Passa al contingut principal

PER UN MILLOR 2025

 

Cada any, quan arriben aquestes dates, ens desitgem felicitat i salut a tort i a dret, com si el sol desig fos suficient perquè es realitzessin els nostres anhels. Fem propòsits de tota mena i fins i tot ens arribem a creure que podem esmenar o canviar allò que fa tants anys que volem canviar i sempre ens fa mandra. Tampoc no ens frustrem gaire si tornem a caure en els mateixos errors o rutines poc saludables, de manera que qui pugui, que faci vida nova en l’any nou, i qui no pugui o no li vingui de gust, doncs no passa res.

Ja veieu que avui no estic gaire inspirada. He de deixar alguna cosa escrita per tal que en pugueu gaudir el diumenge, que segur que friseu per veure de què parlo. Però resulta que és tard, demà me’n vaig uns dies fora, no tinc res pensat (o millor dit, sí, però és molt seriós i m’he d’acabar de decidir. Potser la setmana que ve) i vull enllestir l’article i anar-me’n a dormir.

L’any 2024 ens ha portat tota mena de desgràcies, però ja n’he parlat molt i no tornaré a començar. Per això penso que el millor és dedicar tots els esforços al 2025, que si bé significa un quart de segle, del segle XXI, a mi em resulta un número horrible, perquè només m’agraden els números parells. Pot anar pitjor que el 2024, però jo tinc esperances, perquè la felicitació dels meus nets per a l’Any Nou  que he rebut puntualment, com rebo des de l’any que van néixer, m’ha fet petar de riure. I al mateix temps m’ha fet reflexionar.

Quan la Maia i el Guim eren petits i ja s’aguantaven asseguts, els seus pares els van fer una foto molt divertida i la van convertir en una postal magnètica on ens desitjaven un bon any 2011. L’any següent, una altra foto divertida per desitjar-nos un bon 2012, i així anar fent fins al 2025. Segons les circumstàncies de l’any, les fotos incidien en la realitat del moment, com, per exemple, l’any de la pandèmia, en què apareixen amb mascaretes. Aquest any s’han buscat un plató ad hoc, l’emprovador d’una botiga de moda; s’han emprovat roba de festa, vestit de lluentons, sabates de taló, americana i camisa d’etiqueta, s’han fet la foto i després han tornat el vestuari al penjador.  D’això se’n diu tenir morro! Cada any, al sopar de Nadal, esperem la foto i la felicitació, a veure si l’Albert, el seu pare, s’ha superat com a fotògraf. La veritat és que en tinc una col·lecció preciosa, molt divertida amb les diferents postures dels nens i també, evidentment, amb la transformació dels infants. La foto d’aquest any no l’ha fet ell!

Aquesta any, però, quan hem obert el sobre amb la felicitació, el xoc ha sigut brutal. S’han acabat les fotos infantils, aquells de la imatge ja no són uns infants sinó uns adolescents que ens diuen a la cara: Som aquí i ja us podeu preparar!

No puc reproduir aquí totes les felicitacions dels anys anteriors. Les tinc a la nevera i miro amb una certa nostàlgia les primeres, quan el Marçal encara hi era, quan ells eren petits i com van anar creixent. N’hi ha de més gamberres, d’altres de més tendres, algunes molt enginyoses en la composició, i no cal dir que els nens estan guapíssims a totes! La fractura que significa la nova foto respecte a les anteriors és el que m’ha donat la idea del text d’avui. Si per a ells ha passat el temps, què haurà estat per a nosaltres? Quinze anys més vells, potser amb menys il·lusions, però desitjant que puguem veure les felicitacions de l’any nou un any darrere l’altre!

Aquí s’acaben les meves reflexions d’avui. Els meus nets, jo, la família sencera us desitgem un 2025 que, si pot ser, vagi una mica millor que el que hem deixat enrere.

 

BON ANY 2014

BON ANY 2021

Comentaris

  1. Els nets ens donen la dimensió de la nostra vellesa peró és bonic. Bon any 2025 !!! Blanca❤️

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

UNA MICA D'ESPERANÇA

                                                  Ja fa més de deu anys que he perdut el contacte diari amb adolescents. No freqüento els instituts més enllà del dels meus nets, i d’escoles, exactament igual, la dels meus nets petits. Tant l’un com l’altra m’han demanat col·laboració com a àvia en els projectes que tenen entre mans. A l’Institut Angeleta Ferrer, jo i altres avis vam ser entrevistats pels nostres nets, guiats pel tutor corresponent, sobre el temps de la nostra infància i adolescència, i amb els resultats van elaborar una obra de teatre que reproduïa els trets característics de l’època franquista. Vaig assistir a “l’estrena” i em va fer gràcia veure què hi havia de coincident amb el meu passat i què de diferent, ja que els alumnes tenien avis procedents de la geografia espanyola més enllà de Catalunya. Per a ells també va ser una experiència enriqui...