SUBÚRBIA versus URBS

 

Avui tocaria parlar de la Revolució dels clavells per celebrar-ne el seu cinquantè aniversari, amb alegria i satisfacció. O bé parlar de la decisió de Pedro Sánchez de replantejar-se si continua al cap del Govern. Però estic en estat de xoc; tant si és una decisió sentida com una postura victimista, em trasbalsa. No em vull ni imaginar les conseqüències d’una dimissió. De manera que opto per deixar aquests dos temes, molt més importants que el que tenia preparat, i tirar per la via poc compromesa de la reflexió sobre l’hàbitat urbà i les seves formes. Comencem.

Qui no s’ha plantejat, alguna vegada a la vida, abandonar la ciutat i anar-se’n a viure al “camp”? Jo no, per descomptat, però la idea antiga de la caseta i l’hortet, modernitzada i adaptada a la casa adossada, amb jardí i, si pot ser, piscina, ha estat el somni de molts catalans. I de la resta d’espanyols, també. L’hortet ha quedat aparcat, ha passat de moda, només els reo-rurals posteriors al maig del 68 han optat per una vida feliç conreant la terra, a l’estil horacià del beatus ille qui procul negotiis... La pandèmia, que ens va agafar a tots desprevinguts i confinats durant força temps, va fer que molta gent decidís traslladar-se a segones residències, lluny del soroll i les incomoditats de no poder bellugar-se de casa o de la ciutat. Al “camp”, els moviments eren més tolerats i el contacte amb la natura produïa sensacions apaivagadores. Però la pandèmia es va acabar i tornem a estar on érem abans.

Què és Subúrbia? De què parla? És l’exposició que ara mateix i fins al 8 de setembre es pot veure al CCCB, i que exposa el moviment que va tenir lloc als Estats Units que va fer que la gent abandonés la ciutat per instal·lar-se en urbanitzacions de nova creació on poguessin realitzar el somni americà d’una vida feliç: el marit surt a treballar, la dona l’espera a casa fent les labors pròpies del seu sexe, i els fills corren en bicicleta pel barri i criden trick or treat cada 31 d’octubre.

La paraula subúrbia s’associa immediatament al mot suburbi, i resulta que té un sentit completament oposat. Al final de l’exposició hi ha un vídeo que ho explica, són dos moviments diferents. En el primer cas, la gent que viu a la ciutat i s’ho pot permetre l’abandona i fuig cap a zones encara no urbanitzades que s’aniran convertint en les noves àrees residencials. Cases unifamiliars, xalets més que suficients per sentir-se triomfadors en una societat rica i feliç. És el concepte subúrbia. En el segon cas, la gent que viu al camp i vol prosperar perquè no s’hi guanya bé la vida, l’abandona i s’instal·la a la ciutat, però no té mitjans per procurar-se un habitatge digne al centre, i colonitza les zones adjacents, generalment mancades d’infraestructures i de serveis, que es degraden ràpidament, que formen guetos, que causen conflictes i que no faciliten una vida digna: son els suburbis.

L’exposició fa un repàs a tota la història d’aquest moviment migratori cap als afores de les ciutats als Estats Units i n’explica els motius. La creació del ferrocarril, del tramvia i posteriorment l’aparició de l’automòbil van facilitar els desplaçaments cap a zones allunyades de les ciutats, les quals, a causa de la revolució industrial, eren vistes com la mare de tots els mals. La tornada massiva de soldats de la segona guerra mundial i les facilitats de crèdits hipotecaris que es van donar als blancs (no als negres) van produir un boom de nous assentaments, comunitats planificades, creant els nous commuters, els que treballaven a la ciutat però vivien als afores.

L’exposició fa referència a escriptors i cineastes que han parlat sobre aquest tema, John Cheever (El nedador, narració curta que va ser duta al cinema amb Burt Lancaster de protagonista). John Updike, Sinclair Lewis (Babbitt), Todd Solondz... Alguns textos són crítics amb el tipus de vida que té lloc a Subúrbia, d’altres simplement mostren el marc on es desenvolupa una acció i el commuting és un teló de fons (Breve encuentro, Enamorarse, Mad men...). Aquestes tres últimes referències me les he empescat jo, no es mencionen a l’exposició.

Una de les característiques indiscutibles dels habitatges de les urbanitzacions de nova creació era la possessió dels electrodomèstics més avançats, i així ho exhibeix l’exposició. Però també el tallagespa, la piscina, el garatge, la barbacoa, la bicicleta infantil... Tots aquests “luxes” que eren habituals en la societat americana que podíem veure a través de les pel·lícules van calar molt endins en la nostra societat. Sovint sense cap mena de planificació es van començar a construir habitatges en urbanitzacions fantasma que van tardar molt temps a gaudir de les infraestructures necessàries, començant per l’absència de transport públic. El boom del xalet adossat va fer que entre 1985 i 2005 als 311 municipis de Barcelona es construís una nova casa cada hora. És evident que això no podia ser sostenible de cap manera.

