QUAN CREUS QUE JA S'ACABA TORNA A COMENÇAR

 

Que trist és constatar que la cançó de Raimon encara és vigent, tot i que no faci referència exactament a la mateixa realitat! Ell parla de la llarga nit franquista, quan et podies trobar que a la matinada et vinguessin a buscar, i no precisament per anar d’excursió... Jo parlo d’una situació política que creia que podíem deixar enrere, gràcies als indults i a l’amnistia. Però m’equivocava.

No n’hi ha hagut prou amb més de deu anys de paràlisi en el govern de Catalunya; ara, gràcies a aquest pacte d’investidura que havia de servir per pacificar i començar una etapa en què s’estigués atent a les necessitats reals del país (educació, sanitat, presons, sequera, renovables, finançament, infraestructures...) hem de tornar a començar amb el raca-raca messiànic de Puigdemont.

Algú recorda els acudits de Peridis sobre el País Basc a El País, els primers anys de la transició?  Crec que ja governaven els socialistes, i els bascos demanaven que els transferissin competències. Els ninots eren de dos tipus: els que anaven dient raca-raca, i els que deien: no transfieren... Això va durar molt temps, durant el qual ETA es va encarregar d’anar sembrant la mort no només a Euskadi, també a Catalunya. Mai Catalunya no ha usat la violència ni el terrorisme per obtenir més competències, digui el que digui el Tribunal Suprem. I crec que en tenim moltes que, ben gestionades, ens donarien un país de primera. Però ara ens enfrontem a una campanya electoral que girarà entorn de Puigdemont en lloc de girar entorn de com es vol governar, quines són les prioritats, i com es pensen resoldre els problemes reals de la ciutadania.

ERC, que amb un pragmatisme poc exitós ha intentat governar en solitari buscant el suport de PSC i Comuns, ha caigut en el parany que li ha parat Puigdemont: la campanya girarà al voltant de la independència i no de com governem Catalunya. ERC no pot exhibir acció de govern perquè tot se li ha quedat a mitges, a tot va tard. El PSC, que diu que si Illa és president farà un govern de “concentració” o “transversal”, no sé ben bé com l’ha batejat, es deu creure que és Tarradellas, però ni el moment ni les circumstàncies tenen res a veure amb l’octubre del 77. Dels Comuns millor no parlar-ne, perquè després del fiasco dels pressupostos no sé què poden dir perquè els seus votants es creguin que són un partit de govern. I sobre Junts i Puigdemont, em remeto a l’article que Xavier Melero va publicar a La Vanguardia el 2 d’abril (El retorn de Puigdemont). Us recordo que Melero va ser advocat defensor de dos encausats del Procés. Diu Melero: "Puigdemont sempre ha estat el mateix, un d'aquells homes que només està còmode en el superlatiu i menysprea la simple idea de compromís. (...) Planteja les seves opcions exclusivament en termes de confrontació". Si alguna cosa no es pot esperar de Puigdemont és la concòrdia. Només la confrontació entre bons i mals catalans. I odi etern als espanyols (o a Espanya). Doncs això, quan creus que ja s’havia acabat torna a començar. I per si no n’hi hagués prou, les enquestes donen uns resultats que tothom analitza com a inviables per formar govern, de manera que els partits ja estan dient als seus candidats que tornin de vacances abans de finals d’agost per si cal repetir les eleccions. No hi pot haver panorama més galdós!

Mentrestant, al País Basc, es preparen per a unes eleccions incruentes en què les postures sobiranistes (ma non troppo) de PNV i Bildu es defensen pacíficament, sense insults, amb un PSE que s’ho mira des de la barrera perquè sap que podrà triar a qui dona suport com a lehendakari. Tenint en compte que un dels principals problemes que té Catalunya és el del finançament, i que Euskadi el té resolt constitucionalment, ara mateix les eleccions basques, un cop liquidat definitivament el terrorisme, semblen una kermesse.

Per si no fos prou preocupant la situació espanyola, el diumenge 7 va fer sis mesos de l’atac de Hamàs i de la consegüent resposta d’Israel. No cal que doni detalls de res, tothom els coneix. Però deixeu-me dir que les imatges que oferia La Vanguardia a primera pàgina, amb una fotografia de la ciutat de Gaza abans i després de l’acció de l’exèrcit israelià és esfereïdora. Veient aquestes fotografies i sabent tota la destrucció que Israel ha causat entre els palestins, em pregunto, com ja vaig fer el primer dia: Hamàs no sabia que tot això passaria? Què es pensava?

La resposta venjativa d’Israel ha sigut tan desproporcionada, atacant hospitals, camps de refugiats, centres de repartiment d’aliments, combois d’ONG, que fins que no ha tocat als de World Central Kitchen sembla que Occident no ha decidit donar un ultimàtum. El prestigi d’Israel està sota mínims, però els seus ànims de venjança no decreixen, i tot i que els comentaristes diuen que és una guerra que no pot guanyar (de fet, la major part de dirigents de Hamàs estan sans i estalvis), Netanyahu no abandonarà el poder mentre pugui aferrar-s’hi. Quants palestins més han de morir perquè es deixi de vendre armes a Israel? És exemplar el moviment de juristes  del Regne Unit que han enviat una carta de disset pàgines a Rishi Sunak signada per sis-cents advocats i experts legals, entre ells exjutges del Tribunal Suprem, que demanen la suspensió de la venda d’armes a Israel, davant la sospita que s’estigui perpetrant  un genocidi a Gaza. I jo em pregunto: si a 7 d’abril encara queden uns 130 ostatges en mans de Hamàs, no hi ha ningú, cap govern, cap país, cap grup de pressió, cap lobby capaç de fer-los entrar en raó, a ells i a Israel, per asseure’s al voltant d’una taula i pactar el canvi d’ostatges per pau i reconstrucció? Ara direu, ets ingènua o ets tonta? O totes dues coses. Probablement.

