era: Abel Azcona coneix la mare que el va abandonar (La Vanguardia, 1/4/2025). En aquell moment no sabia qui era Abel Azcona (o millor dit, no ho recordava), i em vaig quedar glaçada quan vaig saber les performances que havia protagonitzat en el passat i la que estava a punt de protagonitzar. “L’Abel Azcona treballa sobre el que li fa mal i sap el que és temptar el risc fins a límits insuportables”, deia l’article. Després explicava què ha fet per explorar aquests límits: s’ha estirat despullat en un llit perquè el públic disposés al seu antull del seu cos drogat de ketamina, ha entregat una pistola als visitants d’un museu perquè li disparessin, s’ha estat nou dies amb les nou nits en un contenidor d’escombraries... I tot això per què i per a què, em vaig preguntar jo, horroritzada, en llegir-ho.

Cal conèixer la seva història. Nascut a Madrid el 1988, fill d’una mare prostituta i heroïnòmana, és abandonat poc després i va a parar a una família desestructurada, propera a la seva mare. Viu situacions de maltractament i abús sexual i és novament abandonat. L’adopta una família navarresa catòlica, però les coses no li van millor. Es troba al carrer i comença a explorar la possibilitat de l’art com a protesta i denúncia. Es forma al centre públic Escuela de Arte y Superior de Diseño de Pamplona. Actualment és un artista reconegut arreu del món, amb obres a diferents museus, literatura publicada sobre les seves performances i moltes altres coses. Tota aquesta informació l’he tret de la Viquipèdia. A La Vanguardia només deien que 37 anys després que hagués estat abandonat per la seva mare, es retrobarien al Círculo de Bellas Artes de Madrid, davant del públic, i escenificarien aquest retrobament com una més de les seves obres artístiques. La performance, coorganitzada pel Ministeri d’Infància i Joventut, es titula “Madre e hijo”.

La història de l’artista, la manera com es sol·licitaven les entrades per assistir a l’esdeveniment, el coneixement d’anteriors actes similars em van semblar tan esperpèntics que no vaig poder deixar de pensar en el patiment que aquesta persona arrossegava des de la seva infància, no només pels abandonaments successius, sinó també pels maltractaments i els abusos de què havia estat objecte. Dos dies més tard, el mateix diari informava de com havia anat l’acte de “reconciliació” amb la seva mare, que viu actualment en un pis de Càritas a Màlaga. “Mare i fill en silenci durant una hora, agafats de la mà,  en presència de 400 persones”. Si per una banda em sembla emocionant que algú pugui mostrar els seus sentiments d’una manera tan oberta, per l’altra em sembla d’una impudícia insuportable. Què n’ha de fer el públic del meu dolor, penso jo. Què n’han de fer els altres? El fet que La Vanguardia (i també El País) dediquessin el seu espai a parlar d’Abel Azcona em va fer pensar que hi havia més teca que la d’una simple performance, i per això vaig decidir anar a buscar informació a la Viquipèdia.

Efectivament, Abel Azcona no és un artista qualsevol. No solament porta molt temps exposant el seu punt de vista provocador arreu del món, sinó que ha estat perseguit per l’extrema dreta, per l’Església i pels tribunals. Ha estat en recerca i captura durant uns anys, durant els quals es va refugiar a Portugal. És crític amb la pederàstia, amb l’Església, amb el racisme, i es declara desobedient cada vegada que el volen fer declarar per les seves obres. Quan he llegit que una de les seves creacions està construïda a partir d’hòsties, formant la paraula PEDERASTIA, he recordat que l’havia vist al Museu de l’Art Prohibit de Barcelona. No havia retingut el nom, però sí l’obra.

Ara ja en sé una mica més. Ja no em sembla tan fora de lloc el seu acte del Círculo de Bellas Artes. L’emmarco en el conjunt de la seva carrera que ha girat des del primer moment al voltant d’aspectes personals com el maltractament, l’abús, la malaltia mental, la privació de llibertat i l’abandonament. Precisament aquest darrer tema és el que m’ha semblat tan important quan, per casualitat, he llegit una entrevista a Anabel González, psiquiatra, que ha publicat un llibre que es diu “Lo que no pasó”.  Ella diu que tan important com el que ens ha passat és el que ens ha faltat. Parla d’abandonament, absència i pèrdua. Diu que només et pots sentir abandonat si aquesta sensació la coneixes de la infància. Per exemple, si una persona adulta és abandonada per la parella el sentiment d’abandonament serà més profund si ja el coneixia des de la infància. Aquest és ben bé el cas d’Abel Azcona. I si la capacitat d’expressar-se amb tanta brutalitat és directament proporcional al seu patiment psicològic, he de reconèixer que ha sabut trobar la manera de comunicar-nos-ho.