Salta al contingut principal

PER UN MILLOR 2025

 

Cada any, quan arriben aquestes dates, ens desitgem felicitat i salut a tort i a dret, com si el sol desig fos suficient perquè es realitzessin els nostres anhels. Fem propòsits de tota mena i fins i tot ens arribem a creure que podem esmenar o canviar allò que fa tants anys que volem canviar i sempre ens fa mandra. Tampoc no ens frustrem gaire si tornem a caure en els mateixos errors o rutines poc saludables, de manera que qui pugui, que faci vida nova en l’any nou, i qui no pugui o no li vingui de gust, doncs no passa res.

Ja veieu que avui no estic gaire inspirada. He de deixar alguna cosa escrita per tal que en pugueu gaudir el diumenge, que segur que friseu per veure de què parlo. Però resulta que és tard, demà me’n vaig uns dies fora, no tinc res pensat (o millor dit, sí, però és molt seriós i m’he d’acabar de decidir. Potser la setmana que ve) i vull enllestir l’article i anar-me’n a dormir.

L’any 2024 ens ha portat tota mena de desgràcies, però ja n’he parlat molt i no tornaré a començar. Per això penso que el millor és dedicar tots els esforços al 2025, que si bé significa un quart de segle, del segle XXI, a mi em resulta un número horrible, perquè només m’agraden els números parells. Pot anar pitjor que el 2024, però jo tinc esperances, perquè la felicitació dels meus nets per a l’Any Nou  que he rebut puntualment, com rebo des de l’any que van néixer, m’ha fet petar de riure. I al mateix temps m’ha fet reflexionar.

Quan la Maia i el Guim eren petits i ja s’aguantaven asseguts, els seus pares els van fer una foto molt divertida i la van convertir en una postal magnètica on ens desitjaven un bon any 2011. L’any següent, una altra foto divertida per desitjar-nos un bon 2012, i així anar fent fins al 2025. Segons les circumstàncies de l’any, les fotos incidien en la realitat del moment, com, per exemple, l’any de la pandèmia, en què apareixen amb mascaretes. Aquest any s’han buscat un plató ad hoc, l’emprovador d’una botiga de moda; s’han emprovat roba de festa, vestit de lluentons, sabates de taló, americana i camisa d’etiqueta, s’han fet la foto i després han tornat el vestuari al penjador.  D’això se’n diu tenir morro! Cada any, al sopar de Nadal, esperem la foto i la felicitació, a veure si l’Albert, el seu pare, s’ha superat com a fotògraf. La veritat és que en tinc una col·lecció preciosa, molt divertida amb les diferents postures dels nens i també, evidentment, amb la transformació dels infants. La foto d’aquest any no l’ha fet ell!

Aquesta any, però, quan hem obert el sobre amb la felicitació, el xoc ha sigut brutal. S’han acabat les fotos infantils, aquells de la imatge ja no són uns infants sinó uns adolescents que ens diuen a la cara: Som aquí i ja us podeu preparar!

No puc reproduir aquí totes les felicitacions dels anys anteriors. Les tinc a la nevera i miro amb una certa nostàlgia les primeres, quan el Marçal encara hi era, quan ells eren petits i com van anar creixent. N’hi ha de més gamberres, d’altres de més tendres, algunes molt enginyoses en la composició, i no cal dir que els nens estan guapíssims a totes! La fractura que significa la nova foto respecte a les anteriors és el que m’ha donat la idea del text d’avui. Si per a ells ha passat el temps, què haurà estat per a nosaltres? Quinze anys més vells, potser amb menys il·lusions, però desitjant que puguem veure les felicitacions de l’any nou un any darrere l’altre!

Aquí s’acaben les meves reflexions d’avui. Els meus nets, jo, la família sencera us desitgem un 2025 que, si pot ser, vagi una mica millor que el que hem deixat enrere.

 

BON ANY 2014

BON ANY 2021

Comentaris

  1. Els nets ens donen la dimensió de la nostra vellesa peró és bonic. Bon any 2025 !!! Blanca❤️

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...