TURISME DE RISC / TURISME SEGUR

 

Mar bàltic

Quan m’estava preparant mentalment la maleta que m’havia d’endur a l’escapada turística que tenia prevista per a la setmana passada m’assabento de la tràgica notícia de l’atac terrorista a uns turistes a l’Afganistan, tres d’ells catalans, dels quals dues dones, mare i filla, farmacèutiques. L’home era químic.

El primer que se’m va acudir pensar va ser: què hi feien a l’Afganistan uns occidentals fent turisme, i a sobre, dones? No saben com les gasten allà? La reacció del govern dels talibans va ser que els terroristes ho pagarien car. Ah, però no són ells mateixos els assassins? No senyor, els talibans ara busquen complicitats als països occidentals per tal que visitin el seu país i hi deixin alguns calerons que faran servir per oprimir més les dones, si és que és possible. Resulta que estan fomentant el turisme i aquell atemptat els fotia els plans enlaire. Quina pena!

De seguida que ho vaig saber em vaig posar a pensar com ho podria treure al blog i com ho presentaria. Quina responsabilitat hi tenen els terroristes? Tota, naturalment. Però deixem-ne una engruna per a les agències que programen aquests tipus de viatges de risc i no adverteixen la clientela que s’hi juguen la vida. I una altra engruna per als que hi van. Però són dues engrunes molt grans. Tenia molts arguments pensats quan vaig llegir un article de la Najat El Hachmi a l’Ara del dijous 23, La dolorosa indiferència del turista, en què posava el dit a la llaga, no tant pel fet dels turistes morts a l’Afganistan com pels que volten pel món indiferents a les misèries dels països que visiten i el suport que donen a règims autoritaris, explotadors, torturadors... convertint-se en còmplices d’aquests mateixos règims que després blanquegen dient: doncs no n’hi ha per tant, o no viuen pas tan malament...

Després han anat sortint molts altres articles d’opinió, alguns furibundament contra el turisme, sigui de la mena que sigui; d’altres, contra el turisme de risc, el que busca emocions fortes que no troba a la placeta del costat de casa. Fins i tot ha merescut un editorial de La Vanguardia el diumenge 26 de maig.  En trec una frase per manifestar la meva disconformitat: “Seria inhumà i injust justificar aquestes morts per la seva elecció viatgera.” Jo crec que no és ni inhumà ni injust atribuir aquestes morts a l’elecció que han fet els viatgers i a l’agència que els ha facilitat el viatge. Posem per cas que la vostra filla decideix fer aquest viatge amb el seu marit i deixen els nets a càrrec vostre. Però ells no tornen, o tornen dins d’un taüt. Vosaltres ja els heu advertit que era un disbarat però necessitaven viure aquelles emocions, s’havien de trobar a ells mateixos, era un viatge emocional que no es podien perdre i tota la sèrie de justificacions místiques que vulgueu. Però els nens s’han quedat orfes... i els pares en són responsables.

Com que darrerament està molt de moda posar la llibertat com a màxim exponent de la democràcia i de la felicitat individual, se’m pot dir que cadascú és lliure de fer el que li vingui de gust. Per descomptat que sí, sempre i quan l’exercici d’aquesta llibertat no contribueixi a la desgràcia dels altres. La vida no és important? Me la puc jugar perquè soc molt agosarat i necessito posar a prova els meus límits? No els fa vergonya, a les agències de viatges, facilitar l’anada a l’Afganistan, un país que menysté la llibertat de la dona que ni tan sols li permet estudiar, sortir de casa, prendre decisions?

He volgut esmentar al començament les professions dels tres catalans morts perquè no eren tres hippies avorrits que buscaven emocions fortes després d’haver-se xutat uns quants tripis; eren persones benestants, ben situades, que podien haver triat qualsevol destinació segura tan o més interessant que l’Afganistan. Què els va empènyer a fer aquell disbarat? Què buscaven? Quines insatisfaccions arrossegaven per anar a buscar el risc a l’altre extrem del món? No ho sabrem mai. Només sabem que, per desgràcia, no seran els últims.

El mateix diumenge 26 trobo un article a l’Ara d’Enric González, La tonteria del turisme, contra el turisme de risc. Abans, el 14 de maig, un de Xavier Melero a La Vanguardia, Pamflet contra el tuisme, contra els turistes “papanates”, els de les selfies. Ara es tracta de carregar-se tot el turisme perquè és una moda que s’ha convertit en una activitat de masses, que fa malbé el territori, que incomoda els autòctons, i que no aporta res. Tampoc no és això. Jo faig turisme, m’agrada viatjar, intento ser respectuosa amb el terreny que visito tot i que sovint, ho haig de reconèixer, em sento que vaig en ramat. Això no m’agrada, me n’aparto, busco un camí només per a mi, per gaudir del paisatge, del museu, del carrer típic o de la cafeteria emblemàtica, però al meu aire. És difícil aconseguir-ho i sovint he hagut de renunciar a entrar a llocs interessants per culpa de les cues.

Allò que diuen que deia Baroja, que el nacionalisme es cura viatjant, només és veritat si estàs disposat a mirar-te el país que visites sense prejudicis, disposat a admirar el bo i millor i a criticar el que no funciona. Crec que hi pot haver una actitud respectuosa amb el país que no impedeix gaudir de les seves meravelles, sigui passejant pels carrers, entrant als museus, visitant monuments o saborejant els seus productes. Ah, i parlant amb la gent (però aquest no és el meu cas, soc poc donada a fer noves coneixences!)

