Cada any, quan arriben aquestes dates, ens desitgem
felicitat i salut a tort i a dret, com si el sol desig fos suficient perquè es
realitzessin els nostres anhels. Fem propòsits de tota mena i fins i tot ens
arribem a creure que podem esmenar o canviar allò que fa tants anys que volem
canviar i sempre ens fa mandra. Tampoc no ens frustrem gaire si tornem a caure
en els mateixos errors o rutines poc saludables, de manera que qui pugui, que
faci vida nova en l’any nou, i qui no pugui o no li vingui de gust, doncs no
passa res.
Ja veieu que avui no estic gaire inspirada. He de
deixar alguna cosa escrita per tal que en pugueu gaudir el diumenge, que segur
que friseu per veure de què parlo. Però resulta que és tard, demà me’n vaig uns
dies fora, no tinc res pensat (o millor dit, sí, però és molt seriós i m’he d’acabar
de decidir. Potser la setmana que ve) i vull enllestir l’article i anar-me’n a
dormir.
L’any 2024 ens ha portat tota mena de desgràcies, però
ja n’he parlat molt i no tornaré a començar. Per això penso que el millor és
dedicar tots els esforços al 2025, que si bé significa un quart de segle, del
segle XXI, a mi em resulta un número horrible, perquè només m’agraden els números
parells. Pot anar pitjor que el 2024, però jo tinc esperances, perquè la felicitació
dels meus nets per a l’Any Nou que he
rebut puntualment, com rebo des de l’any que van néixer, m’ha fet petar de
riure. I al mateix temps m’ha fet reflexionar.
Quan la Maia i el Guim eren petits i ja s’aguantaven
asseguts, els seus pares els van fer una foto molt divertida i la van convertir
en una postal magnètica on ens desitjaven un bon any 2011. L’any següent, una
altra foto divertida per desitjar-nos un bon 2012, i així anar fent fins al
2025. Segons les circumstàncies de l’any, les fotos incidien en la realitat del
moment, com, per exemple, l’any de la pandèmia, en què apareixen amb
mascaretes. Aquest any s’han buscat un plató ad hoc, l’emprovador d’una botiga de moda; s’han emprovat roba de
festa, vestit de lluentons, sabates de taló, americana i camisa d’etiqueta, s’han
fet la foto i després han tornat el vestuari al penjador. D’això se’n diu tenir morro! Cada any, al
sopar de Nadal, esperem la foto i la felicitació, a veure si l’Albert, el seu
pare, s’ha superat com a fotògraf. La veritat és que en tinc una col·lecció
preciosa, molt divertida amb les diferents postures dels nens i també,
evidentment, amb la transformació dels infants. La foto d’aquest any no l’ha
fet ell!
No puc reproduir aquí totes les felicitacions dels
anys anteriors. Les tinc a la nevera i miro amb una certa nostàlgia les
primeres, quan el Marçal encara hi era, quan ells eren petits i com van anar
creixent. N’hi ha de més gamberres, d’altres de més tendres, algunes molt
enginyoses en la composició, i no cal dir que els nens estan guapíssims a
totes! La fractura que significa la nova foto respecte a les anteriors és el
que m’ha donat la idea del text d’avui. Si per a ells ha passat el temps, què
haurà estat per a nosaltres? Quinze anys més vells, potser amb menys
il·lusions, però desitjant que puguem veure les felicitacions de l’any nou un
any darrere l’altre!
Aquí s’acaben les meves reflexions d’avui. Els meus
nets, jo, la família sencera us desitgem un 2025 que, si pot ser, vagi una mica
millor que el que hem deixat enrere.
Els nets ens donen la dimensió de la nostra vellesa peró és bonic. Bon any 2025 !!! Blanca❤️
ResponElimina