Doncs bé, continuem. Mentre ens distraiem amb Gaza, a Ucraïna la guerra no s’ha aturat. Putin ha estat reelegit i com que això demostra que té tota la població al seu favor, pot continuar bombardejant les ciutats i objectius, civils o no, que li vingui de gust. Però la cosa es comença a posar lletja, perquè ja portem més de dos anys, Ucraïna no veu el final de la guerra, algú ja està demanant que negociï i d’altres, entre ells Margarita Robles, ja diuen allò de què ens hem de mentalitzar que una guerra més extensa és possible, i que hem d’invertir més en armament. De debò que aquesta és la sortida? Armar-nos fins a les dents per fer por a l’enemic i que no ens ataqui? Si vis pacem para bellum, una frase que devia estar molt bé en temps de Cèsar, que es va practicar durant la guerra freda i que semblava que mai més no hauríem de pronunciar. Doncs bé, ara cada dia hi ha algú que la diu.

Jo no soc, ni ho pretenc, creadora d’opinió; més aviat xuclo de les opinions dels altres per formar-me la meva. Sí que és veritat que estic contenta quan rebo missatges de la gent que em llegeix i em diu que està d’acord amb mi. També he rebut algun comentari quan el que dic és poc esperançador, pessimista, negre, i em diuen que ho he de mirar pel costat positiu. Però aquest blog no és un diari de gran tirada, ningú em podrà acusar d’haver causat estralls entre la ciutadania per unes opinions pessimistes, per tant, puc dir el que em doni la gana; puc dir que aquest món és una merda i a qui no li agradi que s’aguanti.

Però per no acabar amb un to tan negatiu, parlaré d’una notícia que m’ha fet molta il·lusió. Probablement no tindrà gaire interès per a vosaltres, lectores i lectors, però és important per als joves, i tot i que jo no n’he estat responsable, sí que vaig participar a l’inici del projecte durant els darrers anys de la meva vida professional. Es tracta del Batxibac.

Fa pocs dies la televisió va anunciar que s’obria la preinscripció per als alumnes de 4t d’ESO que volguessin cursar el Batxibac. Aquesta preinscripció és anterior a l’ordinària, que s’obrirà més endavant. Què és el Batxibac? És un programa d’excel·lència que et permet obtenir la doble titulació de Batxillerat en català i  del Baccalauréat francès. La doble titulació atorga als estudiants el certificat B2 del Marc Europeu de Referència de les Llengües i dóna accés directe a les universitats espanyoles i franceses. Aquest acord, vigent des del 2008, ha anat trobant un suport cada vegada més gran entre els estudiants d’ESO, i ja en els últims anys que vaig ser a l’institut vaig preparar alguns alumnes per tal que es traguessin el nivell B1 de francès, condició sine qua non per cursar el batxibac.

A la televisió van dir que eren molts els centres a Catalunya, públics i concertats, que cursaven aquesta modalitat (70 segons la pàgina web del Departament d’Ensenyament), i em va semblar una gran notícia, perquè durant els més de trenta anys de professió, he viscut l’ensenyament de la llengua francesa com una muntanya russa. Al començament la major part d’alumnes feien francès; després, es van anar passant a l’anglès i ens vam quedar amb les escorrialles de la llengua estrangera. Fins que amb la LOGSE es va promoure l’ensenyament d’una segona llengua estrangera i el francès va revifar. Cal dir que la majoria de professors ens vam convertir en grans animadors i animadores per tal d’aconseguir alumnes, perquè en no ser obligatori, havies de fer l’opció més atractiva, combinant el rigor de l’aprenentatge amb l’amenitat de les classes. D’aquesta manera vaig aconseguir una bona parròquia!

Els alumnes que han cursat francès com a segona llengua estrangera a l’ESO tenen l’opció del batxibac, però no és només la doble titulació l’atractiu del programa. Des del meu punt de vista, entrar en un projecte com aquest obre també les fronteres de la ment, et posa en contacte amb el país veí, que tenim a tocar i que podem visitar sense massa complicacions. I a més, t’acosta a la idea europea de cooperació. Però no oblidem que no és només França la destinatària d’aquests alumnes, sigui com a estudiants o més tard com a treballadors. També hi ha Bèlgica, Suïssa, el Marroc, el Quebec... És un programa que obre fronteres.

Quan jo vaig deixar l’institut se’n començava a parlar. Ara ja és una realitat establerta i consolidada. M’agrada que el meu esforç d’aquells anys hagi donat aquests fruits.

Us deixo amb la cançó de Raimon...