Precisament aquella maleta que preparava mentalment, un cop plena i tancada, va viatjar amb mi fins a les Repúbliques bàltiques, en un viatge turístic convencional, sense risc. Era un destí que tenia al cap des de feia temps i que al final he pogut satisfer. No en faré un reportatge perquè no soc una agència de viatges, però recomano molt visitar aquells països especialment per la seva història. D’això sí que en parlaré, perquè fa pocs anys, després de la caiguda de la Unió Soviètica, es va voler comparar la lluita per la independència de Lituània o de les altres repúbliques amb la de Catalunya, pensant que seria tan fàcil l’una com les altres. Gran error!

Catedral Alexander Nevski - Tallin (Estònia)

Les tres Repúbliques tenen històries similars de dominació per part de potències estrangeres: Rússia, Suècia, Alemanya, URSS. Cada una d’elles té la seva pròpia llengua, que no entenen les altres. Letònia i Lituània, del mateix origen. Estònia, com el finès, d’origen diferent. Totes tres van gaudir d’un període d’independència entre la primera i la segona guerra mundial, però amb l’ocupació nazi i després la soviètica, se’ls va acabar la llibertat. Estònia té un milió tres-cents mil habitants; Letònia, uns dos milions; Lituània, dos milions vuit-cents mil. Amb aquestes quantitats es poden gestionar bé els recursos, siguin humans o materials. La religió és important a Lituània (sobretot la catòlica), no en canvi a les altres dues, on és residual. Tot i així, hi ha moltes esglésies, luteranes o ortodoxes. Totes tres van aconseguir la independència l’any 90 o 91, i en el cas de Lituània, amb l’oposició de l’URSS, que els va atacar i va provocar catorze morts. Les altres dues van ser lluites incruentes, després d’eleccions guanyades per coalicions independentistes a favor de la secessió, per amplíssimes majories.

Vista de la ciutat des de la part alta de Tallin

Un cop assolida la independència, i amb el suport d’Europa, s’han situat al capdavant de la UE en temes com la informàtica, fins al punt que Estònia és coneguda com la Silicon Valley del Bàltic. Estan encara per sota de la mitjana europea en PIB per càpita i nivell de salaris, però van creixent a poca a poc, sense presses però sense pauses. Van adoptar l’euro el 2004 (Letònia), 2011 (Estònia) i 2015 (Lituània).

Un carrer de Vilnius (Lituània)

Què és, però, el que els fa tan diferents de nosaltres en la lluita per la independència? La dominació que van patir, especialment de la Rússia tsarista, de l’Alemanya nazi i de la URSS (no la de Suècia) va ser tan brutal que no té ni punt de comparació amb les èpoques més sagnants del franquisme. Deportacions a Sibèria per milers, camps de concentració, execucions, prohibicions de la pròpia llengua i obligatorietat de l’estrangera (rus o alemany), repoblacions amb russos “colonitzadors”, en fi, tot un rosari de desgràcies que no és d’estranyar que s’aixequessin contra la dominació soviètica quan van entreveure la possibilitat d’alliberar-se’n.

Casa del Caps Negres - Riga (Letònia)

Ara són uns països que funcionen perfectament, amb unes democràcies que exigeixen  governs de coalició perquè cap partit no treu prou majoria com per governar sol. Presidents garants de l’equilibri dels Parlaments, com en el cas de Lituània en què ni tan sols és d’un partit, sinó elegit pel Parlament entre persones de “reconegut prestigi”, que puguin assegurar la imparcialitat. En fi, una delícia, si fa o no fa com a casa nostra!

Afegiré, però, un petit detallet: cap indici d’immigració pels carrers, cap cara “racialitzada”, cap senyora amb el cap tapat, cap sensellar, una població aparentment homogènia. Els que hi han arribat d’Ukraïna no es distingeixen dels locals. Estaré al cas dels resultats electorals del 9 de juny en aquests països per saber la incidència dels partits d’extrema dreta en aquestes repúbliques. Si han estat residuals és senyal que no tenen immigració, perquè si fos al contrari, la seva demagògia segur que hauria arrelat. No em vaig atrevir a preguntar més a fons sobre la realitat política d’aquests països per por de ser indiscreta. Ara me’n penedeixo; potser hauria après coses interessants.

Edifici modernista - Riga

Però tornant al turisme, què té de dolent aquest tipus de turisme? No he anat a fer-me una selfie a la porta del Dakota Building, al Cap Súnion o a les ruïnes de Palmira per després ensenyar-la als amics i coneguts. He anat respectuosament a trucar a la porta d’unes repúbliques que tenen uns paisatges meravellosos, una gent agradable, unes ciutats amables i segures i un model de convivència que m’agradaria poder tenir a casa nostra.

Turó de les creus - Lituània

Des de fa uns anys m’emporto una llibreta quan viatjo i anoto cada dia què he fet i quines impressions n’he tret. A la pàgina de la dreta hi va el text; a la de l’esquerra hi enganxo fotos que he imprès amb l’ordinador per deixar constància del lloc i sobretot per recordar-lo. De tant en tant vaig a buscar les llibretes que guardo i repasso allò que vaig fer fa uns anys. Puc assegurar que és emocionant; i si a més les llibretes corresponen a viatges fets amb el Marçal, encara més, perquè són records d’uns moments que no tornaran mai.

Així passem la vida els que ja anem tenint una edat; sense voler renunciar a res, però satisfets de tot el que hem pogut aconseguir i gaudir. I el turisme, que em perdoni l’Enric González i el Xavier Melero, no és cap tonteria!