Passa al contingut principal

PER UN MILLOR 2025

 

Cada any, quan arriben aquestes dates, ens desitgem felicitat i salut a tort i a dret, com si el sol desig fos suficient perquè es realitzessin els nostres anhels. Fem propòsits de tota mena i fins i tot ens arribem a creure que podem esmenar o canviar allò que fa tants anys que volem canviar i sempre ens fa mandra. Tampoc no ens frustrem gaire si tornem a caure en els mateixos errors o rutines poc saludables, de manera que qui pugui, que faci vida nova en l’any nou, i qui no pugui o no li vingui de gust, doncs no passa res.

Ja veieu que avui no estic gaire inspirada. He de deixar alguna cosa escrita per tal que en pugueu gaudir el diumenge, que segur que friseu per veure de què parlo. Però resulta que és tard, demà me’n vaig uns dies fora, no tinc res pensat (o millor dit, sí, però és molt seriós i m’he d’acabar de decidir. Potser la setmana que ve) i vull enllestir l’article i anar-me’n a dormir.

L’any 2024 ens ha portat tota mena de desgràcies, però ja n’he parlat molt i no tornaré a començar. Per això penso que el millor és dedicar tots els esforços al 2025, que si bé significa un quart de segle, del segle XXI, a mi em resulta un número horrible, perquè només m’agraden els números parells. Pot anar pitjor que el 2024, però jo tinc esperances, perquè la felicitació dels meus nets per a l’Any Nou  que he rebut puntualment, com rebo des de l’any que van néixer, m’ha fet petar de riure. I al mateix temps m’ha fet reflexionar.

Quan la Maia i el Guim eren petits i ja s’aguantaven asseguts, els seus pares els van fer una foto molt divertida i la van convertir en una postal magnètica on ens desitjaven un bon any 2011. L’any següent, una altra foto divertida per desitjar-nos un bon 2012, i així anar fent fins al 2025. Segons les circumstàncies de l’any, les fotos incidien en la realitat del moment, com, per exemple, l’any de la pandèmia, en què apareixen amb mascaretes. Aquest any s’han buscat un plató ad hoc, l’emprovador d’una botiga de moda; s’han emprovat roba de festa, vestit de lluentons, sabates de taló, americana i camisa d’etiqueta, s’han fet la foto i després han tornat el vestuari al penjador.  D’això se’n diu tenir morro! Cada any, al sopar de Nadal, esperem la foto i la felicitació, a veure si l’Albert, el seu pare, s’ha superat com a fotògraf. La veritat és que en tinc una col·lecció preciosa, molt divertida amb les diferents postures dels nens i també, evidentment, amb la transformació dels infants. La foto d’aquest any no l’ha fet ell!

Aquesta any, però, quan hem obert el sobre amb la felicitació, el xoc ha sigut brutal. S’han acabat les fotos infantils, aquells de la imatge ja no són uns infants sinó uns adolescents que ens diuen a la cara: Som aquí i ja us podeu preparar!

No puc reproduir aquí totes les felicitacions dels anys anteriors. Les tinc a la nevera i miro amb una certa nostàlgia les primeres, quan el Marçal encara hi era, quan ells eren petits i com van anar creixent. N’hi ha de més gamberres, d’altres de més tendres, algunes molt enginyoses en la composició, i no cal dir que els nens estan guapíssims a totes! La fractura que significa la nova foto respecte a les anteriors és el que m’ha donat la idea del text d’avui. Si per a ells ha passat el temps, què haurà estat per a nosaltres? Quinze anys més vells, potser amb menys il·lusions, però desitjant que puguem veure les felicitacions de l’any nou un any darrere l’altre!

Aquí s’acaben les meves reflexions d’avui. Els meus nets, jo, la família sencera us desitgem un 2025 que, si pot ser, vagi una mica millor que el que hem deixat enrere.

 

BON ANY 2014

BON ANY 2021

Comentaris

  1. Els nets ens donen la dimensió de la nostra vellesa peró és bonic. Bon any 2025 !!! Blanca❤️

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...