L'ESPERPENT MADRILENY

 

Quan el diumenge, 7 d’abril, i el dilluns següent, vaig començar a rebre fragments filmats de la festa posterior a “la boda del siglo”, vaig pensar que l’alcalde de Madrid tenia uns amics molt cruels. Creia que només algú que hagués assistit al casament podia haver filmat aquell horror i difondre’l l’endemà. Després vaig saber que TeleMadrid havia retransmès la cerimònia ja que, com és evident, era d’interès per a tota la comunitat madrilenya. Aleshores vaig entendre que els “enemics” d’Almeida haguessin pogut difondre aquells vídeos. No eren a la festa, s’estaven morint d’enveja mirant-la per la tele, des de les seves butaques,  enrabiats per no haver estat convidats i havent perdut l’ocasió de passar a la Història, no a la de Menéndez Pelayo, sinó a la de Valle Inclán.

Vam fer molta broma, a través dels diferents xats que comparteixo amb amics que tenen bon gust, especialment al voltant de dues coses: la indumentària i l’art de la dansa. No és que semblessin de La Cubana, eren La Cubana en estat pur. Ara bé, a l’hora de ballar era evident que necessitaven un maître de musique al més pur estil de Molière, algú que, com reclamava Monsieur Jourdain a Le bourgeois gentilhome, els ensenyés a comportar-se en societat amb la mateixa desimboltura que els aristòcrates de debò.

Les imatges esperpèntiques d’aquella boda  no m’haurien durat a la memòria més enllà de cinc minuts, si no fos que el dimarts apareixen al diari diferents articles analitzant políticament el fenomen, amb seriositat i sense fer-ne burla, o almenys sense insultar, perquè la burla es fa sola. Un des del mateix Madrid, de Pablo Iglesias. L’altre, des de Mallorca/Barcelona, de Sebastià Alzamora. Tots dos seriosos, tots dos des d’una perspectiva d’esquerres, tots dos molt crítics. També m’arriba un vídeo que imita un programa d’Equipo de Investigación i on ressalten totes les virtuts dels convidats: la corrupció, l’enriquiment il·legítim, la cocaïnomania, les condemnes, les comissions il·legals, i també, de manera cruel, la falta absoluta de glamur exhibida durant el ball.

Què representa aquest casament i per què hi dedico un capítol del blog? Com em passa sovint, és quan lligo dues idees o dos fets casuals que em sorgeix la guspira de la inspiració. Estic acabant un curs sobre novel·la europea del segle XIX durant el qual he tingut ocasió de repassar Galdós i submergir-me en el Madrid que retrata, tan allunyat del que es coïa mentrestant en altres punts del país. Galdós era canari, o sigui, perifèric, i retratava el que veia amb una precisió de rellotge. Després de llegir i analitzar Tormento ens preguntàvem: a Madrid tothom viu del “cuento”? entenent el cuento com a professions lligades al poder: els diversos estaments funcionarials, des dels més baixos fins als més alts, jutges, procuradors, advocats de l’Estat, eclesiàstics, militars... No hi ha cap personatge que sigui emprenedor, que creï riquesa, que aposti per la indústria, tots viuen de favors i prebendes obtinguts directament dels que estan més amunt que ells.

Això passava al segle XIX, analitzat i narrat per un escriptor republicà liberal, crític amb el sistema, solidari amb les classes populars, un testimoni de l’època. Però en ple segle XXI aquelles classes paràsites retratades per Galdós emergeixen davant de la ciutadania com el súmmum de l’èxit, com el model a seguir, com la representació màxima de la llibertat (la de prendre’s unes cervesetes a la Plaza Mayor en plena pandèmia, ja m’enteneu). La descripció de l’esdeveniment que fa Sebastià Alzamora a l’Ara del 9 d’abril  és del tot eloqüent. No puc posar un enllaç per tal que tothom pugui accedir al text, ja que em carregaria els drets d’autor del diari, però sí que puc citar-ne fragments, com per exemple: “Però és bo no oblidar que aquesta desfilada de lloros i mamarratxos que dissabte es va concentrar a les pantalles dels nostres televisors i mòbils representa a la perfecció les elits dirigents a Madrid, Espanya. Els alts funcionaris de l’Estat, la magistratura, l’estament militar i l’eclesiàstic, l’aristocràcia, la Corona, el poder econòmic, l’industrial, el mediàtic: eren tots allà, gojosos, felicitant-se entre ells. (...) Són una gent amb interessos de classe que ells identifiquen completament amb els interessos de la pàtria.”

A la columna del costat Pablo Iglesias parlava del mateix tema i concloïa: “L’Espanya del casament d’Almeida existeix i crida guapa a Ayuso (...) com fa dos segles cridaven “Vivan las caenas”. És la representació d’aquella casta que ell tant va criticar allà pel 2014 quan els indignats de Podemos semblava que podien oferir una alternativa a una esquerra conformista i adormida. Ara, pel que sabem, ha optat per obrir una taberna, cosa que em sembla d’allò més oportú. Almenys podran fer-la petar, que no compromet a res.

Un cop dit tot això jo em pregunto: realment Madrid és això? És l’espectacle grotesc i esperpèntic que vam veure aquell dissabte d’abril? I segona pregunta: Madrid és representativa d’Espanya? Estem tan acostumats a la sinècdoque que ja no sabem distingir la part del tot. No queda a Madrid ningú que es vulgui distanciar d’aquesta mamarratxada, que es negui a sentir-se representat per la flor i nata de la corrupció, de l’arribisme, del menyspreu a l’honestedat i al bon gust? Em nego a acceptar que tots són iguals si no ho eren en èpoques passades, quan tenien un alcalde intel·lectual de prestigi que posava la convivència i la cultura per damunt de privilegis i enriquiments. On són els temps del Madrid me mata? Tant han canviat? Tant els ha corromput el diner fàcil, el pelotazo, el menyspreu a les perifèries (especialment a la nostra), o és que ja ho donen tot per perdut?

Qui queda a Madrid, ara que Almudena Grandes no hi és, que doni la murga contra la dreta? Muñoz Molina? Ell no és bel·ligerant, és evident que està lluny de la camarilla de la boda, però ja m’agradarà veure si fa algun article sobre el tema. L'Elvira Lindo, sí, a El País (14/4) citant Arniches i Valle Inclán. I afegiré una cosa més: si aquest casament s’hagués produït amb discreció, si no haguessin tingut la pretensió d’exhibir-se com a micos del zoo amb els seus vestits i barrets estrafolaris, si no s’haguessin pensat que representen les essències pàtries amb qui la població combrega, jo no hauria tingut el més mínim interès a parlar-ne. I segurament Pablo Iglesias i Sebastià Alzamora, tampoc. És la seva arrogància el que els fa més detestables, l’exhibició del seu mal gust, un conjunt que, com diu Alzamora, “era ridícul, estantís, estrambòtic, fora de lloc i de temps”.

Vull que quedi clar, però, que he de fer un esforç enorme per no posar tot el país, Espanya, al mateix sac, però el faig. I el faig amb gust, perquè em nego a considerar que la resta del territori, des de Galícia a Andalusia, li rigui les gràcies a aquesta colla d’impresentables que el dissabte, 6 d’abril, exhibien sense pudor les seves misèries a la boda de l’insigne alcalde de Madrid.