L’exposició analitza l’auge i la decadència de la Subúrbia americana i ho acompanya d’il·lustracions i fragments de pel·lícules que permeten fer-se una idea del “somni americà”. També dels problemes que van sorgir i de l’estat actual: només un 6,8% de la població viu en àrees urbanitzades on es pot anar a peu als llocs, el 75% ho fa en habitatges unifamiliars que requereixen l’ús del vehicle per al desplaçament. Aquest 75% és susceptible de ser client d’Amazon, o d’altres empreses de vendes per internet, amb els consegüents desplaçaments que suposen per al repartiment.

Tornant a Catalunya, tinc la sensació que la consciència sobre la gravetat del canvi climàtic no ha fet encara replantejar-se la necessitat de reorganitzar l’hàbitat dispers i establir mesures que en minimitzin l’impacte. Sabem que els municipis on hi ha més habitatge unifamiliar es consumeix una quantitat d’aigua molt superior al la consumida en les grans aglomeracions. Arran de la sequera extrema que estem patint, l’administració ha publicat el nivell de consum d’aigua d’alguns municipis, i resulta que a Barcelona és on el consum d’aigua per habitant és més baix. Al rànking més alt hi ha els municipis que tenen un volum més gran de residències unifamiliars amb piscina i jardí.

Viure en aquestes zones residencials i treballar a la ciutat requereix una xarxa de transport públic desenvolupada, segura i eficient, i no és el cas de les Rodalies de RENFE, pel que fa a Barcelona. Així doncs, l’ús obligatori del cotxe fa que les entrades i sortides a les hores punta es converteixin en un caos. S’insisteix molt en la necessitat de prescindir del vehicle privat però no veig enlloc que cap administració es posi les piles per ampliar la xarxa de transport públic o millorar-ne el servei. Sí que funciona, i és just reconèixer-ho, el “metro del Vallès”, dit ferrocates en versió popular, els Ferrocarrils de la Generalitat.

Totes aquestes explicacions, que no tenen res d’original ni d’interessant (l’Exposició Subúrbia, sí, us la recomano moltíssim) venen a tomb perquè m’ha cridat molt l’atenció una columna de Fernando Trias de Bes que he llegit de passada, titulada L’art d’usar sense tenir.

Em situo més de cinquanta anys enrere quan em plantejava marxar de casa i viure en parella. Què necessitava? Un pis. A La Vanguardia hi havia muntanyes d’anuncis de pisos de renda limitada a 2880 pessetes de lloguer al mes. El 1969 jo en guanyava 9000. M’ho podia permetre fins i tot pagant-lo jo sola. Un cop ja tenies un pis, per descomptat de lloguer, volies un cotxe. Jo vaig tardar molt a tenir carnet perquè et demanaven un certificat de bona conducta i a mi no me’l donaven. El Marçal el va aconseguir abans i vam heretar el cotxe que els seus pares liquidaven per comprar-ne un de millor. Era un Diane ( Citroën Diane 6, para gente encantadora, ho recordeu?). 

L’opció de lloguer de mica en mica va anar semblant poc glamurosa i la gent es plantejava l’habitatge de compra, la hipoteca, el compromís durant anys amb els bancs... Després va venir el boom de les segones residències en urbanitzacions poc planificades i com ja he dit abans, sense accés en transport públic. Per tant, era indispensable tenir cotxe. Ara, la situació de l’habitatge ha arribat a un estat tan greu que els joves no es poden emancipar, els que tenen un contracte limitat en el temps per la pròpia llei es poden trobar que no els el renovin, els preus no paren de pujar malgrat les lleis que intenten frenar-los i ja només es poden plantejar la compra d’un pis els que en tenen sobradament els mitjans, o sigui, una minoria.

Però sembla que les coses estan canviant en les prioritats dels joves, tal com explica la columna citada. A partir d’un fenomen que es veu que es dona cada vegada més (vendre’t la casa amb tu a dintre, on podràs viure fins que et moris, o sigui, podràs usar-la) entre gent situada, Trias de Bes explica que entre els joves també es dona la preferència a usar abans que posseir, l’ús per damunt de la tinença. Economia col·laborativa o circular. És millor compartir i reutilitzar que tenir en propietat. Les hipoteques generen dependències, econòmiques i de mobilitat, generen despeses, et lliguen. Els joves volen relacions, personals i laborals, líquides, en paraules de Trias de Bes.

El cotxe, aquell altre fetitxe de la meva joventut, ha deixat de ser-ho per a molts joves, que el troben poc sostenible, contaminant, exasperant en la circulació a la ciutat, i prefereixen per als seus desplaçaments quotidians la bicicleta o el patinet elèctric.

Aquests dos elements, l’habitatge i el vehicle privat, són la base de la cultura de Subúrbia, la de l’hàbitat expandit, la depredadora de sòl, la que menysté les relacions humanes que s’estableixen a la ciutat compacta per viure en el seu món individual, insolidària amb la resta de la ciutadania.  Quin és el model que volem en el futur? Quin futur té la ciutat expandida? Quines possibilitats de supervivència? Aneu a veure l’exposició del CCCB que, malgrat que se centra en els Estats Units, té unes ensenyances universals.